Humà, més humà: antropologia de la ferida infinita - Josep Maria Esquirol

© Bocins Literaris

Títol: Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita

Autor: Josep Maria Esquirol

Any: 2021

Quaderns Crema

 “mantenir l'esperança costa; és una resistència i un combat contra la desesperança. Un combat de resistència que, evidentment, es juga sense armes de foc, al bell mig de les nostres vides diàries. Que no sigui un combat violent no vol dir que no sigui intens i, de vegades, dur. Sentir que estàs a punt de perdre'l no és perdre'l. Sentir que estàs a punt de perdre'l, però no perdre'l, és de fet la resistència, és a dir, l'esperança”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “La veritat- la veracitat, l'intent de parlar en veritat- ha de ser amable. El zel amarg fa mal. Abans que els retrets rigorosos, la paraula suau reconeix el fet i alhora estén la mà i mira cap endavant. Qui només fa reprimendes, encara que aparentment estigui en la veritat, no ho madurat prou”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “La cura demana repetició. Mentre que un cert intel·lectualisme cerca la novetat, el cor vol, sobretot, repetir. I allò que està ferit és el cor”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “cal despullar el dia per quedar-se només amb l'essencial- la musculatura discreta de la repetició- i atansar-nos intencionadament a la nit fosca, en dosis homeopàtiques, per madurar aquesta experiència i perquè així, les vegades que la nit fosca caigui sobre nosaltres, puguem resistir una mica millor el seu embat”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “Creem per no estar sols. I creem perquè l'altre tampoc no estigui sol. Imaginem plegats”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “en la seva significació més genuïna, manar és confiar alguna cosa que, amb la teva mà, poses a la mà de l'altre. Aquesta és la significació en l'horitzontalitat i la gravetat de la vida. Però les coses, desgraciadament, les hem dut cap al poder vertical, on la mà ja no dóna res, sinó que, amb diversos moviments rígids, pretén sotmetre. El que és genuí és posar-se- voluntàriament- a les mans d'algú. La degeneració és que algú, sense que nosaltres ho vulguem, ens tingui a les seves mans, exercint control i domini”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “El tu no aixafa: et regala horitzó. Si aixafa, ja no és tu, o no ho ha estat mai: és una degeneració tirànica. La grandesa del tu sempre té a veure amb l'espai que et deixa, amb el regal que et fa. És així com s'han caracteritzat les persones sàvies i espirituals de totes les èpoques: pel bé que et fan, per l'espai que t'obren, per la confiança que et donen”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “la venjança segueix la lògica d'una acció que ja ha estat iniciada- la venjança és una <<reacció>> que continua la lògica del mal rebut-, el perdó, en canvi, és un nou inici. La venjança és més <<natural>> que el perdó. Però el perdó és superior i més humà que la venjança”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “per referir-se als éssers humans l'expressió els que neixen és una determinació més ajustada que la clàssica els mortals. En el fet d'haver vingut a la vida hi ha quelcom més sorprenent i definidor encara que en el fet d'estar destinat a morir”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol

 “Cantem per celebrar, i cantem, també, per no tenir por. Per celebrar les coses de la vida, i per no tenir tanta por de la mort. És per això que l'essència de la paraula és el cant, i que en tota paraula valuosa hi batega o bé la celebració, o bé l'empara. O bé el xiuxiueig de les paraules dolces que cuiden i emparen, o bé el cant”

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita – Josep Maria Esquirol