Dos amics - Ivan Turguénev

© Bocins Literaris

Títol: Dos amics

Títol original: Два приятеля

Autor: Ivan Turguénev

Any: 1854

Traducció: Jaume Creus

Viena Edicions

Fa dies que segueixo amb atenció l’acurada sèrie Petits plaers de Viena Edicions que ha vist la llum enguany. Una bona idea de l’editorial: brindar al lector relats curts poc coneguts (i diria que no editats en català) d’autors de renom. Una manera d’aportar literatura d’escriptors solvents a lectors que disposen de poc temps o fer un tastet de la seva obra i perdre la por a llegir altres llibres més extensos. Per començar i ara que ve el fred, acoto la tria entre els russos. Cediria de grat davant Txèvhov, el mestre dels relats, però com que he llegit menys Turguénev, trio Dos amics.

Viazovnín, un jove de bona família, deixa la ciutat, on viu per sobre de les seves possibilitats, i torna forçat a la monòtona vida de camp per intentar contenir les despeses econòmiques i continuar vivint de rendes. Allí coneix Krupitsin, un veí uns anys més gran que ell. Malgrat que els seus caràcters i inquietuds difereixen força, de seguida es fan amics. Viazovnín és un home cultivat, en canvi a Krupitsin li agrada la vida senzilla i en gaudeix. Turguénev ens transporta amb traça al dia a dia dels nobles russos: àpats generosos, sobretaules eternes, lectures, migdiades... hores i hores de temps compartit pels dos amics. Temps que per a Viazovnín es converteix en avorriment. Per suplir-lo, Krupitsin li suggereix  que hauria de buscar-se una esposa i s’ofereix a ajudar-lo en la cerca. I així, talment com un conte clàssic i relatat amb un punt d’humor, els dos amics es disposen a trobar una companya per Viazovnín. Una viuda instruïda i donada als plaers, una noia egocèntrica i xerraire o una jove casolana de somriure i ulls bonics, quina d’elles serà l’escollida?  

“No és que la seva dona li fos cap molèstia, ans al contrari, de vegades fins i tot arribava a oblidar-se'n completament i es passava matins sencers sense adreçar-li ni una sola paraula, encara que sempre se la mirava amb satisfacció i tendresa; cada cop que ella li passava a frec amb els seus passos lleugers, li agafava la mà d'una revolada i l'hi besava, cosa que feia néixer als llavis de la Vérotxka aquell somriure que tant li agradava. Però ¿algú es pot acontentar només amb un somriure?”

Dos amics - Ivan Turguénev

“Després de menjar, en Kalimon Ivànitx se sumí en una profunda meditació o, dit més exactament, en una lleugera somnolència; acostumava a fer una becaina a aquella hora; per això, encara que, en veure que els convidats volien marxar, hagués repetit diverses vegades: <<Però ¿per què, senyors, per què? ¿No els ve de gust fer una partideta?...>>, es va sentir secretament satisfet quan els va veure amb la gorra a la mà”

Dos amics - Ivan Turguénev

“- Ah, maman, però com vols que…

- Émérance, quand je vous dis…- pronuncià en veu baixa, però amb tota fermesa, la Pelagueia Ivànovna.

Tenia el costum, comú a moltes mares, de donar ordres o fer retrets a les filles en francès davant d'altres persones, encara que aquestes persones el poguessin entendre perfectament. I encara resultava més curiós pel fet que ella mateixa no el coneixia pas gaire i el pronunciava malament”

Dos amics - Ivan Turguénev

“- Molt bé, però ¿m'estima a mi?

- Això no us ho puc dir del cert, però m'estranyaria que no fos així.

-¿Per què soc una persona educada, voleu dir?

- En part sí, però també perquè teniu una certa fortuna. També és possible que li agradi el vostre físic. Però el que compta sobretot és la fortuna”

Dos amics - Ivan Turguénev

“era un home que rondava ja els cinquanta, alt i fort, canut; el seu rostre, de trets rústecs i senzills, amb una expressió d'indiferència, bonhomia i peresa, no tenia res d'especial. La seva dona, menuda i prima, amb la cara consumida i un postís de cabells rogencs que quedaven recollits sota un barretet alt, semblava viure en un estat d'agitació permanent; en ella es podien apreciar encara rastres d'una afectació llagotera pròpia d'altres temps”

Dos amics - Ivan Turguénev

“- I tant que no! ¿De què li serveix aquesta tan exaltada llibertat? Un home lliure, com tothom sap, o bé s'avorreix o bé fa ximpleries.

- Això vol dir que vostè s'avorreix- observà la Sofia Kiríl·lovna, amb una rialleta irònica als llavis -, perquè, sabent que és una persona raonable, no puc suposar que es dedica a fer ximpleries, com vostè mateix diu”

Dos amics - Ivan Turguénev

“La conversa continuà tal com havia començat fins a l'hora de dinar, passant tota l'estona d'un tema a un altre, cosa que no succeeix quan una conversa és realment interessant”

Dos amics - Ivan Turguénev

“- Escoltin bé el que els diré, encara que no s'ho creguin- prosseguí la viuda, tirant el cap enrere per deixar anar una prima columna de fum en direcció al sostre -, aquí hi ha gent que troba que les dones no haurien de fumar. I ja no diguem muntar a cavall, Déu nos en guard! No dubtarien a llançar-nos pedres. Sí- continuà al cap d'una breu pausa -, tot el que s'aparta de la norma, tot el que infringeix les lleis d'un cert decòrum del tot convencional s'enfronta, en aquests verals, a la condemna més severa.

- I són justament les dones les que més s'indignen- féu observar en Piotr Vassílitx”

Dos amics - Ivan Turguénev

“Els convidats s'assegueren, els amfitrions els van fer les preguntes habituals, pronunciades amb aquella expressió ensucrada i afectada que adopten fins i tot les persones més distingides en els primers moments de la conversa amb gent acabada de conèixer, i els convidats respongueren de la mateixa manera. Tot plegat produïa una impressió força penosa”

Dos amics - Ivan Turguénev

“¿quin és el motiu pel qual els xicots joves no es casen? Jo he arribat a aquesta conclusió: els fa pànic perdre la seva llibertat, sentir-se la vida lligada. Pensen: <<A què treu cap afanyar-se? Encara hi ha temps. Qui sap si no es presentarà una ocasió encara millor>>. I la cosa sol acabar d'una d'aquestes dues maneres: o bé un al final es troba fet un conco, o bé es casa amb la primera que troba. Tot plegat, culpa de l'amor propi i de l'orgull”

Dos amics - Ivan Turguénev