 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Tots els cavalls
Autora: Antònia Vicens
Any: 2017
La Breu
Edicions
Mentre el grup de poesia
espera la meva infructuosa proposta d’escollir poeta de cara al mes vinent, la
mallorquina Antònia Vicens guanya el Premi Nacional de Poesia amb Tots els cavalls, així que ens decidim
per aquest brevíssim poemari d’una escriptora de llarga trajectòria, que es va
iniciar com a poetessa quan tenia 65 anys i ja no ha parat.
El poemari convida a una
lectura ràpida per la seva enganyosa extensió. En poca estona el tinc llegit, i
he de dir que l’entrada se’m fa difícil. Són poemes aparentment independents,
però semblen formar part d’una història d’accés restringit. Els poemes són nus
i destil·lats. Vicens no usa signes de puntuació, tret del punt final, i
entremig dels versos afegeix uns espais en blanc que primer em fan nosa, però
quan torno a llegir els poemes copso un ritme gràcies a aquests espais entre
versos que a la primera llegida no havia captat. No em desagrada aquest recurs.
La temàtica del llibre és
dolorosa i fosca. Sobretot parla de la culpa, la mort, la maldat i la por. La
poeta absorbeix el mal d’un món apocalíptic, que al llibre és simbolitzat amb
els cavalls. Uns cavalls que destrueixen i que estan arreu, uns cavalls que també representen la violència
dels homes contra les dones. Vicens pateix pel mal que genera la humanitat i ho
plasma de forma aspra i seca. No m’he sentit còmoda llegint-la, deixa poc lloc per
a l’esperança.