 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Solenoide
Títol original: Solenoid
Autor: Mircea Cărtărescu
Traducció: Marian Ochoa de
Eribe
Any: 2015
Fa molt temps que l’amiga
llibretera de A peu de pàgina em
recomanava amb insistència llegir Mircea
Cartarescu. El fet que la majoria dels seus llibres fossin relats no m’acabava
de convèncer. Ara bé, aquesta novel·la de 800 pàgines que intueixo llarga i
difícil (d’entrada no sé què és un solenoide), m’atrau. Me la prenc com un
repte.
El protagonista de Solenoide és un jove mestre d’escola dels
afores de Bucarest situada enmig del règim comunista de Ceausescu. La narració
en primera persona ens acosta a un personatge atemorit pels seus alumnes que
avorreix la seva feina, en la qual no s’hi implica gens. Conscient de la seva
mediocritat, es conforma amb una vida solitària i sense motivacions, explicada de
forma exhaustiva, i que preveu uniforme fins que es jubili. El protagonista es
relaciona el mínim possible amb la resta de professors (a excepció d’Irina, la tímida
professora de física amb la qual manté una relació esporàdica i sexual) i els
descriu de forma descarnada, amb un alt nivell de realisme. Viu en un barri
suburbial en una casa estrambòtica amb forma de vaixell construïda per l’inventor
del solenoide (que és una bobina cilíndrica que produeix un camp magnètic). En
la descripció de l’ambient de Bucarest, de l’escola i la seva vida hi regna la
desolació de forma brutal.
A través d’un manuscrit, ens
explica la seva infància traumàtica, la seva adolescència malaltissa, el seu
inici i fracàs humiliant com a poeta i com ha esdevingut el professor frustrat que
és ara. I aquí, entra en joc de forma magistral el mateix autor, Cartarescu, que
ens manipula expressament durant tot el llibre fent-nos preguntar tot sovint,
quina part de la novel·la és autobiogràfica i quina és inventada. Perquè la
vida de Cartarescu transcorre paral·lela a la vida del protagonista fins el
moment en el qual es va propiciar l’escissió. Als 21 anys Cartarescu es feu
conegut arran de la lectura d’un poema que va iniciar la seva carrera d’èxit.
L’autor, molt crític amb el sistema literari i amb els autors (ell també s’hi
inclou) que es veuen abocats a escriure allò que el públic espera i no allò que
volen, idea un personatge mirall i crea un altre camí possible del que hauria
pogut ser la seva vida.
El narrador, incrèdul i
avergonyit de les crítiques al seu poema que creu insuperable, renuncia a
l’ofici d’escriure ficcions on refugiar-se i decideix escriure, només per a ell,
un manuscrit absolut i ambiciós que tingui la força de la veritat. El protagonista, que té una riquesa interior inesgotable,
se sent un escollit i un estranger en el món. En el text plasma les seves anomalies, diferenciant la seva vida real
i avorrida de professor de l’altra vida constituïda pels records,
extravagàncies i somnis. Escriu per entendre’s i per desxifrar la vida.
Mica en mica i amb la ment
oberta, perquè si no, no cal fer l’esforç d’entrar-hi, Cartarescu ens
transporta a un món oníric i fantàstic combinat amb elegància amb el món real i
tangible. La descripció de Bucarest és un pols entre l’amor i l’odi. Malgrat la
decadència i la grisor, la ciutat pren un protagonisme majúscul que ens crida a
anar-hi. Els seus records infantils ens traslladen, com si hi fóssim, a
l’operació misteriosa a què el van sotmetre de petit, al pànic als metges i a
la vivència de dos anys al sanatori de nens tuberculosos; fent d’aquests
paratges, juntament amb les narracions de l’escola, una delícia lectora. També
comparteix amb nosaltres, abruptament i sense demanar-nos permís, imatges desagradables
i angunioses que sospitem factibles. Entusiasta dels insectes, les
matemàtiques, la física i el món dels somnis, l’autor ens regala altres móns
simultanis al nostre, fruït d’una imaginació desbordant: des de levitacions amoroses, tatuatges de
l’ànima, paràsits gegants, estàtues que prenen vida, habitacions infinites, déus
ideats com nines russes, ponts de connexió entre la vida i els somnis,
sacrificis sectaris, mobiliari que es nodreix del dolor, plans de fugida a
altres dimensions... Reconec que hi
hagut moments que davant l’explosió de rareses, he dubtat en deixar-lo, però
sortosament no ho fet.
La seva veu poètica amara tot
el relat i recrea una atmosfera inquietant molt ben aconseguida que em recorda
la mateixa por indefinida que em provocava, de petita, La dimensió desconeguda. Els trams que fan més pujada són potser aquells
on s’infiltra la seva part més filosòfica i metafísica, en els quals el
protagonista es troba desorientat i es planteja si hi ha salvació possible per
a la humanitat. Una pregunta que el neguiteja i que trobarà resposta en un
desenllaç apoteòsic i alhora tan senzill que omple de bellesa el missatge que
ens transmet.
L’univers de Cartarescu és
complex i abismal. No sé si ha estat Solenoide
o l’autor, però m’ha fascinat tant la seva lectura que em llegiré tot el que ha
escrit i escrigui a partir d’ara. Amb dosificació prescrita d’un màxim de dos capítols
per dia per garantir l’estabilitat mental, he quedat captivada gairebé des dels
inicis, sabent que en faria relectura quan encara no portava ni cent pàgines
llegides. Acabat el llibre, en un col·loqui posterior tinc la sort de conèixer
l’Aniol Rafel, l’editor de Periscopi i la traductora catalana, l’Antònia
Escandell, que parlen de l’autor i la seva obra amb tanta il·lusió que ara, tot
seguit, me’l tornaria a llegir en català. Però com diria Kafka, a qui Cartarescu
esmenta i admira, aquesta és una literatura que esgarrapa i cal refer-se i
reposar per tornar-hi.