“No és que la seva dona li fos cap molèstia, ans al contrari, de vegades fins i tot arribava a oblidar-se'n completament i es passava matins sencers sense adreçar-li ni una sola paraula, encara que sempre se la mirava amb satisfacció i tendresa; cada cop que ella li passava a frec amb els seus passos lleugers, li agafava la mà d'una revolada i l'hi besava, cosa que feia néixer als llavis de la Vérotxka aquell somriure que tant li agradava. Però ¿algú es pot acontentar només amb un somriure?”

Dos amics - Ivan Turguénev