 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Mirall trencat
Autora: Mercè Rodoreda
Any: 1974
Edicions 62
Mirall
trencat de la Mercè Rodoreda és una
novel·la complexa i ambiciosa que tracta de la decadència i l’esfondrament a diferents
nivells: el personal, el familiar i el de l’estament burgés. A diferència d’altres
llibres de l’autora, com La Plaça del
Diamant o Aloma on se centra en
una narradora, aquí Rodoreda brega amb multitud de personatges, tots ells ben
elaborats. Els dona una mirada i una veu protagonista en funció de cada capítol
amb un estil que no he reconegut en ella, però que m’ha sorprès i agradat. El llibre s’estructura
en tres parts ben diferenciades: la primera, on es presenten els personatges i
es desenvolupa la trama; una meravellosa segona part, que complementa i
enriqueix la primera amb records i sentiments dels personatges; i la tercera i
última, amb elements fantàstics, en contrast amb les anteriors que són de tall
realista.
La novel·la narra la vida de
Teresa de Goday i de la seva família burgesa fins a tres generacions. La
història se situa principalment a Barcelona a finals del segle XIX o principis
del XX i finalitza després de la Guerra Civil. La multitud de personatges que
intervenen en la novel·la són un reflex de la societat que Rodoreda vol
descriure. D’aquesta manera, coneixem l’exuberant Teresa, que aconsegueix
escalar de classe social amb un primer matrimoni amb el vell Nicolau, i després
amb l’elegant i turmentat Salvador Valldaura, la seva filla Sofia freda i
classista, el seu gendre Eladi faldiller i mediocre, i els seus nets, la Maria,
en Ramon i el Jaume, subjugats per sentiments primaris que els marcaran l’existència.
Acompanyant la família, la criada fidel Armanda, l’amant i notari de la Teresa,
la institutriu, els amics de veritat i els de conveniència i tot un reguitzell
de criades, entre molts altres. Les descripcions de la torre de Sant Gervasi on
viuen són tan detallades que ens podem imaginar el vestíbul, la biblioteca,
l’habitació de la senyora Teresa, etc. Però és sobretot en l’exterior on
Rodoreda posa tota la seva força descriptiva i em veig arribar pel passeig de
castanyers cap a la casa, prenent te a l’ombra de les glicines vora la pèrgola,
observant el mític llorer a tocar de la casa, la caseta dels safarejos, la
bassa d’aigua estancada, els tres cedres centenaris al final del terreny... Se’m
fa record, com si hi hagués estat. Rodoreda escampa símbols (objectes, flors)
que aniran apareixent a vegades de forma directa, a vegades de forma difosa,
fent de la relectura gairebé una obligació si no es volen perdre els detalls
que s’hi amaguen.
La novel·la m’ha atrapat,
així que he encadenat una segona lectura tot just finalitzada la primera. Al
acabar, m’he preguntat mig incrèdula com he deixat passar tants anys sense
haver-la llegit abans. Però analitzant-ho en fred, penso que potser és un
llibre que s’aprofita més en la maduresa doncs per entrar en la pell d’algun
personatge, és millor que prèviament el lector hagi viscut un bon tros de vida.