Thomas l'Obscur - Maurice Blanchot

© Bocins Literaris

Títol: Thomas l’Obscur

Autor: Maurice Blanchot

Any: 1941

Traducció: Arnau Pons

Editorial Flaneur

 “Mentre escoltava, va pensar en la llunyania de tota aquella gent, en el seu mutisme absolut, en la seva indiferència. Era ben infantil confiar que totes les distàncies es podien suprimir amb una simple crida. Era fins i tot humiliant i perillós. Després d'això va alçar el cap, i en constatar que tothom se n'havia anat, ell també va abandonar la sala”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “a la llarga, els vius integren del tot els desapareguts. Pensar els morts tot pensant-se un mateix esdevé la fórmula de l'assossec. Se'ls veu tornar triomfalment a l'existència. Els cementiris es buiden. L'absència sepulcral es torna invisible. Les estranyes contradiccions s'esvaeixen. I és en un món harmoniós que cadascú continua vivint, immortal fins al final”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “Igual que l'home que es penja, que en lloc de sentir el salt que fa en el buit després d'haver donat un cop de peu a la cadira on encara s'aguantava, darrera riba, només sent la corda que el serva, retingut fins al final, més subjecte que mai, lligat com mai no ho ha estat a l'existència de la qual es voldria desprendre, també Thomas, en el moment en què se sabia mort, se sentia absent, totalment absent de la seva mort”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “Mireu els homes: el pur buit constreny els seus ulls a dir-se cecs, i una perpètua coartada entre la nit de fora i la nit de dins els permet de veure, durant tota la vida, la il·lusió del dia”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “A poc a poc, amb un protocol implacable, separaven d'ella la tendresa i l'amistat del món. Si ella demanava les flors que li agradaven, li oferien roses factícies sense perfum- únics éssers més mortals que ella- que no li donaven el gust de veure-les decaure, mustiar-se, morir davant dels seus ulls”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “Com cada moribund, se n'anava respectant els ritus, perdonant els enemics i estimant els amics, sense confessar- secret que ningú no destapa- que tot allò ja era insignificant. Ella ja no tenia importància. Els mirava amb una mirada cada vegada més modesta, amb una mirada senzilla, que per a ells, humans, era una mirada buida. Els estrenyia la mà cada vegada més fluix, amb una estreta que no deixava cap rastre, una estreta que segons ells era insensible”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “No m'aguanta cap noció, cap imatge, cap sentiment. Tot i que no sentia res fa una estona, en experimentar cada sentiment només com una gran absència, ara, en l'absència completa de sentiments, és quan experimento el sentiment més fort. Estic esglaiat per l'esglai que no sento”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “En totes les ànimes que l'envoltaven com unes clarianes, i a les quals es podia acostar tan íntimament com a la seva pròpia ànima, hi havia- única claror que en permetia la percepció- una consciència silenciosa, tancada i desolada, i la soledat era la que creava al seu voltant l'amable camp de les relacions humanes en què, entre infinits lligams plens d'harmonia i de tendresa, veia venir al seu encontre la seva mortal tristesa”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “et voldria veure quan estàs sol. Si mai em pogués trobar davant teu i alhora distanciar-me completament de tu, potser tindria alguna probalitat de trobar-me amb tu”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

 “El seu primer pensament va ser d'impedir que ell respongués. Perquè ara que l'acabava de tractar talment un ésser al qual se li podien fer preguntes- acte imprudent i arbitrari-, el perill més gran era que també es tractés a si mateix talment un ésser que podia respondre i que podia fer sentir la seva resposta”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot