Les dues cultures - C. P. Snow

© Bocins Literaris

Títol: Les dues cultures

Títol original: The two cultures

Autor: C. P. Snow

Traducció: Anna Valor i Blanquet

Any: 1959

Àtic dels Llibres

Mentre espero el meu torn a la biblioteca, fent un cop d’ull als prestatges d’exposició, els ulls s’aturen encuriosits a Les dues cultures de C. P. Snow. Desconec l’autor i, per fer-me’n una idea, picotejo a l’atzar alguns fragments. A això, hi sumo el pròleg del científic i escriptor Salvador Macip, i m’és suficient per agafar-lo. El llibre està dividit en dues parts. La primera transcriu, de forma íntegra, la conferència que Snow va donar a la Universitat de Cambridge (Conferència Rede, el 1959) sobre la separació de la cultura tradicional, anomenada de lletres i la cultura científica; i en la segona part, l’autor fa una anàlisi quatre anys més tard del discurs que el va fer famós.

Snow, que també era científic i escriptor, observa amb disgust l’enfrontament obert entre les dues cultures. Ell, que se sent còmode amb totes dues veu, en l’exemple d’amics i coneguts intel·lectuals, la incomprensió mútua. Snow diagnostica que és un problema sobretot d’occident originat al segle XIX, ja que anteriorment la separació no era tan evident i la gent es formava en diverses branques de coneixement sense haver-se de decantar per una en concret.  Segons ell, els no científics acusen als científics de falsos optimistes i aquests consideren que els literats confonen la condició humana, que es tràgica, amb la social (que també és tràgica), en la qual els homes de ciències veuen escletxes per a la millora i els altres no. Snow critica tant els no científics quan aquests menyspreen la ciència o la tecnologia, i a sobre se’n vanaglorien, com l’empobriment dels científics quan s’endinsen en el rigor i abandonen la imaginació. Creu que la polarització de la societat és una pèrdua a nivell individual i col·lectiu. També fa una distinció entre els científics purs i els tecnòlegs i compara l’ensenyament a les universitats angleses, americanes i russes. Snow interpel·la als intel·lectuals de classe alta que critiquen la industrialització i la revolució científica sense tenir en compte que és l’única esperança de millora que disposen les zones més pobres del planeta. Defensa la direcció bidireccional del coneixement. L’autor afirma que la tecnologia és fàcil d’aprendre i creu que és responsabilitat dels països rics dotar de capital i de recursos humans amb formació completa als països en vies de desenvolupament, deixant de banda el paternalisme.

La conferència, al 1959, va passar més o menys desapercebuda però alguns intel·lectuals es van prendre malament que Snow qüestionés l’status quo  cultural i les crítiques comencen a sentir-se un parell d’anys després. Ell, en comptes de contestar-les, deixa passar un temps per assimilar-les i pensar les modificacions que faria a la seva conferència, ignorant els comentaris no constructius o els insults personals. Admet que en un nou discurs no se centraria en la dicotomia de ciències o lletres, sinó que obriria la porta a altres cultures. Com anglès que és, la seva revisió està amanida d’ironia. També d’optimisme. Snow detesta les diferències entre rics i pobres. Creu que la revolució científica i tecnològica és imparable i que ha de ser democràtica, igual que l’educació.

Tot i que el discurs té uns quants anys, i ara potser la divisió entre lletres i ciències s’ha diluït una mica, és veritat que l’educació està obsessionada, i cada vegada més, per la compartimentació i l’especialització. Les paraules de Snow continuen tenint utilitat avui en dia. Per a ell, la concentració de coneixement en una única àrea és un error i demana  repensar l’educació i tornar a unir les dues (o múltiples) cultures, que mai s’haurien d’haver separat. Tot un repte.