Mentre em moria - William Faulkner

© Bocins Literaris

Títol: Mentre em moria

Títol original: As I lay dying

Autor: William Faulkner

Traducció: Esther Tallada

Any: 1930

Edicions 1984

William Faulkner no m’és senzill i, tal i com ja em va passar amb El brogit i la fúria, sé que just acabi Mentre em moria hauré de fer una segona lectura per aclarir-me amb els personatges. Malgrat l’esforç, per a mi Faulkner és un autor imprescindible. Costa de creure que aquest llibre fos escrit només en sis setmanes. Quin prodigi!

La novel·la està ambientada als anys de la Gran Depressió a l’Amèrica rural i profunda, en el comtat fictici de Yoknapatawpha (nord-est de l’estat de Mississipi) on Faulkner sol situar alguns dels seus llibres. La història gira al voltant de l’espera col·lectiva i cruel de la mort de l’Addie, una malalta que està agonitzant, i la posterior odissea del trasllat del cos per a ser enterrada al lloc on li van prometre, tot i les condicions climatològiques adverses. Coneixerem l’Anse, el marit de l’Addie, un granger dropo, tossut i egoista, que sap fer-se ajudar per tothom sense voler deure res a ningú; i els seus cinc fills: en Cash, perfeccionista, pacient i serè, que construeix el taüt sota la finestra des d’on la moribunda l’observa; en Darl, un noi estrany a qui la gent té por per la manera com els mira; en Jewel, el fill predilecte de la mare, visceral i violent, que sempre fa la seva; la Dewey Dell, sorruda i gelosa dels últims moments de la malalta que no vol compartir amb la família o els veïns que venen a vetllar-la; i en Vardaman, el fill petit i  l’únic que encara és menor d’edat i que es nega acceptar la mort de l’Addie. Tots ells emprenen el llarg camí cap a Jefferson, amb la difunta amunt i avall esquivant la pluja descomunal, creuant guals on perden les mules, enmig d’una calor xafogosa que accelera la descomposició del cos i acosta els voltors. Durant el trasllat, els personatges es despullen i mostren els motius pels quals es mouen: la compassió, l’orgull, l’amor, l’odi, l’egoisme, la tossuderia o el respecte.

Faulkner descriu la mort sense maquillatge ni eufemismes. En parla obertament. La fa autèntica i propera. Molt prosaica, gens transcendental. La mort és com la vida al camp: agresta, dura, pragmàtica i descarnada. No deixa lloc al sentimentalisme. Però, de forma increïble i (aquí apareix la grandesa de Faulkner) encara que el que explica sigui cru i aspre, ho fa amb un llenguatge ornamentat, amb imatges que toquen la poesia. Combina la riquesa de les descripcions amb la parla barroera i col·loquial dels personatges i sorprenentment... lliga molt bé. No es fa estrany. Com ho fa? Penso també en el mèrit de la traductora.

La narració és múltiple. Cada capítol és explicat per un personatge diferent (fins i tot l’Addie un cop morta!). Encara que cada capítol sigui la veu d’un dels personatges, es fa difícil identificar-ne la resta i el lector es veu obligat a desenvolupar la intuïció. A més, Faulkner ho complica perquè el narrador no sempre està present físicament en el lloc on passen els fets que descriu, això sumat a un cert decalatge temporal en alguns capítols, fan necessària una segona lectura. Els narradors tampoc són explícits, no ho expliquen tot. Obvien coses que ells saben i que el lector no, però que anirà descobrint més tard, sense presses, gairebé sense voler, com si llisqués de forma natural. Faulkner superposa capes de lectura i el resultat final és fantàstic. La seva escriptura és addictiva (aviso, no he dit fàcil). No us la perdeu.