Vides seques - Gracialiano Ramos

© Bocins Literaris

Títol: Vides seques

Títol original: Vidas secas

Autor: Graciliano Ramos

Any: 1938

Traducció: Josep Domènech Ponsatí

Adesiara Editorial

 “Petitets, perduts en el desert recremat, els fugitius es van agafar entre ells, van sumar les seves desgràcies i les seves basardes. El cor d'en Fabiano va bategar al costat del cor de la senyora Vitória. Una abraçada lassa va acostar els pellingots que els cobrien. Resistint-se a caure en l'abatiment, es van apartar avergonyits, sense ànims per encarar de nou la llum dura, per por de perdre l'esperança que els encoratjava”

Vides seques – Graciliano Ramos

 “sempre que algú instruït feia servir paraules enrevessades, l'acabava enredant. Només de sentir-les ja s'esverava. Evidentment, tan sols servien per encobrir alguna rapinya. Però eren boniques. De vegades se n'aprenia alguna de memòria i les emprava quan no venia a tomb. Tot seguit les oblidava. ¿Per quin motiu un pobre com ell havia de parlar com la gent rica?”

Vides seques – Graciliano Ramos

 “Havia forjat plans. Bestieses. Qui és nat per un sou, mai no arriba a tenir-ne dos”

Vides seques – Graciliano Ramos

 “El bestiar augmentava, la feina anava com una seda, però el propietari continuava esbroncant-lo. Era natural. L'esbroncava perquè podia fer-ho, i en Fabiano escoltava les esbroncades amb el barret de cuiro sota el braç, demanava perdó i prometia esmenar-se. Mentalment es jurava que no es corregiria en absolut, perquè tot estava en ordre i l'amo només volia demostrar la seva autoritat, cridar ben fort que ell era el senyor. ¿Qui ho posava en dubte?”

Vides seques – Graciliano Ramos

 “¿Qué no ho veien, que ell era una persona de carn i ossos? Tenia l'obligació de treballar per als altres, és clar, sabia quin era el seu lloc. D'acord. Havia nascut amb aquest destí. Ningú no en té la culpa, d'haver nascut amb un destí dolent. ¿Què s'hi pot fer? ¿Es pot canviar, la sort?”

Vides seques – Graciliano Ramos