La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana - Josep Maria Esquirol

© Bocins Literaris

Títol: La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana

Autor: Josep Maria Esquirol

Any: 2018

Quaderns Crema

Després de la descoberta del filòsof Josep Maria Esquirol amb La resistència íntima, ara em veig impel·lida a llegir-me el seu nou treball, La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana, on l’autor amplia i continua instruint-nos amb la seva filosofia de vida. Un filosofia que m’atrau perquè parla de paraules i fets senzills i, potser perquè sembla fàcil, me la figuro possible.

L’assaig s’estructura en nou capítols. La premissa que encapçala l’assaig i que va consolidant al llarg del llibre és la concepció que el paradís (o perfecció) no existeix ni ha existit mai i que la condició humana viu a la intempèrie, als afores d’aquest indret inexistent. Però la seva no és pas una visió nihilista de la vida, al contrari. Sabent-se en la intempèrie i en la desolació, fa una crida a l’afecció infinita, a la commoció i al desig. És sempre sota l’òptica positiva que encara la vida i ens crida a fer una mirada atenta, a cercar el més senzill per poder trobar el més pregon, a no oblidar el tacte en detriment de la visió i l’oïda, a donar la benvinguda al món de la sensibilitat, aquell que ens condueix de la pell al cor. Sentir i sentir que vivim.

A diferència de la filosofia clàssica, que com els estoics han col·locat l’afectivitat per sota la voluntat i la raó, Esquirol fa una exposició del desig més d’acord amb filòsofs moderns com Hume, Spinoza o Deleuze que defensen que l’esperit humà és passional per definició. Per al nostre filòsof desitjar és amplificar la vida, fer-la créixer, estimar-la. S’allunya de la visió negativa de Freud i també de l’apropiació del cos de l’altre que ven Sartre. Esquirol ens regala una imatge del desig molt més lliure i real, el que es desenvolupa en una relació d’intensa proximitat emparada bàsicament per la carícia.

Com que la plenitud no existeix, ens urgeix a pensar la felicitat d’una altra manera, a lligar-la amb la generositat i la bondat, no amb la puresa (que tampoc existeix) ni amb el bé (en nom del qual s’han fet injustícies i barbaritats). Se centra en els petits gestos que són els que poden salvar el món, viure donant-nos, preguntar-nos constantment “vols dir?” en les nostres certeses o opinions enquistades i desplaçar-nos mig pam per acostar-nos a l’altre. Ens recepta la filosofia com l’eina que ens pot orientar a trobar la bona direcció.

Del llibre, m’ha costat una mica entrar en el capítol que enfronta Nietzsche i el seu Zaratustra amb Francesc d’Assís. En canvi, he trobat interessant el capítol sobre els dos arbres mítics de l’Edèn on fa una anàlisi i es pregunta què hi havia al darrera de la prohibició divina de menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal, graduant de menys a més la importància d’allò que es prohibeix amb el precepte de disciplina.

Quan acabo de llegir l'autor, com ja em va passar amb l’anterior assaig, em queda la incòmoda i molesta sensació que no soc prou bona persona i que m’hi hauria d’esforçar més. Potser és que em prenc l’autor d’exemple moral i espiritual situat en un punt elevat per sobre meu, que fa que l’admiri i que em qüestioni i alhora m’atabali quan veig la feina que queda per fer encara. El seguiré llegint.