El arte de ser feliz - Arthur Schopenhauer

© Bocins Literaris

Títol: El arte de ser feliz

Títol original: Die Kunst, glücklich zu sein oder Eudämonologie

Autor: Arthur Schopenhauer

Traducció: Isabel Hernández González

Any: 1822

Nórdica Libros

El arte de ser feliz d’Arthur Schopenhauer és un tractat inacabat que recull 50 regles que el filòsof alemany va escriure de forma desordenada i espaiada en el temps. Sorprèn que un pessimista com ell redactés normes o consells per a ser feliços. Sembla contradictori, però potser aquesta doctrina s’acosta més a la realitat que la del optimisme. Schopenhauer beu de fonts clàssiques com Aristòtil, Sèneca i Ovidi, entre altres; i d’autors moderns com Voltaire, Goethe i Kant, que són citats en algunes de les seves regles. L’edició que fa Nórdica Libros és digne d’esment. Les il·lustracions d’Elena Ferrándiz són d’una bellesa inquietant.

Schopenhauer no cerca la felicitat majúscula perquè segons ell, aquest estat de plenitud màxima i absoluta no existeix, així que es conforma a esperar l’estat menys dolorós de la vida ja que el dolor sí que existeix i tots l’hem experimentat. A la introducció, comença llistant quatre requisits previs per a ser feliç: tenir un esperit alegre, un cos sa, una tranquil·litat d’ànima i no desitjar massa bens materials. D’entrada, sembla accessible.

De regles en trobem de tot tipus. Encertades, útils, concises, extenses, pràctiques, discutibles, repetides (sembla que es plagiï a ell mateix), també alguna de ben espessa. A grans trets, les podríem agrupar en una sèrie d’indicacions que poden ser-nos útils, com ara: prioritzar la salut per damunt de tot i gaudir de l’alegria, viure la vida en present, no envejar als altres, ser nosaltres mateixos, acceptar el fatalisme del destí, limitar les nostres pretensions, posar-nos metes assequibles i a curt termini, reflexionar, moderar-nos, protegir el nostre individualisme, exercitar la resiliència, apreciar el què tenim, ser actius i voler aprendre contínuament. Són bons consells difícils de seguir. El resum final m’ha agradat força. Ordena les idees disperses que ha anat escampant per les regles i les condensa en unes poques pàgines que se’m fan valuoses, sota el títol d’eudemonologia. Una paraula complexa que designa una tasca també complexa, que és l’art de ser feliç en funció de les possibilitats de cada individu.

Un cop llegit el llibre, és inevitable preguntar-se què és això tan abstracte que anomenem felicitat. És el mateix per a tothom? És un problema de nomenclatura? Segons la definició del diccionari, la felicitat és un estat de l’ànim plenament satisfet. Però si partim de la base que la condició humana té com a característica la insatisfacció permanent, aleshores clarament mai es pot assolir la felicitat com un estat de contínua plenitud. Aquí m’aturo i penso que el problema està en el  factor temporal. Clar que existeix la plenitud màxima el que passa és que és efímera, no és perdurable en el temps, fins i tot deu estar renyit amb la naturalesa humana pretendre-la. Així que aprenguem a reconèixer les fugaces felicitats plenes gaudint-les mentre durin, però també instruïm-nos en la felicitat més voluntariosa que ens recomana Schopenhauer, que sí que és assolible. Una felicitat tranquil·la, conforme i pragmàtica, de supervivència. Dues felicitats que no haurien d’estar enfrontades si som capaços d’acceptar-les amb les limitacions que tenen.