El trastorn de Portnoy - Philip Roth

© Bocins Literaris

Títol: El trastorn de Portnoy

Títol original: Portnoy’s Complaint

Autor: Philip Roth

Traducció: Joan Fontcuberta i Gel

Any: 1967

Edicions 62

Arran de la mort de Philip Roth, autor del qual encara no he llegit res, decideixo acostar-me a la seva obra. Com que no la conec, escullo El trastorn de Portnoy perquè és la novel·la que el va portar a la fama. A la biblioteca, em decideixo per una traducció d’en Joan Fontcuberta i intueixo que he fet bona tria.

El llibre és el monòleg ininterromput d’Alexander Portnoy, un jueu (com Roth) de 33 anys, dirigida al seu psicoanalista. El protagonista neix a Nova Jersey (com Roth) i és fill d’un venedor d’assegurances (com Roth) i d’una mestressa de casa abnegada i sense fissures des del punt de vista ètic que actua com si fos la portaveu de Déu. Portnoy, observador i molt intel·ligent, explica la seva infantesa on se sent atrapat en aquesta família, amb un pare excessivament treballador incapaç de prosperar laboralment castigat per l’empresa a causa de la seva religió; una mare controladora i protectora en desmesura que no el deixa viure crivellant-lo a preguntes; i una germana gran que gairebé ignora. També narra l’ofec a causa de l’ambient del gueto jueu dominat per la religió amb les seves tradicions, que troba estúpides i que no signifiquen res per a ell i en les quals l’obliguen a prendre-hi part. Es burla de les seves prohibicions, no suporta la hipocresia familiar en saltar-se les normes quan els convé i la forma de justificar-se després.

Portnoy creix amb la càrrega d’haver de ser algú, d’estudiar i evolucionar per aconseguir allò que el seu pare no ha aconseguit amb mèrits propis. Sent la llosa de la saga familiar i de la societat jueva. En un model de moral tan estricta, que no deixa lloc a l’aventura ni a l’error, el protagonista desenvoluparà un mecanisme per fugir de la protecció. I serà en la sexualitat on el jove satisfarà la necessitat imperiosa d’escapar-se. Les escenes de les desventures adolescents del sexe en solitari que practica amb desfici fan riure, ja que el jove Portnoy viu sotmès a un setge maternal exageradíssim i asèptic. Més endavant, buscarà la mateixa escapatòria en els cossos de les noies gentils (no jueves). Abusa del sexe per trobar-se a ell mateix. Però tot i els seus excessos, no és feliç. Les relacions sexuals no li són del tot satisfactòries perquè no les viu de forma natural, sinó sempre sota els remordiments i la vergonya que li han imposat. Portnoy n’està tip i es rebel·la. Li agrada transgredir les normes i alhora se sent limitat, anul·lat i temorós per una educació que té ben impregnada i no sap com deslliurar-se’n. Viu amb un constant sentiment de culpabilitat, la consciència no el deixa en pau. Vol viure vides diferents i  perilloses, tement el mal però anant-lo a buscar, per després penedir-se’n.

A l’edat adulta, aconsegueix desenvolupar-se professionalment amb èxit professional, però no en l’àmbit personal. És molt autoexigent i no mostra gens d’empatia. El protagonista fa una crítica absoluta, sense compassió, a tothom: a ell, a les seves companyes, a la família, a la comunitat jueva i a la societat americana. Tot i que alguna escena sigui ben còmica, perquè Roth és un mestre explicant-nos-la, aviat deixem de riure perquè Portnoy és un home que pateix i que fa mal. No pot viure com vol perquè no s’accepta com és. La família i la religió han condicionat tant la seva moral que no pot desprendre-se’n ni tampoc sentir-se lliure, perseguit per un model ideal familiar (casat i amb fills), el qual no té intenció de dur a terme perquè no vol repetir un patró asfixiant com el que ha viscut.

Roth narra amb un llenguatge directe (gairebé obscè),  amb ràbia (gairebé odi). És d’una sinceritat feridora, si penso que pot estar inspirada en la seva vida, i em pregunto si és l’exemple d’una escriptura terapèutica. A la moralitzant societat americana, i a més a més jueva, no els va agradar gens l’atreviment de l’autor i el seu llibre va ser vilipendiat.