 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El arte de ser feliz
Títol original: Die Kunst,
glücklich zu sein oder Eudämonologie
Autor: Arthur Schopenhauer
Traducció: Isabel Hernández
González
Any: 1822
El arte
de ser feliz d’Arthur Schopenhauer és un
tractat inacabat que recull 50 regles que el filòsof alemany va escriure de
forma desordenada i espaiada en el temps. Sorprèn que un pessimista com ell
redactés normes o consells per a ser feliços. Sembla contradictori, però potser
aquesta doctrina s’acosta més a la realitat que la del optimisme. Schopenhauer
beu de fonts clàssiques com Aristòtil, Sèneca i Ovidi, entre altres; i d’autors
moderns com Voltaire, Goethe i Kant, que són citats en algunes de les seves regles.
L’edició que fa Nórdica Libros és digne d’esment. Les il·lustracions d’Elena
Ferrándiz són d’una bellesa inquietant.
Schopenhauer no cerca la
felicitat majúscula perquè segons ell, aquest estat de plenitud màxima i
absoluta no existeix, així que es conforma a esperar l’estat menys dolorós de
la vida ja que el dolor sí que existeix i tots l’hem experimentat. A la
introducció, comença llistant quatre requisits previs per a ser feliç: tenir un
esperit alegre, un cos sa, una tranquil·litat d’ànima i no desitjar massa bens
materials. D’entrada, sembla accessible.
De regles en trobem de tot
tipus. Encertades, útils, concises, extenses, pràctiques, discutibles, repetides
(sembla que es plagiï a ell mateix), també alguna de ben espessa. A grans trets,
les podríem agrupar en una sèrie d’indicacions que poden ser-nos útils, com
ara: prioritzar la salut per damunt de tot i gaudir de l’alegria, viure la vida
en present, no envejar als altres, ser nosaltres mateixos, acceptar el fatalisme
del destí, limitar les nostres pretensions, posar-nos metes assequibles i a
curt termini, reflexionar, moderar-nos, protegir el nostre individualisme, exercitar
la resiliència, apreciar el què tenim, ser actius i voler aprendre
contínuament. Són bons consells difícils de seguir. El resum final m’ha agradat
força. Ordena les idees disperses que ha anat escampant per les regles i les
condensa en unes poques pàgines que se’m fan valuoses, sota el títol
d’eudemonologia. Una paraula complexa que designa una tasca també complexa, que
és l’art de ser feliç en funció de les possibilitats de cada individu.
Un cop llegit el llibre, és
inevitable preguntar-se què és això tan abstracte que anomenem felicitat. És el mateix per a tothom? És
un problema de nomenclatura? Segons la definició del diccionari, la felicitat és
un estat de l’ànim plenament satisfet. Però si partim de la base que la
condició humana té com a característica la insatisfacció permanent, aleshores clarament
mai es pot assolir la felicitat com un estat de contínua plenitud. Aquí m’aturo
i penso que el problema està en el
factor temporal. Clar que existeix la plenitud màxima el que passa és
que és efímera, no és perdurable en el temps, fins i tot deu estar renyit amb
la naturalesa humana pretendre-la. Així que aprenguem a reconèixer les fugaces felicitats
plenes gaudint-les mentre durin, però també instruïm-nos en la felicitat més
voluntariosa que ens recomana Schopenhauer, que sí que és assolible. Una
felicitat tranquil·la, conforme i pragmàtica, de supervivència. Dues felicitats
que no haurien d’estar enfrontades si som capaços d’acceptar-les amb les
limitacions que tenen.