Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L'amant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L'amant. Mostrar tots els missatges

1/4/18

L'amant - Marguerite Duras


© Bocins Literaris
Títol: L’amant
Títol original: L’amant
Autora: Marguerite Duras
Traducció: Marta Pessarrodona
Any: 1984
Tusquets Editores


L’amant de la Marguerite Duras és una novel·la autobiogràfica, guanyadora del premi Goncourt el 1984, que l’autora va escriure quan tenia setanta anys. Duras va tenir una vida difícil que va fer que és bolqués en l’escriptura. Quan li premien L’amant, té una llarga trajectòria com a escriptora.

La història se situa als anys 30 del segle XX a Vietnam, antiga Indo-xina, quan era colònia francesa. La protagonista, ella mateixa, té 15 anys i mig, ha nascut a la colònia i és filla de francesos. Òrfena de pare des dels 4 anys, viu amb la seva mare que fa de directora en una escola francesa i els seus dos germans: el gran, un jugador que es vendria la mare si fos necessari; i el petit, que creix esporuguit pel gran.

La protagonista viu la desesperació, al límit de la follia, de la seva mare enfront la vida, que considera una càrrega, amb tres fills que ha de pujar sola després de la mort del seu marit i l’endeutament provocat per la compra innecessària d’una propietat que els arruïnarà. Una mare que no és capaç de prendre decisions encertades ni coherents. Una família desgraciada, on l’amor i l’odi que es tenen és lacerant i visceral i que no pot desfer el lligam amb la misèria. Una noia, l’autora, que tot i l’aparença més de nena que de dona, és mentalment ben adulta i té ficada al cap una idea doble: ser escriptora i experimentar el desig.

Duras vol dedicar-se a escriure, però per a la seva mare, que la dirigeix cap a l’estudi de les matemàtiques, ser escriptora no és una professió vàlida perquè escriure no és res. El desig d’escriure li coincideix amb el despertar de la seva sexualitat, que accepta obertament fins i tot abans d’iniciar-se. Duras, sota el prisma de l’experiència a les portes de la vellesa, aporta una visió del sexe femení que considera lliure i igualitari, no sotmès a l’home, i on descobreix la bellesa de la dona no en l’aspecte o artificis externs, sinó en la comoditat que aquesta sent amb la seva pròpia sexualitat, fent-la atractiva i sense voler visible per a la resta.

Casualment, en un transbordador que la porta a Saigon, coneix a un jove de 26 anys, fill d’un ric comerciant xinès, que es convertirà en el seu amant. El jove s’enamora de la noieta amb desconsol i accepta amb pena fer-la la seva amant quan renuncia a poder tenir-la com a esposa. Ella, que no en sap res de l’amor, comprèn millor que ell el que es poden donar. Els dos amants,  des de l’inici no viuen l’amor parlant de cap futur, perquè no en tenen. Ell és ric i xinès, ella és pobra i blanca. Socialment no són compatibles. Ni el pare d’ell acceptarà la relació, ni la mare d’ella, que se n’avergonyeix però gira el cap per no veure el destí que ha emprès la seva filla i que li permet mantenir la migrada economia familiar. Viuen un amor centrat en la part física, de pell, on el contacte passa a ser el més important. Un amor sobretot carnal, potser perquè no en poden tenir cap altre. Un amor intens perquè no té esperances. D’estimar fins a la mort.

La narració del llibre que és desordenada sense arribar a ser caòtica, a vegades pot dificultar la lectura i demana rellegir-ne algun fragment. És un llibre molt visual, gairebé fotogràfic. La importància que dona la protagonista al recordar el dia que coneix el seu amant al transbordador, com si se li hagués gravat amb foc a la memòria (el soroll, l’ambient, els colors, les olors, etc.) i el fet que a la vellesa tingui la necessitat d’escriure la seva història, mostra la importància i el pes que finalment va tenir aquest amor a la seva vida.

“Durant segles els navilis havien fet que els viatges fossin més lents, també més tràgics que no ho són actualment. La durada del viatge cobria la llargada de la distància de forma natural. Hom s'avesava a aquelles lentes velocitats humanes per terra i per mar, aquells retards, aquelles esperes del vent, de les clarianes, dels naufragis, del sol, de la mort”
L'amant - Marguerite Duras

31/3/18

“El record de la noieta blanca devia ser allí, adormit, al cos, allí, travessat al llit. Segurament ha estat molt de temps la sobirana del seu desig, la referència personal a l'emoció, a la immensitat de la tendresa, a l'ombrívola i terrible profunditat carnal”
L'amant - Marguerite Duras

30/3/18

“No sols hi havia una semblança en la vellesa, sinó que tots els retrats havien estat retocats, sempre, de manera que les particularitats del rostre, si n'hi havia encara, estaven atenuades. Els rostres estaven aprestats de la mateixa manera per afrontar l'eternitat, esborrats, rejovenits uniformement. Era el que la gent volia”
L'amant - Marguerite Duras

29/3/18

“tot d'una és ella qui li suplica, no li diu què, i ell li crida que calli, crida que no en vol saber res més, que no vol gaudir més d'ella, i vet aquí tots dos agafats l'un amb l'altre, clavats entre ells per l'espant, i vet aquí que aquest espant es torna a desfer, hi cedeixen una vegada més, plorant, desesperats, feliços”
L'amant - Marguerite Duras

28/3/18

“caminar plegats sense impacientar-se mai, trobar-se en una gentada com sol, es diria que sense felicitat, sense tristesa, sense curiositat, caminant amb l'aire de no anar enlloc, sense intenció d'anar-hi, sinó tan sols d'avançar aquí en comptes d'allí, sols i dins la multitud, mai sols per si mateixos, sinó sempre sols en la multitud”
L'amant - Marguerite Duras

27/3/18

“Ell tremola. Primer la mira com esperant que parli, ella no diu res. Aleshores tampoc ell no es mou, no la despulla, li diu que l'estima com un boig, li ho diu molt baix. Després, calla. Ella no li respon. Podria respondre que no l'estima. No diu res. Sobtadament ella sap, allí, en aquell instant, sap que no la coneix, que no la coneixerà mai”
L'amant - Marguerite Duras

26/3/18

“aquella manera, justament, que tenia, tot d'una, de no poder-nos ja rentar, de no poder-nos ja vestir, i a vegades de no poder-nos ni donar menjar. Aquest gran descoratjament de viure, la meva mare el sentia cada dia. A vegades durava, a vegades desapareixia amb la nit. He tingut la sort de tenir una mare desesperada amb una desesperació tan pura que ni la felicitat de la vida, per més viva que fos, en ocasions, no l'arribava a distreure del tot”
L'amant - Marguerite Duras

25/3/18

“Mai bon dia, bona nit, bon any. Mai gràcies. Mai parlar. Mai necessitat de parlar. Tot resta mut, llunyà. És una família de pedra, petrificada en una espessor sense cap accés”
L'amant - Marguerite Duras

24/3/18

“nosaltres no, nosaltres no teníem fam, nosaltres érem criatures blanques, teníem vergonya, ens veníem els mobles, però no teníem fam, teníem un criat i menjàvem, a vegades, això és cert, porqueries, camallargs, petits caimans, però aquestes porqueries les preparava un criat i ell les servia i a vegades també les refusàvem, ens permetíem el luxe de no voler menjar”
L'amant - Marguerite Duras

23/3/18

“Aïllades totes dues. Soles, unes reines. De la seva desgràcia, no cal ni parlar-ne. Totes dues desacreditades, destinades per culpa de la naturalesa del seu cos, acariciat per amants, petonejat per les seves boques, lliurades a la infàmia d'un plaer per morir-ne, diuen, morir d'aquesta mort misteriosa dels amants sense amor”
L'amant - Marguerite Duras