Un hivern fascinant - Joan Margarit

© Bocins Literaris

Títol: Un hivern fascinant

Autor: Joan Margarit

Any: 2017

Proa

Trobava a faltar la veu sàvia d’un dels meus poetes favorits, en Joan Margarit. Ara ha tornat amb el seu últim poemari, Un hivern fascinant, on, des de l’hivern de la seva vida recorda els paisatges que no tornaran a ser com eren, la gent estimada que ha perdut, els sentiments que han anat canviant amb els anys, les paraules que ja no tenen el sentit que tenien. Tot allò perdut però reviscut a través del record. És l’enyor conscient i assumit.

Mitjançant els seus poemes ens acull. La seva no és una acollida gratuïta que diu allò que un vol sentir, sinó que interpel·la amb la veritat. És una poesia exigent amb el lector, no per dificultosa, sinó perquè els seus poemes és com si et miressin directament als ulls i tu, a canvi, hi has de respondre amb sinceritat. M’ha agradat especialment Goyescas perquè m’ha fet investigar la vida (i la mort) del compositor Granados, L’albatros que m’ha fet rellegir fragments de Baudelaire, la cruesa àrida de Càstig del record i la desesperada resignació de Cavalcades.

Margarit és crític amb els avenços d’aquest segle que enlloc de millorar la soledat existencial, l’evidencien encara més. I ens torna a oferir una de les poques eines que disposem per suportar la soledat: la poesia. Però només ens salvarà aquella poesia que estigui sostinguda per dos pilars que són inseparables: la veritat i la bellesa; que quan s’uneixen, i tan sols aleshores, ens acosten a l’amor.