Vincles ferotges - Vivian Gornick

© Bocins Literaris

Títol: Vincles ferotges

Títol original: Fierce attachments

Autora: Vivian Gornick

Traducció: Josefina Caball Guerrero

Any: 1987

L’Altra Editorial

Vincles ferotges de Vivian Gornick és un llibre de memòries que parteix de les passejades de l’autora amb la seva mare per Nova York i els diàlegs punyents que se’n desencadenen. Gornick les va escriure quan tenia 45 anys i la seva mare s’acostava als 80. La filla qüestiona i jutja constantment la seva mare, i aquesta respon a la defensiva atacant amb fúria si és necessari. La comunicació entre elles (com en la majoria de casos entre mares i filles) és difícil i esgotadora.

Durant els passejos, motivada per les converses amb la mare o per trobades casuals amb coneguts, Gornick recorda la seva infància al Bronx. Filla de jueus exiliats de Rússia, es cria en un barri d’ètnies diverses en un ambient on predominen les dones, que creen un lligam sòlid de veïnatge entre elles. Les dones són les seves mestres. De petita, observa la vida dels veïns i la troba més interessant que la de la seva família: un pare molt treballador que gairebé no veu i que perdrà als 14 anys, un germà sis anys més gran i una mare amb un concepte rígid de l’amor romàntic que renuncia a la seva vida independent al casar-se i que monopolitzarà el dolor de la pèrdua del marit. La Vivian és observadora, intel·ligent, racional i crítica amb tothom, però sobretot amb la seva mare que és amb qui més conviu.

A part de la mare, la noia pren com a referent, la Nettie, una veïna vídua, bonica i sensual que no està feta per ser mestressa de casa ni mare, amb un nen petit que eduquen entre tots. La mare i la Nettie competeixen per ser la influència de la Vivian, moral i sexual respectivament. El model a seguir de la noia s’anirà formant a partir de les experiències vivencials de les dones del seu voltant, bàsicament per no seguir-lo. No per això, un cop adulta, ella serà capaç de crear un sistema més feliç. És una dona independent que cerca inconscientment homes més febles que ella per poder controlar unes relacions que acaben no tenint gaire èxit. Ella, com les dones a qui desaprovava, també ha intentat viure la seva vida i tampoc se n’ha sortit prou bé.  

Amb l’arribada a la maduresa, el vincle indestructible amb la seva mare es transforma en una unió més d’igual a igual, però així mateix afilada i corrosiva. S’enganxen a tothora, són dures una amb l’altra, no callen res, es fan mal.  A Gornick i a la seva mare els encanta discutir. Expressen el que senten en primer lloc, sense pensar en l’altra, el sentimentalisme i l’empatia no hi tenen cabuda. Tanmateix, la relació es percep real i sincera. No renuncien a elles mateixes ni als seus pensaments a costa de res ni de ningú, ni tan sols de les persones estimades.

“a totes dues ens meravella que hàgim viscut prou temps per saber apreciar, durant uns quants minuts seguits, que siguem en aquest món juntes, en comptes de concentrar-nos en allò que cadascuna de nosaltres no obté de l'altra”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“Deliciós! De sobte, sento dins meu una onada d'esperança, però, com de costum, no va gaire més enllà. En comptes de pujar recta, clara, l'onada es torça, es replega cap endins i al cap de no res mor ofegada; un cicle que, tristament, conec molt bé. Miro la mare de reüll. Potser ho imagino, però em fa la sensació que veig reflectit en la seva cara el mateix recorregut absurd d'una emoció que s'ha extraviat. Hi ha color a les seves galtes, però té una expressió de sobresalt als ulls i un rictus a la boca. ¿Què veu, em pregunto, quan em mira?”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“- Exactament. D'això es tracta. Manhattan no és el Bronx. La teva mare no va morir als braços de la seva filla perquè la teva germana l'estimés més del que nosaltres t'estimem a tu. La teva germana odiava la teva mare, i ho saps molt bé. Era amb ella perquè era el seu deure i perquè des que es va casar sempre va viure a la cantonada. No tenia res a veure amb l'amor. No era una vida millor, era una vida d'immigrants, una vida de classe treballadora, una vida d'un altre segle.

- Digues el que vulguis- respon ella enfadada -. Era una manera de viure més humana”

Vincles ferotges- Vivian Gornick

“Va ser l'any que va morir el pare, l'any que vaig començar a passar estones asseguda a la finestra de l'escala d'incendis a altes hores de la nit inventant-me històries. L'ambient de casa havia canviat i semblava el d'un dipòsit de cadàvers. El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava l'oxigen de l'aire. Sempre que entrava al pis, m'entrava al cap i a tot el cos una sensació narcotitzant. Cap de nosaltres- ni el meu germà ni jo, i encara menys la mare- trobava consol en l'altre.  Vivíem un exili junts, atrapats en un dolor comú. Per primera vegada vaig prendre consciència de la solitud de l'esperit”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. <<Dones, uix!>>, deia. <<Estenedors i tafaneries>>, deia. Sabia que hi havia un altre món- el món -, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament l'aigüera, el terra, els fogons. Però on? com? què?”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“Si la mare no veia que les respostes d'una altra dona davant del marit o l'amant eren com les seves, allò no era amor. I l'amor, deia ella, ho era tot. L'amor determinava la vida d'una dona. El seu intel·lecte descartava, ometia i eliminava sistemàticament del seu discurs totes les proves que indiquessin el contrari- i de proves no en faltaven -; es negava a admetre-les. Una vegada, davant meu (jo devia tenir deu anys), una amiga li va dir que anava completament errada, que el seu concepte de l'amor era absurd i que era esclava de la idea del matrimoni. Quan vaig preguntar a la mare què volia dir la seva amiga, ella va respondre: <<Una dona poc refinada. No sap què és la vida>>”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“- Avui dia la infelicitat és molt palpable.

Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“- La Roseman va trucar a casa i em va dir: <<La nena se'm mor. ¿Me la vols comprar>>. I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.
- Mama- dic-, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un conte de la vora del foc i, així i tot, ho vas fer? ¿Vas acceptar de comprar-la?
- És clar que sí.

- Però, mama! Totes dues éreu comunistes!

- Mira, noia- diu-. Havíem de salvar-li la vida”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, s'avorria; a la cuina feinejava d'una manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. S'enfadava amb <<la buidor de la vida d'una dona>>, com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. S'agafava amb avidesa a l'únic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista”

Vincles ferotges - Vivian Gornick

“La manera que té la mare de <<trampejar>> una mala temporada és acusar-me ben alt i en públic de la veritat. Sempre que em veu diu: <<Tu m'odies. Sé que m'odies>>. Vaig a veure-la i diu a qualsevol que hi hagi a casa seva- un veí, un amic, el meu germà, una de les meves nebodes -: <<M'odia. No sé què té en contra meu, però m'odia>>. També és ben capaç d'aturar un desconegut al carrer quan passegem i dir: <<Aquesta és la meva filla. M'odia>>. Aleshores, se'm dirigeix a mi i em diu en un to de súplica: <<¿Què t'he fet perquè m'odiïs tant?>>, jo no responc mai. Sé que ella crema per dins i no em fa res deixar que cremi. ¿Per què no? Jo també cremo per dins”

Vincles ferotges - Vivian Gornick