 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El eterno marido
Títol original: Ве́чный муж
Autor: Fiódor M. Dostoievski
Traducció: Juan
López-Morillas
Any: 1870
Tot i que El eterno marido de Fiódor M.
Dostoeivski no té la força de Crim i
càstig, si penso que aquesta novel·la va ser escrita en tan sols tres
mesos, és una obra molt ben aconseguida amb uns personatges potents com ens té
acostumats aquest rus imprescindible.
La història està narrada sota
el punt de vista de Velchaninov, un home vanitós i donat als excessos, proper a
la quarantena, que viu a Petersburg i al qual se li comencen a despertar remordiments
de no haver obrat del tot bé a la vida simultàniament a l’aparició d’un senyor
que sembla seguir-lo. L’home resulta ser
Trusotski, un antic conegut que fa nou anys que no veia després que Velchaninov
mig fugís de casa de Trusotski on havia viscut durant tot un any mentre es feia
amant de la seva dona avalat per la ignorància de l’innocent marit.
Trusotski li explica que la
seva dona ha mort fa tres mesos i que ha descobert que li havia estat infidel
amb altres homes després de llegir unes cartes compromeses que la difunta
guardava. Aquesta troballa li ha capgirat la vida tranquil·la i ha deixat que
l’alcohol el governi a partir d’aleshores per suportar-la. En cap moment li diu
directament a Velchaninov que sap que ell també havia estat un dels amants de
la seva dona, però li va llançant indirectes subtils. Juga amb no dir-li tot el
que ha descobert. Velchaninov no suporta aquesta forma de fer i voldria que el
seu adversari li aboqués la veritat directament a la cara. Com que dubta de si
realment ho sap, ell tampoc diu res i es va posant cada cop més nerviós. Dostoieski
fa que amb aquesta exposició de fets entelats, el lector a la primera lectura
també dubti del què sap en Trusotski, però si rellegim els diàlegs ens adonem
que totes les seves paraules són dites cautament però a propòsit per despertar el
recel a l’altre.
Trusotski, malgrat que es voldria
venjar de Velchaninov, li preval l’admiració que sentia (i que encara sent) per
ell, i fa que tot intent de rescabalar-se quedi ridícul. A més, disposa una
carta amagada: Liza, la filla que ell creia pròpia, però ara sap que és filla
de l’altre. Una filla abans estimada, ara convertida en la prova diària de la
traïció que ha patit. Una nena a la qual Velchaninov quan descobreix que és
filla seva, com si el món se li il·luminés de cop i volta, voldrà aferrar-se prometent-se
una nova vida de redempció. Però el que li molesta realment a Trusotski, i aquí
gaudim d’alguns fragments on Dostoeivski combina la tragèdia amb la comèdia, no
és realment que la seva dona li hagi estat infidel i a més descobrir que la seva filla estimada és filla
d’un altre home, sinó haver-se’n assabentat. A Trusotski ja li estava bé ser un
marit confiat. Voldria haver seguit així. Li incomoda que se li hagi desordenat
la seva vida. Li molesta saber la
veritat. De fet, Trusotski voldria perdonar, es mor de ganes de perdonar, però
és tan pocatraça en l’intent, que a Velchaninov se li manifesta un sentiment barreja
de compassió i menyspreu que fa que l’altre se senti amb més ganes de venjança
i s’evidenciï encara més la seva incapacitat per dur-la a terme.
Dostoievski en aquest llibre
toca la infidelitat molt per sobre. El que li interessa a l’autor és la
confrontació entre els dos homes mitjançant la creació del personatge de
l’etern marit, un personatge que ha nascut per ser marit, que no pot estar sol,
que vol una vida plàcida encara que falsa. I el contraposa amb el personatge de
Velchaninov, el típic seductor que no pot evitar captivar les dones dels altres,
siguin amics seus o no. L’autor ens mostra mitjançant els protagonistes tendenciosos
de la seva novel·la com és de difícil (per no dir impossible) escapar-se d’un
mateix i de la condició que cada un de nosaltres ens hem assignat.