 |
©
Bocins Literaris
|
“tots els paisatges li semblaven bonics. Duia sempre a la memòria un paisatge que era el seu i que era capaç de desplegar com si fos una tenda en qualsevol paratge erm i hostil on es trobés”
L’àvia
Harris – Willa
Cather
“Aquella gent semblava ben bé que no sabessin que en el món hi havia coses com ara la lluita, el rigor i la competitivitat. Sempre s'alegraven sincerament de veure-us, sempre tenien temps per dedicar-vos i normalment sempre estaven de bon humor, tots menys l'àvia Harris, que arrossegava la gravetat que han de tenir els que es paren a pensar en el destí de l'ésser humà. Però fins i tot a ella li agradava la lleugeresa d'esperit en els altres; de fet, feia tot el que podia perquè no se'ls esguerrés”
L’àvia
Harris – Willa
Cather
“la senyora Harris i les altres dones de la seva edat que portaven la casa de la seva filla es quedaven a la part del darrere, que s'apropiaven del tot i que governaven amb molt de zel. Deixaven el porxo del davant i la sala d'estar al jovent, és a dir al matrimoni i als seus amics; elles, les dones grans, es passaven quasi la vida sencera a la cuina i pels rebosts i al menjador de darrere. Però allà ordenaven la vida al seu gust”
“Les nits d'hivern, i de vegades també les nits d'estiu així que els galls començaven a cantar, la senyora Harris sovint es notava fred i soledat a dins del pit. De vegades el gat, en Blue Boy, se li enfilava al llit, s'arraulia al seu costat i li temperava aquell punt que li dolia. Però les nits de primavera i estiu era probable que es quedés fent el ronsa per les teulades, i per això el jerseiet s'havia convertit en la possessió més preuada de l'àvia Harris. Era més agradable, solia pensar mentre se l'embolicava al tors, que els seus fills i tot”
L’àvia
Harris – Willa
Cather