“el seu son feia realitat, en una certa mesura, la possibilitat de l'amor; sol, podia pensar en ella, però l'enyorava, no la posseïa. Present, li parlava, però estava massa absent de mi mateix per poder pensar. Quan ella dormia ja no havia de parlar, sabia que ella no em mirava, ja no necessitava viure en la superfície de mi mateix. Tancant els ulls, perdent la consciència, l'Albertine havia despullat, un rere l'altre, els seus diferents caràcters d'humanitat que m'havien decebut des del dia en què l'havia coneguda”

La presonera I – Marcel Proust