 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Esperant Mister Bojangles
Títol original: En attendant Bojangles
Autor: Olivier Bourdeaut
Traducció: Yannick Garcia
Any: 2015
Ediciones Salamandra
El jove autor francès,
Olivier Bourdeaut, s’ha fet famós gràcies al seu primer llibre, Esperant Mister Bojanges, que ha estat
superventes al seu país. Llegeixo que
el llibre està inspirat en la vida de l’autor nord-americà Francis Scott
Fitzgerald i la seva dona Zelda que, com la protagonista d’aquesta novel·la, no
encaixava dins els cànons del que s’anomena normalitat. Escoltant la veu greu
de la Nina Simone cantant MisterBojangles,
la cançó que enamora els protagonistes, em deixo portar cap a la història
protagonitzada pel Georges, la seva dona i el fill de tots dos. El llibre està
narrat per la veu lúcida i molt ben aconseguida del nen, d’edat indeterminada,
combinat amb fragments en cursiva, on Bourdeaut pot lluir el seu llenguatge més
acurat, que representen les notes del pare.
En Georges, un home amb
debilitat per les històries increïbles i mentider compulsiu que es guanya prou
bé la vida sense que sapiguem com, coneix en una festa una dona fascinant,
excèntrica i divertida de la qual se n’enamora malgrat que ben al principi és
conscient que la raó no és una qualitat de la seva enamorada i que la vida amb
ella ho serà tot menys avorrida. Del seu amor neix un fill que és qui ens
explicarà la convivència sorprenent i estrafolària de la família. Mica en mica,
a través del nen, el lector va entenent que l’originalitat de la família està
emparada per la bogeria de la mare i que el pare ha reconvertit en un dia a dia
ple d’amor. Els tres s’estimen i gaudeixen d’una vida peculiar.
La novel·la descriu la
bogeria amb poca transcendència, gairebé amb alegria, de forma natural, sense
fer-ne un drama encara que ells el tinguin instal·lat. Bourdeaut ens distreu
amb aquest amor boig, fantasiós, inesgotable, irreal, i potser per això, bonic.
Però si jutgem, no ens arribarà el llibre. No ens podem
preguntar com ho fa en Georges per aguantar aquesta situació, ni ens podem
qüestionar si en Georges prioritza l’amor a la seva dona al del seu fill, ni demanar-nos
com viurà el fill la seva vida adulta. No. Per llegir-lo cal deixar prejudicis
fora, no valorar l’educació del nen ni els límits de l’amor. Els protagonistes
no raonen ni massa ni gens les accions que emprenen, però són accions mogudes
per l’amor que es tenen. La malaltia de la mare està tan infiltrada en el modus
de vida de la família, que s’hi han acostumat i forma part d’ells. Estimen
aquesta vida boja, descontrolada, sense horaris, normes ni obligacions. Tot i això,
gradualment la convivència s’anirà complicant i hauran de prendre decisions
necessàries. Perquè l’amor no sempre és positiu per aquells que un estima.