Es perd el senyal - Joan Margarit

© Bocins Literaris

Títol: Es perd el senyal

Autor: Joan Margarit

Any: 2012

Proa

M’acosto a les vacances tan cansada que no em veig capaç d’endegar cap aventura literària nova i em refugio en les relectures, a poder ser poètiques i d’algun autor al qual tingui una especial estima i conegui de fa anys. És així com retorno a Es perd el senyal del Joan Margarit.

L’autor en aquest poemari tracta els records com aquelles essències del passat que ens conformen la vida diferenciant els fets viscuts, certs i objectius, dels veritables per a nosaltres, que són els records. Amb l’experiència adquirida d’un home en plena vellesa, lliga les seves vivències de nen i és ara que les comprèn, establint un nexe entre els començaments i els finals de la vida. Temes com la vellesa i el cansament, l’espera de la mort, l’amor en les seves manifestacions més doloroses, la pèrdua de la gent estimada, la soledat, la resignació, la decepció, la compassió i l’amistat, entre d’altres, ens fan companyia. Llegint Es perd el senyal trobo que Margarit és un home que no tem la mort, que estima la vida però sense aferrar-s’hi amb desesper. Sembla que se’n vagi desprenent a poc a poc.

La poesia de l’autor, igual que la seva mirada sàvia, t’exigeix cercar el camí de la veritat que és el camí que ha de menar la veritable poesia. Una veritat que pot ser aspra i dura, com els seus poemes, però banyats d’empara per als seus lectors. Perquè com ens ensenya el poeta, la poesia és una de les poques eines que tenim per gestionar la tristesa.

“La vida acaba com comencen les obres:

perforar i trencar per construir.

Una destrucció justificada”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“No t'imaginaves aquests murs tan alts.

Ara el que t'ha de preocupar

és ser el que dius. No hi ha res més

que et doni prou empenta per saltar”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Petita i faldera, la moral era una gossa

de les que mai no paren de bordar,

lletja com una rata. Tot el dia ensumant

i molestant el gos llop de la vida

que, indiferent i fort, ni tan sols la mirava.

Avui l'he vist passar cap al jardí

i duia la moral entre les dents,

agafada pel coll, espantada, encongida.

Ja no bordava, ara feia uns xiscles

esgarrifosos i desafinats,

però la vida, amb el pas ferm del llop,

se l'ha endut entre els arbres plens d'ocells,

li ha trencat l'espinada i després

ha anat a jeure a l'ombra”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“La veritat s'amaga amb freqüència

en algun sentiment més que no pas

en el que la raó pot deduir”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“No creu ni en l'ombra de cap déu,

no creu en res enllà de les persones.

Quan m'hi acosto amb el meu cinisme,

m'escolta i s'entristeix. M'he adonat

com la desitjo encara, però ella

té el meu amor lluny de la passió,

potser per tanta mort, per una vida

plena però difícil: a vegades

brutal de plenitud. No l'he entès prou

i no sé prou el que ella ha entès de mi.

Però hi ha una emparança per als dos”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Som fets de finals falsos: fins i tot

hem inventat la mort i l'hem posada

on el que passa només és

que s'acaba la vida.

Ens vàrem estimar.

Ara l'amor té un centre:

calmar la violencia

del desig perdut”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Més junts del que ningú no sabrà mai,

alcem les dues copes.

Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.

Un home i una dona, en un instant,

poden equivocar-se.

Però l'instant no tornarà mai més”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Com una brisa que, bufant constant,

pot gronxar i fer caure un pont de ferro,

sento que alguna força humil remou

sentiments que he callat tota la vida”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“Entra a la platja pels taulons de fusta,

però els taulons s'aturen a uns quants metres de l'aigua.

A prop, el socorrista mira el mar.

La dona aixeca el noi: l'agafa

per sota els braços i, d'esquena a l'aigua,

camina arrossegant-lo mentre els peus

van deixant dos solcs tristos en la sorra.

L'ha dut fins a on arriben les onades,

l'ha deixat a la sorra i torna enrere

a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten

els maleïts, terribles últims metres.

Són aquests els que et trencaran el cor.

No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.

Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls

del socorrista, ni en el mar. L'amor

són aquests últims metres. La seva soledat”

Es perd el senyal - Joan Margarit

“La vida va afermant-se en el dolor

com les cases damunt dels fonaments”

Es perd el senyal - Joan Margarit