A l'ombra de les noies en flor II - Marcel Proust

© Bocins Literaris

Títol: A l’ombra de les noies en flor II

Títol original: À l’ombre des jeunes filles en fleurs

Autor: Marcel Proust

Traducció: Josep Maria Pinto Gonzàlez

Any: 1919

Viena Edicions

Aquest llibre de la sèrie A la recerca del temps perdut de Marcel Proust continua temporalment dos anys després de A l’ombra de les noies en flor I, quan el narrador comença a pair el desengany produït per la fi del seu amor juvenil per la Gilberte, la filla dels senyors Swann. En aquesta segona part, Noms de lloc: el lloc, gaudirem del llarg període estival del nostre protagonista, de salut delicada i propens a l’exaltació nerviosa, (que en l’anterior ressenya vam quedar que anomenaria Marcel, pel caràcter autobiogràfic de la novel·la) al poble costaner de Balbec amb la seva àvia i la Françoise, la criada de la família.

A Balbec, s’allotgen al Gran Hotel, lloc d’estiueig de l’aristocràcia i burgesia esnob. En el mateix hotel, desprès d’una ignorància mútua que allarguen durant dies, retroben una coneguda de la seva àvia, la marquesa de Villeparisis, criticada i envejada per tots els clients. Aquesta els portarà a passejar i fer excursions amb el seu cotxe i durant les passejades Marcel (d’imaginació desbordant i totalment sotmès a la bellesa estètica) es dedica a somiejar amb, una barreja d’admiració i desig, qualsevol noia que es creua al seu pas. La marquesa també afavoreix l’amistat del seu nebot, en Saint Loup, amb en Marcel. L’estima entre els dos joves és sincera, però així i tot el món interior de Marcel és tan ric que se sent més feliç estant sol que en companyia, si aquesta dura massa estona. És incapaç de trobar aliment espiritual fora d’ell mateix. En Saint Loup haurà d’incorporar-se al regiment militar i Marcel suplirà la mancança de l’amic amb l’obsessió per un grup de noies boniques que veu un dia a la platja i el deixaran bocabadat la resta de l’estiu.

A partir d’aleshores, Marcel s’oblida de tot i tothom, de la seva àvia, de la marquesa i les excursions, de les promeses que ha fet a en Saint Loup de visitar-lo i tan sols s’obceca en trobar les noies, sense fer res més que esperar que apareguin a la platja, observar-les amb (molt) detall i predir com són i què farà o què els dirà. La relació amb l’Elstir, un pintor que coneix els Swann, casualment i gairebé al final de l’estiu, el posarà en contacte amb el grup de noies i se’n farà amic, amb una predilecció especial (que no exclusiva ni fixa) per l’Albertine. El narrador retrata molt bé (i fa enveja i una mica de ràbia ser-ne testimoni des de la maduresa) el despuntar de la bellesa i la joventut de les noies que compara amb flors. Per contra, els dona un caràcter i una personalitat censurable. El seu comportament és divertit, però descarat; fresc però ofensiu. Marcel les adora i les desaprova alhora.

Proust a través del narrador, tracta la diferència entre els jo d’abans (que considera morts) i el jo d’ara, l’oblit de les persones estimades pel costum del dia a dia i de noves amistats, els records inaccessibles que juguen amb nosaltres deixant-nos l’agradable i vaga sensació de dejà vu, la sempre decebedora realitat envers el que hem imaginat, les virtuts i defectes de les nostres amistats, l’autoengany universal contra els propis defectes, el punt de contacte efímer entre la realitat i els somnis, la semblança de les persones aparentment diferents que un estima al llarg de la vida... L’autor exposa aquests temes recurrents en la seva obra de forma impecable i dilatada. Bon coneixedor del gènere humà, descriu situacions, converses i pensaments comuns amb generoses dosis d’ironia i sensibilitat per igual.

Com el mateix narrador, que quan acaba les vacances a Balbec ja pensa en tornar-hi l’any que ve, acabo aquest volum de Proust esperant la propera primavera per reprendre’l.