 |
©
Bocins Literaris
|
“Els arbres creixien, victoriosos i immortals. Donaven fruits i feien servei, i quan no tenien més remei que morir, morien dempeus. No eren làpides aixecades en memòria de l'extinció o per perpetuar el record, eren la vida que supera la mort”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“els seus cors bategaven espantats, perquè la forca s'elevava cap al cel, un monstre de dos caps en forma de T. S'estrenyien entre ells, perquè es trobaven perduts allà al fossat, sols enmig de gent estranya que se'ls mirava amb simpatia i horror, com si ja fossin morts”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“Volien encara veure el sol en un cel blau, però el cel estava tapat de boira. Volien, si més no, tocar la seva terra natal amb les mans lligades, però el terra dur estava glaçat. Volien encara escoltar una veu humana, però al seu voltant només hi havia silenci, de la Ciutat Fortalesa no arribava ni el més petit soroll. El món que estaven a punt d'abandonar era un lloc mort i insensible”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“Que davant seu parlessin amb tanta indiferència era el més terrible de tot. Significava que ja estava condemnat des del principi, que només tenia tant temps de vida com ells volguessin adjudicar-li, que per això no calia que es retinguessin en absolut de parlar: era un mort vivent”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“aquí la mort estava unida a depredadores operacions financeres, a netes i pulcres xifres en columnes, en màquines calculadores i en llibres de caixa. I a l'última habitació de la planta baixa seia l'ajudant del botxí amb uniforme, del rang més baix, però uniforme. Tenia a la mà un segell que aplicava sobre un tampó abans d'estampar-lo a una llista i a una altra, tot repetint mecànicament: <<llest>>”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“Havia construït aquell museu seguint els desitjos d'ells de tenir el seu monument a un poble extingit, però en realitat confiava salvar així els objectes sagrats que, en cas contrari, haurien estat destruïts si s'haguessin quedat als altres indrets conquerits. Ara sabia que els objectes romandrien, però el poble no”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“El poder era condicional i de fet absurd, perquè qualsevol SS, ni que fos de baix rang, podia colpejar-lo, bufetejar-lo o posar-lo a netejar clavegueres. I fins i tot els soldats de tropa, encara que duguessin fusells amb la baioneta calada, eren titelles a les mans dels SS, que podien fer amb ells el que els plagués, i ja n'havien fet executar alguns a la Petita Fortalesa. Però el poder, fos condicional o pengés d'un fil, engendrava por i creava un buit, desfeia els lligams amb la gent i provocava solitud”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“Un cop convertit l'enemic en número, se l'ha de transformar en gràfica, les gràfiques al principi van amunt i amunt, de forma regular i sostinguda, i després davallen, altre cop de forma regular, i davallen i davallen netament, pulcrament tan bon punt les xifres desapareixen, quan s'esvaeixen i es fonen en el no-res”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“li va semblar que la ciutat s'havia tornat grisa, que s'estava corrompent, que es desintegrava, que tot es veia com cobert de pols i floridura, als aparadors de les botigues hi havia exposades capses de paper i tot d'objectes inútils, i la gent que caminava per les voreres feia cara d'infeliç i apesarada, com si tothom estigués aclaparat per algun pes que duia a sobre”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil
“es posà a destruir l'estàtua amb el martell. De primer colpejà el cap de la Justícia amb els ulls embenats, tot seguit colpejà l'espasa desembeinada que tenia a la mà, després tornà a acarnissar-se amb el cap fins a esclafar-lo del tot, i llavors atacà el cos. Al cap d'uns instants només quedaven uns quants trossos de bronze, d'un color blanc brut, escampats pel terra del pati. Els va recollir i els va llençar al cubell de les escombraries. La Justícia ja no molestaria ningú més”
Mendelssohn
és a la teulada – Jirí Weil