“Va
ser l'any que va morir el pare, l'any que vaig començar a passar estones
asseguda a la finestra de l'escala d'incendis a altes hores de la nit
inventant-me històries. L'ambient de casa havia canviat i semblava el d'un
dipòsit de cadàvers. El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava
l'oxigen de l'aire. Sempre que entrava al pis, m'entrava al cap i a tot el cos
una sensació narcotitzant. Cap de nosaltres- ni el meu germà ni jo, i encara
menys la mare- trobava consol en l'altre.
Vivíem un exili junts, atrapats en un dolor comú. Per primera vegada
vaig prendre consciència de la solitud de l'esperit”
Vincles ferotges - Vivian Gornick
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada