 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Les dues cultures
Títol original: The two
cultures
Autor: C. P. Snow
Traducció: Anna Valor i
Blanquet
Any: 1959
Àtic dels Llibres
Mentre espero el meu torn a
la biblioteca, fent un cop d’ull als prestatges d’exposició, els ulls s’aturen
encuriosits a Les dues cultures de C.
P. Snow. Desconec l’autor i, per fer-me’n una idea, picotejo a l’atzar alguns
fragments. A això, hi sumo el pròleg del científic i escriptor Salvador Macip, i
m’és suficient per agafar-lo. El llibre està dividit en dues parts. La primera
transcriu, de forma íntegra, la conferència que Snow va donar a la Universitat
de Cambridge (Conferència Rede, el 1959) sobre la separació de la cultura
tradicional, anomenada de lletres i la cultura científica; i en la segona part,
l’autor fa una anàlisi quatre anys més tard del discurs que el va fer famós.
Snow, que també era científic
i escriptor, observa amb disgust l’enfrontament obert entre les dues cultures. Ell,
que se sent còmode amb totes dues veu, en l’exemple d’amics i coneguts intel·lectuals,
la incomprensió mútua. Snow diagnostica que és un problema sobretot d’occident originat
al segle XIX, ja que anteriorment la separació no era tan evident i la gent es
formava en diverses branques de coneixement sense haver-se de decantar per una
en concret. Segons ell, els no
científics acusen als científics de falsos optimistes i aquests consideren que
els literats confonen la condició humana, que es tràgica, amb la social (que
també és tràgica), en la qual els homes de ciències veuen escletxes per a la
millora i els altres no. Snow critica tant els no científics quan aquests
menyspreen la ciència o la tecnologia, i a sobre se’n vanaglorien, com
l’empobriment dels científics quan s’endinsen en el rigor i abandonen la
imaginació. Creu que la polarització de la societat és una pèrdua a nivell
individual i col·lectiu. També fa una distinció entre els científics purs i els
tecnòlegs i compara l’ensenyament a les universitats angleses, americanes i
russes. Snow interpel·la als intel·lectuals de classe alta que critiquen la
industrialització i la revolució científica sense tenir en compte que és l’única
esperança de millora que disposen les zones més pobres del planeta. Defensa la
direcció bidireccional del coneixement. L’autor afirma que la tecnologia és
fàcil d’aprendre i creu que és responsabilitat dels països rics dotar de
capital i de recursos humans amb formació completa als països en vies de
desenvolupament, deixant de banda el paternalisme.
La conferència, al 1959, va passar
més o menys desapercebuda però alguns intel·lectuals es van prendre malament
que Snow qüestionés l’status quo cultural i les crítiques comencen a sentir-se
un parell d’anys després. Ell, en comptes de contestar-les, deixa passar un
temps per assimilar-les i pensar les modificacions que faria a la seva
conferència, ignorant els comentaris no constructius o els insults personals. Admet
que en un nou discurs no se centraria en la dicotomia de ciències o lletres,
sinó que obriria la porta a altres cultures. Com anglès que és, la seva revisió
està amanida d’ironia. També d’optimisme. Snow detesta les diferències entre
rics i pobres. Creu que la revolució científica i tecnològica és imparable i
que ha de ser democràtica, igual que l’educació.
Tot i que el discurs té uns
quants anys, i ara potser la divisió entre lletres i ciències s’ha diluït una
mica, és veritat que l’educació està obsessionada, i cada vegada més, per la
compartimentació i l’especialització. Les paraules de Snow continuen tenint
utilitat avui en dia. Per a ell, la concentració de coneixement en una única
àrea és un error i demana repensar l’educació
i tornar a unir les dues (o múltiples) cultures, que mai s’haurien d’haver
separat. Tot un repte.