 |
©
Bocins Literaris
|
“I què? Segurament que ell tampoc no l'hauria triada a ella. Però allà eren tots dos i l'Olive es va imaginar dos talls de formatge de Gruyère estampits l'un contra l'altre, i els forats que aportava cadascun d'ells a aquella unió eren els bocins d'un mateix que la vida els havia anant prenent”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“No hi ha haver resposta i ella va notar una rabior a les entranyes i la punxada violenta d'una estella antiga d'amargor que duia clavada al més profund… Com la fastiguejava aquell dolor tan concret i tan conegut: un pes que era com un riu de plata tèrbola, densa, negra i deslluïda, que se li escampava pel cos i que tot ho arrasava, que apagava els llums de Nadal i els fanals del carrer, que embrutava la neu verge i que matava l'encant de les coses boniques. Tot a passeig”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“I ella, cada matí, vinga passejar-se amunt i avall tot al llarg del riu mentre tornava la primavera; ai, la primavera, arrauxada i ridícula, la primavera que feia esclatar altre cop les seves poncelles; i el que ara no suportava era pensar que, durants molts i molts anys, però molts, allò l'havia fet feliç. No s'havia imaginat mai que un dia es tornaria immune a la bellesa del món, però vet aquí que aquell dia havia arribat”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“Estava fins al capdamunt d'aquells brots tendres d'esperança que sorgien tots gemats al seu interior. Quina història més espantosa la d'aquell home que, després de passar-se una hora amunt i avall del Golden Gate plorant, es va llançar daltabaix del pont- i va sobreviure-, i que després havia dit que, si algú s'hagués aturat per demanar-li per què plorava, no s'hi hauria llançat”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“Li volia dir: No saps l'alegria que tinc de veure't, fill. Però no va dir res i ell tampoc. Es van estar asseguts l'un al costat de l'altre una llarga estona. Hauria segut en un pati de ciment a qualsevol lloc del món només per tenir el que tenia aleshores: el seu fill, aquella boia resplendent que capcinejava a la badia de les seves pors i temors muts”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“si la doctora Sue ha de viure tan a la vora de l'Olive, no hi ha cap motiu pel qual l'Olive no hi pugui anar de tant en tant a fer desaparèixer una cosa per aquí, una cosa per allà…, més que res perquè la doctora no deixi de dubtar d'ella mateixa. Més que res per l'emoció d'un sotraguet de tant en tant. Perquè a en Christopher no li provaria viure amb una dona que es pensa que ho sap tot. No hi ha ningú que ho sàpiga tot... i ningú s'ho hauria de pensar”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“era més aviat exasperant, sobretot per la perseverança amb què mantenia pura i incòlume la seva ingenuïtat, com si la vida fos ben bé el que ens vol fer creure un catàleg dels grans magatzems Sears: tots passejant per aquí i per allà amb un somriure esplendorós a la cara”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
“ara encara es lleva d'hora i recorda que el matí sempre havia estat el seu moment preferit, una mica com si el món fos un secret només seu: la remor sorda dels pneumàtics sota els seus peus i la claror que anava vencent la boirina matinal, la vista breu de la badia a la dreta i després els pins alts i esvelts, i ell, que gairebé sempre conduïa amb la finestreta mig oberta perquè li encantava la sentida dels pins i l'alè salabrós del mar”
Olive Kitteridge - Elizabeth Strout