“El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. De la soca, si la rascava amb una pedra cantelluda, en sortia suc a poc a poc. Digué baixet: 'Les fulles del llorer ens miren.' I en Ramon li pessigà el clatell: 'No comencis a dir coses estranyes.' La Maria girà el cap, apartà una mica la cortina per veure la branca que anava d'una banda a l'altra darrera els vidres. En Jaume s'adonà que els cabells de la Maria ja no li fregaven la pell de la galta i se sentí molt sol”

Mirall trencat - Mercè Rodoreda