La dificultat de ser - Jean Cocteau

© Bocins Literaris

Títol: La dificultat de ser

Títol original: La Difficulté d’être

Autor: Jean Cocteau

Traducció: Antoni Clapés

Any: 1947

Quid Pro Quo

El nom de Jean Cocteau l’associo a un cineasta, tot i que no he vist mai cap pel·lícula seva, per això em sorprèn la seva faceta d’escriptor quan trobo en una lleixa mig amagada de la biblioteca, el seu llibre La dificultat de ser. La contraportada em ven un recull de petits assaigs sobre temes variats que em remeten a l’estil de Montaigne. D’entrada, promet.

Aquest polifacètic intel·lectual francès, va experimentar en múltiples arts (poesia, novel·la, teatre, cinema, dansa, pintura, disseny), barrejant-les quan li convenia. La seva obra està influïda pel simbolisme de Baudelaire i Rimbaud, així com de  l’avantguardisme d’Erik Satie, Picasso i Raimond Radiguet, un jove d’esperit lliure i parella seva, la mort del qual va deixar-lo sense rumb i el va bolcar en el consum d’opi. Molts altres dels seus amics van morir joves i Cocteau acabarà evitant fer nous lligams d’amistat perquè se sent incapaç d’aguantar més pèrdues. És en aquest moment, passada la cinquantena, que escriu aquest llibre, durant la convalescència d’una infecció rere una forta insolació de la qual s’intenta refer aïllat en un poble de muntanya.

L’autor vol que se’l reconegui per les seves idees i fuig d’ornaments innecessaris, i és per aquest motiu que se sent més identificat amb Stendhal o Chateaubriand que no pas amb Flaubert. Ens confessa que li costa plasmar les idees al paper i que prefereix la conversa. Els seus interessos variats el dispersen i li dificulten encaminar-se a una sola àrea. Totes elles el persegueixen, diu. Cocteau no s’encotilla, no posa mesura ni límits en les seves produccions. No allarga ni retalla, quan ha expressat tot el que ha de dir, simplement acaba. La seva escriptura és estalviadora i apunta a fer diana, vol arribar a la concreció per anar al fons de les coses. Ens explica que la seva intenció, al escriure aquests assaigs, és fusionar-se amb el lector. Aconseguir un mena d’intercanvi. Vol transferir la seva persona al llibre, suplir la seva mirada i els seus gests en paraules per poder conversar amb nosaltres: desconeguts que li hauria agradat conèixer. Per a ell, escriure és un acte d’amor. Ho trobo molt bonic i encertat.

En el llibre, Cocteau ens parla de la soledat del creador, la sensació de buidor a l’acabar un projecte, el descans obligat i la paciència de deixar arribar la inspiració quan vulgui, sense forçar-la. És exigent, la seva preocupació se centra en aconseguir l’ordre estètic d’allò que crea. Ens descriu el fet de llegir com una artesania, en perill per la impaciència i la rapidesa del món (ja en el segle passat). També, entre altres temes, confessa el pastitx d’alguns dels seus muntatges que no van tenir bona acollida, defensa el caràcter inconformista dels joves, aconsella fugir dels fantasiosos i saber viure l’edat que tenim sense témer la mort. Ens mostra la seva sensibilitat al explicar-nos la decepció al retornar als llocs d’infantesa i la lucidesa que aporta el dolor. Cocteau és una persona sàvia, que des de la seva experiència ens fa qüestionar la nostra.