 |
©
Bocins Literaris
|
Autor: Gabriel Ferrater
Any: 1968
El grup Amics de la Poesia Nou Rals teníem moltes ganes d’immergir-nos en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater
i quan el vam proposar, tots hi vam estar d’acord. Però he de reconèixer que,
tot i que li hem concedit un altre mes addicional, m’ha costat entrar-hi.
Ferrater no és un poeta fàcilment assequible ni tampoc està pensat per descobrir-lo
en recitals poètics. La seva, és una poesia que li cal lectura i relectura. Cal
treballar-la. I encara així, hi ha poemes que se m’escapen i els dono per
perduts, com si no arribés al nivell intel·lectual de l’autor. Aquells en els
quals he pogut connectar, m’han agradat, però no han estat exempts d’esforç per
part meva i igualment m’ha quedat la mateixa sensació molesta que t’envaeix
quan estàs fent una tasca que veus que et ve gran i que hauries de saber fer.
Les
dones i els dies recull tres poemaris
anteriors, Da nuces pueris, Menja’t una
cama i Teoria dels cossos, i
incorpora nous poemes alhora que en suprimeix d’altres. La poesia de Ferrater
es nodreix de la seva experiència personal buscant els punts de trobada amb
allò que es comú a l’ésser humà. La seva obra, no gaire extensa, acull tant
poemes socials, amorosos o intimistes. El llibre comença amb In memoriam, un llarg poema on narra el
valuós testimoni de la Guerra Civil des del punt de vista del noi jovenet que
era, i continua amb dues faules i Els jocs. Aquests quatre poemes
reflecteixen molt bé l’època en què van ser escrits. La tercera part, un llarg Poema inacabat amb una Tornada, la dedica
íntegrament a Helena Valentí, qui va ser un dels seus grans amors i en la qual estan inspirats molts dels poemes
amorosos que inclou el poemari (a Valentí no li va fer cap mica de gràcia veure
la seva relació íntima a l’abast de tothom). Ferrater quan parla de l’amor ho
fa des d'un vessant més eròtic i no queden traces de sentimentalisme en
els seus versos. També es troben poemes amb múltiples referències al pas del
temps, que l’obsessiona, així com un rebuig explícit a la vellesa, motiu pel
qual va decidir acabar amb la seva vida abans d’arribar als cinquanta anys.
No son poemes gratuïts, però en
aquells que s’aconsegueix trencar l’hermetisme (després d’algunes llegides), clarament
compensen.