 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Mentre em moria
Títol original: As I lay dying
Autor: William Faulkner
Traducció: Esther Tallada
Any: 1930
William Faulkner no m’és
senzill i, tal i com ja em va passar amb El
brogit i la fúria, sé que just acabi Mentre
em moria hauré de fer una segona lectura per aclarir-me amb els
personatges. Malgrat l’esforç, per a mi Faulkner és un autor imprescindible.
Costa de creure que aquest llibre fos escrit només en sis setmanes. Quin
prodigi!
La novel·la està ambientada
als anys de la Gran Depressió a l’Amèrica rural i profunda, en el comtat fictici
de Yoknapatawpha (nord-est de l’estat de Mississipi) on Faulkner sol situar
alguns dels seus llibres. La història gira al voltant de l’espera col·lectiva i
cruel de la mort de l’Addie, una malalta que està agonitzant, i la posterior
odissea del trasllat del cos per a ser enterrada al lloc on li van prometre,
tot i les condicions climatològiques adverses. Coneixerem l’Anse, el marit de
l’Addie, un granger dropo, tossut i egoista, que sap fer-se ajudar per tothom
sense voler deure res a ningú; i els seus cinc fills: en Cash, perfeccionista,
pacient i serè, que construeix el taüt sota la finestra des d’on la moribunda
l’observa; en Darl, un noi estrany a qui la gent té por per la manera com els
mira; en Jewel, el fill predilecte de la mare, visceral i violent, que sempre
fa la seva; la Dewey Dell, sorruda i gelosa dels últims moments de la malalta
que no vol compartir amb la família o els veïns que venen a vetllar-la; i en
Vardaman, el fill petit i l’únic que
encara és menor d’edat i que es nega acceptar la mort de l’Addie. Tots ells
emprenen el llarg camí cap a Jefferson, amb la difunta amunt i avall esquivant
la pluja descomunal, creuant guals on perden les mules, enmig d’una calor
xafogosa que accelera la descomposició del cos i acosta els voltors. Durant el
trasllat, els personatges es despullen i mostren els motius pels quals es
mouen: la compassió, l’orgull, l’amor, l’odi, l’egoisme, la tossuderia o el respecte.
Faulkner descriu la mort
sense maquillatge ni eufemismes. En parla obertament. La fa autèntica i propera.
Molt prosaica, gens transcendental. La mort és com la vida al camp: agresta,
dura, pragmàtica i descarnada. No deixa lloc al sentimentalisme. Però, de forma
increïble i (aquí apareix la grandesa de Faulkner) encara que el que explica sigui
cru i aspre, ho fa amb un llenguatge ornamentat, amb imatges que toquen la
poesia. Combina la riquesa de les descripcions amb la parla barroera i
col·loquial dels personatges i sorprenentment... lliga molt bé. No es fa
estrany. Com ho fa? Penso també en el mèrit de la traductora.
La narració és múltiple. Cada
capítol és explicat per un personatge diferent (fins i tot l’Addie un cop morta!).
Encara que cada capítol sigui la veu d’un dels personatges, es fa difícil identificar-ne
la resta i el lector es veu obligat a desenvolupar la intuïció. A més, Faulkner
ho complica perquè el narrador no sempre està present físicament en el lloc on
passen els fets que descriu, això sumat a un cert decalatge temporal en alguns
capítols, fan necessària una segona lectura. Els narradors tampoc són
explícits, no ho expliquen tot. Obvien coses que ells saben i que el lector no,
però que anirà descobrint més tard, sense presses, gairebé sense voler, com si llisqués
de forma natural. Faulkner superposa capes de lectura i el resultat final és
fantàstic. La seva escriptura és addictiva (aviso, no he dit fàcil). No us la
perdeu.