 |
©
Bocins Literaris
|
“Sísif, proletari dels déus, impotent i revoltat, coneix tot l'abast de la seva miserable condició: en això pensa durant el seu descens. La clarividència que havia de construir el seu turment consuma al mateix temps la seva victòria. No hi ha destí que no es venci amb el menyspreu”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“A l'home quotidià no li agrada arrribar tard. Ben al contrari, tot li urgeix. Però, al mateix temps, res no li interessa sinó ell mateix, sobretot en allò que podria ser. D'aquí la seva afecció al teatre, a l'espectacle, on li són proposats tants destins dels quals rep la poesia sense sofrir-ne l'amarguesa”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“A partir del moment que és reconeguda, l'absurditat esdevé una passió, la més punyent de totes. Però tota la qüestió consisteix a saber si podem viure amb les nostres passions, si podem acceptar la seva llei profunda, que és consumir el cor al mateix temps que l'exalten”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“Un món que podem explicar, encara que sigui amb males raons, és un món familiar. Per contra, en un univers de sobte desproveït d'il·lusions i de llum, l'home s'hi sent estranger. Es tracta d'un exili sense remei, perquè no hi ha records d'una pàtria perduda ni esperança d'una terra promesa. Aquest divorci entre l'home i la seva vida, entre l'actor i la seva decoració, és pròpiament el sentiment de l'absurditat”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
 |
©
Bocins Literaris
|
“em van parlar d'un home que tenia un amic tancat a la presó i cada nit dormia al terra de la seva habitació per no tenir unes comoditats que al company estimat li estaven vedades. Qui, benvolgut senyor, dormirà a terra per nosaltres? Si jo en seria capaç? Escolti, si volgués ser-ho, ho seria. Sí, tots en serem capaços algun dia, i serà la salvació”
La
caiguda – Albert
Camus
“amb mirada penetrant, m'estic davant de tota la humanitat recapitulant les meves vergonyes, sense perdre de vista l'efecte que produeixo, i dient: <<Era el més miserable>>. Aleshores, insensiblement, passo del <<jo>> al <<nosaltres>>. Quan arribo al <<vet aquí el que som>>, ja ho tinc, els puc dir quatre veritats. Jo soc com ells, naturalment, som al mateix ball. Però jo tanmateix tinc una superioritat, que és la de saber-ho, i això em dona el dret de parlar. Estic segur que veu l'avantatge. Com més m'acuso, més dret tinc de jutjar-lo”
La
caiguda – Albert
Camus
“Cregui'm, les religions s'equivoquen des del moment que moralitzen i etziben manaments. No cal cap Déu per crear la culpabilitat ni per castigar. Amb els nostres semblants, ajudats per nosaltres mateixos, n'hi ha prou. Vostè parlava del judici final. Permeti'm que rigui respectuosament. L'espero a peu ferm: he conegut una cosa molt pitjor, i és el judici dels homes. Per ells, no hi ha circumstàncies atenuats, fins la bona intenció es considera un crim”
La
caiguda – Albert
Camus
“rarament ens confiem als qui són millors que nosaltres. Més aviat en fugiríem. Gairebé sempre, al contari, ens confiem als qui se'ns assemblen i comparteixen les nostres febleses. És a dir que no desitgem corregir-nos, ni ser millors: primer caldria que se'ns hagués considerat imperfectes. Només desitgem que ens planyin i que ens encoratgin en el nostre camí. És a dir, voldríem deixar de ser culpables i, alhora, no fer cap esforç per purificar-nos. Ni prou cinisme ni prou virtut”
La
caiguda – Albert
Camus
“Jo no era de prou bona fusta per perdonar les ofenses, però sempre les acabava oblidant. I algú que es pensava que jo l'odiava no se'n sabia avenir, de veure que el saludava amb un gran somriure. Aleshores, segons el seu caràcter, admirava la meva noblesa o menyspreava la meva poca dignitat sense pensar que tenia una raó més senzilla: havia oblidat fins i tot com es deia. El mateix hàndicap que em feia ser indiferent o ingrat, em convertia en magnànim”
La
caiguda – Albert
Camus
“la riquesa sostreu del judici
immediat, treu la persona de la multitud del metro i la tanca en una
carrosseria brillant, l'aïlla en grans parcs vigilats, vagons-llit, cabines de
luxe. La riquesa, benvolgut amic, encara no és l'absolució, però ja és la
suspensió de la pena”
La
caiguda – Albert
Camus
“sap per què som sempre més justos i més generosos amb els morts? Per una raó molt senzilla! No hi tenim cap obligació. Ens deixen lliures, podem anar al nostre ritme, podem fer cabre la mostra de respecte entre el còctel i una bonica amant, és a dir, a temps perdut. Si ens obliguessin a alguna cosa, seria a recordar, i tenim poca memòria. No, el que estimem en els nostres amics és el mort recent, el mort dolorós, la nostra emoció, o sigui, nosaltres mateixos!”
La
caiguda – Albert
Camus
“si tothom es posés a buidar el pap, oi, i confessés a què es dedica realment, i qui és, ens en veuríem un bull! Imagini's les targetes de visita: Dupont, filòsof cagat, o propietari cristià, o humanista adúlter, el que sigui, ja em dirà. Seria un infern! Sí, l'infern deu ser així: carrers amb rètols i cap manera d'explicar-se. Classificats definitivament”
La
caiguda – Albert
Camus
“el que compta és poder empipar-se sense que l'altre tingui dret a replicar. <<Al pare no se'l contesta>>, li sona la fórmula? En un cert sentit, és curiosa. A qui contestaríem en aquest món, si no als qui estimem? En un altre sentit, és convincent. Bé l'ha de tenir algú l'última paraula. Si no, a totes les raons se'ls en pot oposar una altra: no acabaríem mai. El poder, en canvi, posa fi a la conversa”
La
caiguda – Albert
Camus
“Tenia una especialitat: les causes nobles. La vídua i l'orfe, com se sol dir, no sé per què, perquè bé hi ha vídues abusives i orfes ferotges. Tot i així, només calia que ensumés en un acusat la més lleugera flaire de víctima per arremangar-me i entrar en acció. I quina acció! Una tempesta! Hi posava tot el cor. Semblava ben bé que la justícia dormís amb mi cada nit”
La
caiguda – Albert
Camus