 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: A repèl
Títol original: À rebours
Autor: Joris-Karl Huysmans
Traducció: Miquel Martí i Pol
Any: 1884
Edhasa
En Elretrat de Dorian Gray, s’esmenta l’existència d’un llibre groc misteriós
que regalen a en
Dorian i la lectura del qual encamina al protagonista a la perdició. Un llibre
verinós segons Oscar Wilde... L’avantatge de les relectures és que sempre es
troben coses amagades que s’havien passat per alt. Indago a les xarxes
(ara rai) buscant el llibre groc i em trobo (com en Dorian) amb un dels
llibres més estranys que segurament em llegiré, A repèl de
Joris-Karl Huysmans, relegat als magatzems de les biblioteques i que mai
m’hagués arribat a les mans per pròpia iniciativa. Em sorprèn gratament veure
que la traducció és del Miquel Martí i Pol.
Huysmans, un francès contemporani de Zola, Balzac i Flaubert, està tip que
els escriptors de la seva època adoptin el corrent naturalista i que pretenguin
retratar la societat tal i com és, sotmetent la literatura al pensament i
accions de la majoria, com si fos una sola peça. Huysmans es nega a acceptar
que estigui tot fet i pensat. Per a ell, hi ha diverses i complexes tipologies
de persones que no figuren en els llibres, però que existeixen i que per tant
són també reals, i per aquest motiu crea en Jean Des Esseintes, el protagonista
d’A repèl i probablement alter ego seu. Huysmans pretén abraçar
tota la gamma de grisos i ho fa adoptant l’estil decadentista.
Si teniu curiositat de llegir-vos el llibre del Huysmans a l’espera de
trobar una descripció detallada de plaers inimaginables i prohibits, deixeu-la
reposar aquí, perquè en aquest llibre no els trobareu (com tampoc els devien
trobar ni en Dorian ni en Wilde). Ara bé, si voleu conèixer la persona més
excèntrica, estranya i misantropa, aleshores (i només sota la vostra
responsabilitat) endavant! Perquè no és un llibre fàcil de llegir ni de
continuar, però en Jean Des Esseintes és un personatge literari per recordar.
Si com a poeta, en Martí i Pol em té guanyada, després de llegir aquesta
complicada i impecable traducció aconseguida amb un llenguatge extremadament
ric, se li suma la meva profunda admiració com a traductor.
Huysmans a la primera part explica breument com el protagonista ha arribat a
desitjar l’aïllament del món i ens presenta en Jean Des Esseintes, un jove de
l’aristocràcia benestant amb una infància marcada per un ambient poc afectuós,
amb una mare malalta i un pare que fuig de la família, que es cria amb els
jesuïtes que li donen llibertat d’acció i pensament, alimentant un esperit
rebel i independent. En Jean es queda orfe de ben jove i, amb la comoditat
heretada i un futur del qual no ha de preocupar-se, es converteix en un bon
observador de la societat alhora que no té un interès clar per a res en
concret, però sí una curiositat per a tots els plaers i vicis que l’allunyin
del tedi i de la vida passiva que porta i que allarga fins arribar als 30 anys,
moment en el qual se situa el llibre i en què en Jean decideix abandonar el món
social, després d’haver experimentat tot allò que la vida parisenca li pot
oferir, per recloure’s a una casa als afores de París isolat d’un món que ja no
li aporta res de nou amb un matrimoni vell de criats encarregats de molestar-lo
el mínim i fer tots aquells encàrrecs que puguin comportar una relació amb
altres éssers humans. Allí Jean buscarà noves satisfaccions solitàries i
extravagants mentre rememora (pocs) fets extrems que ha viscut i la manipulació
no benèvola que ha exercit en algunes persones.
Però el Jean d’ara és lluny del Jean desfasat d’abans i del qual s’ha
cansat. S’agafa als luxes més diversos i cars per gaudir-los ell sol i no
compartir-los amb ningú i explica la seva vida actual als lectors pacients que
avancem amb penes i treballs pel llibre. Detalla fins a l’avorriment com escull
el color de les estances de la casa i la decoració de les parets, inverteix
horaris portant una vida nocturna i fent àpats breus i refinats, enganya
el seu intel·lecte simulant plaers ficticis i fruint de les quimeres que
s’inventa, critica la natura que diu que l’home pot suplir amb escreix, rebutja
el contacte amb els seus semblants que considera mediocres i incapaços de
compartir els seus interessos per l’art i la literatura, es carrega als
clàssics llatins que titlla de moralistes després de repassar totes les
edicions úniques que composen la seva biblioteca d’enquadernacions especials i
papers de varietats múltiples, desacredita tota la literatura catòlica (però
que llegeix amb obsessió) i prediu la fi de la literatura francesa salvant
Baudelaire i poc més. És un presoner de la bellesa estètica (capaç de fer xapar
una tortuga amb pedres precioses només perquè li faci joc amb la catifa!) i un
sibarita extrem que amb el seu gust delicat pot compondre melodies a la boca
mesclant la infinitat de licors que posseeix. Es deixa seduir per quadres
antics de la bella, cruel i ardent Salomé, dissenya decoracions caríssimes per
simular la falsa sobrietat on vol viure, enveja el monopoli que té l’Església
com a propietària de l’art mentre tem que la llavor de la fe fermenti i li faci
trontollar l’escepticisme a on s’aferra, adquireix les flors més estrambòtiques
de la natura, domina a la perfecció l’art dels perfums, viu viatges imaginaris
entretingut per la seva imaginació desenfrenada que el paralitza i
l’emmalalteix... Insuportable, desbordant, esgotador i immens. Tot això és Des
Esseintes.
El tedi de Des Esseintes recorda l’spleen de Baudelaire,
representant també del decadentisme i del simbolisme. Per què arriba al tedi
etern una persona tan jove com al protagonista? Per què es cansa de la gent i
de la repetició? És per la quantitat infinita de vivències o perquè té una
capacitat d’observació més elevada que la resta i ja res el sorprèn? El tedi és
evitable? És més un estadi intern, una disposició d’ànim que no pas una vida
passiva el que el provoca? És pot allunyar evitant veure el “tot és igual” de
les coses i cercar les petites diferències on deixar escolar les ínfimes
escletxes de novetat?
Un conegut de Huysmans, exhaust, després de llegir-se el llibre li va
diagnosticar a l’autor que només li quedaven dues opcions: o tirar-se un
tret o llençar-se als peus de la creu. Va triar la segona. L’escepticisme de
Huysmans va caure anys després d’escriure el llibre i ell es va convertir al
catolicisme, religió que havia criticat amb fermesa.