Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

© Bocins Literaris

Títol: Per tenir casa cal guanyar la guerra

Autor: Joan Margarit

Any: 2018

Proa

L’últim llibre d’en Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra, no és un poemari. Tampoc és ben bé un llibre de memòries tal i com l’he classificat per endreçar-lo al blog, la finalitat del poeta no és explicar-nos la seva vida sinó cercar d’on surten els poemes que ha escrit. Vol indagar-ne els fonaments a través dels seus primers records fins a la  joventut, on atura el llibre. Assegura que és un exercici puntual sense continuació. Per a Margarit, la infància i la senectut són els dos moments d’importància vital en l’ésser humà, la part del mig és un desgavell que no cal parlar-ne. No farà una biografia fraccionada de la seva vida.

El poeta ens mostra els seus orígens: la dura fredor de la Cala (actual Ametlla de Mar) d’on provenia la seva mare arrossegant una carència afectiva i la misèria espartana de la Catalunya interior, on va créixer avergonyit de les arrels humils, el seu pare. Margarit neix en plena Guerra Civil a casa els avis paterns, a Sanaüja, i de ben petit s’ha d’acostumar a viure sense un nucli familiar estable. El pare, primer amagat, després incorporat a una companyia republicana, més tard fugit a França, empresonat i alliberat, pendent d’acabar uns estudis d’arquitectura que finalment el portaran a treballar a Figueres. La mare, l’única que sosté l’economia d’una família que inclou avis i tiets, treballa de mestra a Rubí i ha de fer equilibris logístics amb uns fills que gairebé no veu créixer.

Margarit no té temps d’arrelar enlloc. En pocs anys el canvien de casa i municipi tantes vegades que gairebé en perd el compte. La seva infància, i després adolescència, és una mescla entre el buit per l’enyor a la seva mare, el record afectuós de l’àvia paterna i la senzillesa que li transmet, la pèrdua de la innocència a l’esdevenir observador de la mort de la seva germana, el perill i la temeritat del seu tiet que és l’únic que li aporta una mica d’alegria, la decepció quan el seu pare no actua com ell espera, el sentiment de pertinença a una colla durant unes vacances d’estiu, el descobriment del desig i la sexualitat sota la repressió de l’estat i l’església, la llibertat de passejar i perdre’s pel Turó Park, la revelació de la literatura... Tot això va modelant el caràcter solitari del noi, va creant l’embrió del poeta. Una llavor que fructifica a Tenerife, on tota la família es trasllada uns anys a causa de la feina del pare. Per al jove Margarit i per a les seves germanes es converteix en la seva illa del tresor. La bellesa de l’illa i de la gent desperten en ell la poesia, que el farà dubtar del seu futur com a arquitecte fins que s’adona que la poesia és molt més que un ofici, que està lligada a la vida, i que s’hi pot arribar des de vessants diverses, cap d’elles excloent.

Aquest llibre complementa molt bé tota la seva obra poètica, i crec que és una lectura necessària per a aquells que fa temps que el seguim i l’hem llegit tant que ens fa l’efecte que el coneixem i ens coneix. Tot i que em porta uns quants anys d’avantatge, alguns records d’infantesa del llibre s’aproximen als meus (els berenars de pa amb xocolata, les tardes de diumenge al cinema amb l’àvia, les hores de llibertat sense vigilància adulta, jugar al carrer tot el dia, les tafaneries de la gent gran de poble, etc) i que llunyana (per diferent) trobo la infantesa dels meus fills, amb costums de nou segle. En canvi, les reflexions contundents que fa sobre l’amistat (que desafien Ciceró, Sèneca i Montaigne) aflorades fa uns anys després d’un recital de poemes, em sobten; i ara que les he entès, les hi discutiria.