 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La pesta
Títol original: La peste
Autor: Albert Camus
Traducció: Joan Fuster
Any: 1947
Edicions 62
La pesta
d’Albert Camus és un altre llibre que he trigat
massa a llegir-me. Aquest retard propicia que ara l’interès sigui major i
l’agafo amb moltes ganes. En començar m’he d’adaptar a la catalanització dels
noms dels personatges (només els noms, els cognoms es mantenen en versió
original) que em molesta una mica perquè sona falsa i la trobo innecessària: Bernat, en lloc de Bernard; Joan en lloc de Jean... Per sort, el
narrador prefereix anomenar als personatges pel cognom. Ara sí, i sense
destorbs, m’endinso de ple en aquesta magnífica novel·la amb pinzellades
filosòfiques.
La pesta està
ambientada a la ciutat costanera d’Orà, a Algèria, als anys quaranta del segle
passat. El jove metge Rieux assisteix amb incredulitat a l’aparició d’una
epidèmia, que afecta primer a les rates i tot seguit als humans, amb una
simptomatologia molt semblant a la pesta. Malgrat que les autoritats sanitàries
són reticents a alarmar la població, davant la petició de la comunitat mèdica, acaben
per aïllar la ciutat.
L’aïllament sobtat provoca
casos de separació física dels éssers estimats. Respecte la resta de la població,
els exiliats o presoners de cor, són uns privilegiats
perquè el seu patiment emocional
emmascara la preocupació per la malaltia. En aquest estadi, els conciutadans no
accepten la possibilitat que la pesta s’infiltri en les seves rutines i
interessos (com si ho poguessin triar!). La gent es vol salvar individualment,
tant els fa la resta, tant els fa la pesta. Quan els casos comencen a ser
alarmants, esdevé la presa de consciència i la por, així com el desig de fugida.
Alguns s’aferraran a la religió, altres a la violència i altres a l’esperança. En
el punt àlgid de l’epidèmia, els destins individuals s’aniquilen i es fan
col·lectius. La pesta esdevé rutina, adaptació i resignació. Acostumar-se a la
desesperació d’un present sense esperances.
Camus aprofita per introduir
el mite de Sísif (sempre recomençar de nou) així com l’absurditat de l’existència
humana. L’autor se serveix dels personatges principals de
la novel·la per representar les diverses maneres d’actuar de la població en una
situació d’extrema gravetat, des de la solidaritat, l’honestedat, el sentiment de comunitat, la lluita pels ideals i per les persones,
però també la no implicació, l’egoisme, el lucre davant la desesperació, els suborns,
la insensibilitat i la indiferència. A part del treballador incansable Rieux, trobem
l’altruista Tarrou que organitza la feina dels voluntaris, el religiós Paneloux
que aprofita la pesta per sermonejar càstigs divins, l’escriptor perfeccionista
i somiador Grand, el periodista Rambert cercador de la felicitat i l'oportunista Cottard.
Si busquem un significat
filosòfic a la novel·la, què és realment la pesta de Camus? Podria ser la guerra
mundial i per això predominen els personatges masculins? Podria ser la
consciència o la vergonya de callar i de no actuar davant les injustícies? En
petita o gran mesura trobem reflectides les accions de la nostra vida en els
comportaments dels personatges. Sempre actuem així davant les pestes de la
vida? S’ha d’estar a prop de la pesta, i veure-la, per poder ajudar de veritat?
Camus feia una crida a la solidaritat humana, però no sembla que ens hagi
servit de gaire. Els camps de quarantena del llibre remeten ineludiblement als
camps de refugiats. Camps d’aïllament, camps d’oblit. Potser, com molt bé diu
un dels protagonistes, tots estem empestats.