 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El trastorn de Portnoy
Títol original: Portnoy’s
Complaint
Autor: Philip Roth
Traducció: Joan Fontcuberta i
Gel
Any: 1967
Arran de la mort de Philip
Roth, autor del qual encara no he llegit res, decideixo acostar-me a la seva
obra. Com que no la conec, escullo El
trastorn de Portnoy perquè és la novel·la que el va portar a la fama. A la
biblioteca, em decideixo per una traducció d’en Joan Fontcuberta i intueixo que
he fet bona tria.
El llibre és el monòleg
ininterromput d’Alexander Portnoy, un jueu (com Roth) de 33 anys, dirigida al
seu psicoanalista. El protagonista neix a Nova Jersey (com Roth) i és fill d’un
venedor d’assegurances (com Roth) i d’una mestressa de casa abnegada i sense
fissures des del punt de vista ètic que actua com si fos la portaveu de Déu.
Portnoy, observador i molt intel·ligent, explica la seva infantesa on se sent
atrapat en aquesta família, amb un pare excessivament treballador incapaç de
prosperar laboralment castigat per l’empresa a causa de la seva religió; una mare
controladora i protectora en desmesura que no el deixa viure crivellant-lo a
preguntes; i una germana gran que gairebé ignora. També narra l’ofec a causa de
l’ambient del gueto jueu dominat per la religió amb les seves tradicions, que troba
estúpides i que no signifiquen res per a ell i en les quals l’obliguen a
prendre-hi part. Es burla de les seves prohibicions, no suporta la hipocresia
familiar en saltar-se les normes quan els convé i la forma de justificar-se
després.
Portnoy creix amb la càrrega
d’haver de ser algú, d’estudiar i evolucionar per aconseguir allò que el seu
pare no ha aconseguit amb mèrits propis. Sent la llosa de la saga familiar i de
la societat jueva. En un model de moral tan estricta, que no deixa lloc a
l’aventura ni a l’error, el protagonista desenvoluparà un mecanisme per fugir
de la protecció. I serà en la sexualitat on el jove satisfarà la necessitat
imperiosa d’escapar-se. Les escenes de les desventures adolescents del sexe en
solitari que practica amb desfici fan riure, ja que el jove Portnoy viu sotmès
a un setge maternal exageradíssim i asèptic. Més endavant, buscarà la mateixa
escapatòria en els cossos de les noies gentils
(no jueves). Abusa del sexe per trobar-se a ell mateix. Però tot i els seus
excessos, no és feliç. Les relacions sexuals no li són del tot satisfactòries
perquè no les viu de forma natural, sinó sempre sota els remordiments i la
vergonya que li han imposat. Portnoy n’està tip i es rebel·la. Li agrada
transgredir les normes i alhora se sent limitat, anul·lat i temorós per una
educació que té ben impregnada i no sap com deslliurar-se’n. Viu amb un
constant sentiment de culpabilitat, la consciència no el deixa en pau. Vol
viure vides diferents i perilloses,
tement el mal però anant-lo a buscar, per després penedir-se’n.
A l’edat adulta, aconsegueix
desenvolupar-se professionalment amb èxit professional, però no en l’àmbit
personal. És molt autoexigent i no mostra gens d’empatia. El protagonista fa
una crítica absoluta, sense compassió, a tothom: a ell, a les seves companyes,
a la família, a la comunitat jueva i a la societat americana. Tot i que alguna
escena sigui ben còmica, perquè Roth és un mestre explicant-nos-la, aviat
deixem de riure perquè Portnoy és un home que pateix i que fa mal. No pot viure
com vol perquè no s’accepta com és. La família i la religió han condicionat
tant la seva moral que no pot desprendre-se’n ni tampoc sentir-se lliure,
perseguit per un model ideal familiar
(casat i amb fills), el qual no té intenció de dur a terme perquè no vol
repetir un patró asfixiant com el que ha viscut.
Roth narra amb un llenguatge
directe (gairebé obscè), amb ràbia
(gairebé odi). És d’una sinceritat feridora, si penso que pot estar inspirada
en la seva vida, i em pregunto si és l’exemple d’una escriptura terapèutica. A
la moralitzant societat americana, i a més a més jueva, no els va agradar gens
l’atreviment de l’autor i el seu llibre va ser vilipendiat.