 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La dificultat de ser
Títol original: La Difficulté
d’être
Autor: Jean Cocteau
Traducció: Antoni Clapés
Any: 1947
El nom de Jean Cocteau
l’associo a un cineasta, tot i que no he vist mai cap pel·lícula seva, per això
em sorprèn la seva faceta d’escriptor quan trobo en una lleixa mig amagada de
la biblioteca, el seu llibre La
dificultat de ser. La contraportada em ven un recull de petits assaigs sobre
temes variats que em remeten a l’estil de Montaigne. D’entrada, promet.
Aquest polifacètic
intel·lectual francès, va experimentar en múltiples arts (poesia, novel·la,
teatre, cinema, dansa, pintura, disseny), barrejant-les quan li convenia. La
seva obra està influïda pel simbolisme de Baudelaire i Rimbaud, així com de l’avantguardisme d’Erik Satie, Picasso i
Raimond Radiguet, un jove d’esperit lliure i parella seva, la mort del qual va
deixar-lo sense rumb i el va bolcar en el consum d’opi. Molts altres dels seus
amics van morir joves i Cocteau acabarà evitant fer nous lligams d’amistat
perquè se sent incapaç d’aguantar més pèrdues. És en aquest moment, passada la
cinquantena, que escriu aquest llibre, durant la convalescència d’una infecció rere
una forta insolació de la qual s’intenta refer aïllat en un poble de muntanya.
L’autor vol que se’l
reconegui per les seves idees i fuig d’ornaments innecessaris, i és per aquest
motiu que se sent més identificat amb Stendhal o Chateaubriand que no pas amb
Flaubert. Ens confessa que li costa plasmar les idees al paper i que prefereix
la conversa. Els seus interessos variats el dispersen i li dificulten
encaminar-se a una sola àrea. Totes elles el persegueixen, diu. Cocteau no s’encotilla, no posa mesura ni límits
en les seves produccions. No allarga ni retalla, quan ha expressat tot el que
ha de dir, simplement acaba. La seva escriptura és estalviadora i apunta a fer
diana, vol arribar a la concreció per anar al fons de les coses. Ens explica
que la seva intenció, al escriure aquests assaigs, és fusionar-se amb el
lector. Aconseguir un mena d’intercanvi. Vol transferir la seva persona al
llibre, suplir la seva mirada i els seus gests en paraules per poder conversar amb nosaltres: desconeguts que
li hauria agradat conèixer. Per a ell, escriure és un acte d’amor. Ho trobo molt
bonic i encertat.
En el llibre, Cocteau ens
parla de la soledat del creador, la sensació de buidor a l’acabar un projecte,
el descans obligat i la paciència de deixar arribar la inspiració quan vulgui,
sense forçar-la. És exigent, la seva preocupació se centra en aconseguir
l’ordre estètic d’allò que crea. Ens descriu el fet de llegir com una
artesania, en perill per la impaciència i la rapidesa del món (ja en el segle
passat). També, entre altres temes, confessa el pastitx d’alguns dels seus
muntatges que no van tenir bona acollida, defensa el caràcter inconformista
dels joves, aconsella fugir dels fantasiosos i saber viure l’edat que tenim
sense témer la mort. Ens mostra la seva sensibilitat al explicar-nos la
decepció al retornar als llocs d’infantesa i la lucidesa que aporta el dolor. Cocteau
és una persona sàvia, que des de la seva experiència ens fa qüestionar la
nostra.