“La pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui per un moment, de l'actualitat. Les generacions anteriors podien, en moments de calamitats, aixoplugar-se en la solitud i l'aïllament; a nosaltres, en canvi, ens ha estat reservada l'obligació de saber i compartir en el mateix instant allò de dolent que s'esdevé a qualsevol lloc del globus. Per lluny que me n'anés d'Europa, el seu destí m'acompanyava”

El món d'ahir - Stefan Zweig

“utilitzaven els seus mètodes amb cura: una dosi cada vegada i, després, una petita pausa. Una píndola cada vegada i, després, un moment d'espera per veure si no havia estat massa forta o si la consciència mundial suportava la dosi. I com que la consciència europea- per a vergonya i ignomínia de la nostra civilització- insistia amb tot l'ardor en la seva indiferència, perquè aquells actes de violència succeïen <<a l'altra banda de les fronteres>>, les dosis s'anaren fent cada vegada més fortes, fins que al capdavall tot Europa en va caure víctima”

El món d'ahir - Stefan Zweig

“Només hi havia una sortida: recollir-se en un mateix i callar mentre els altres deliressin i vociferessin. No era fàcil. Perquè ni tan sols viure a l'exili- l'he conegut sobradament- no és tan dolent com viure sol a la pàtria”

El món d'ahir - Stefan Zweig

“La guerra demana un estat d'exaltació sentimental, vol entusiasme per la causa pròpia i odi contra l'enemic.

Ara bé, és propi de la naturalesa humana que els sentiments abrivats no es prolonguin fins a  l'infinit, ni en l'individu ni en el poble, i això ho sap l'organització militar. Per això li cal un agulló artificial, un dopping constant d'excitació, i aquesta feina d'incitació l'havien de fer els intel·lectuals, els poetes, els escriptors i els periodistes”

El món d'ahir - Stefan Zweig

“ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'<<Estat>>. Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fe que Europa en altres temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic. I ens estremim de veure com el nostre món s'ha entenebrit, esclavitzat i empresonat, gràcies a la seva fúria suïcida”

El món d'ahir - Stefan  Zweig

“Rares vegades una mateixa generació ha tingut les dues coses; si la moral concedeix llibertat a l'home, aleshores l'Estat el coacciona. Si l'Estat li dóna llibertat, és la moral que prova de modelar-lo”

El món d'ahir - Stefan Zweig

“Els infants i fins i tot els joves són propensos a adaptar-se respectuosament primer de tot a les lleis del seu entorn. Però se sotmeten a les convencions que els són imposades sols en tant que veuen que també són observades lleialment per tots els altres. Una sola mostra de manca de veracitat per part dels mestres o dels pares porta els joves inevitablement a considerar tot el seu torn amb ulls desconfiats i, per això, més inquisitius”

El món d'ahir - Stefan Zweig

“jo no considero la nostra memòria com un element que reté una cosa per mer atzar i en perd una altra per casualitat, sinó com una força que ordena a dretcient i exclou sàviament. Tot allò que un home oblida de la seva vida, en realitat ja havia estat condemnat molt abans a l'oblit per un instint interior”

El món d'ahir - Stefan Zweig

Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló

© Bocins Literaris

Títol: Més enllà del parlar concís

Autora: Montserrat Abelló

Any: 2014

Editorial Denes

M’aturo uns dies a Més enllà del parlar concís de Montserrat Abelló per agafar una mica d’aire entre dues lectures ambientades a l’Europa nazi, Joventut sense Déu i El món d’ahir. O potser també perquè no me’n surto amb la poesia de J.V. Foix i he anat a buscar un indret segur i entenedor on em senti benvinguda. La poesia d’Abelló és un refugi ampli i generós, tal com devia ser ella. Ens ho mostra la dedicatòria (descobreixo que també se’n diu endreça gràcies al prologuista Oriol Izquierdo), una de les més boniques que he llegit: “a totes les persones que he estimat i m’han estimat i a aquelles que estimo i m’estimen”.

Aquest poemari és el darrer que va escriure. Un llibre breu on destil·la els seus pensaments en les paraules justes. Abelló afronta la fi de la vida amb valentia, valorant els petits gests del dia a dia, sense grandiloqüències, amb dubtes eterns i enyors constants, sota una mirada jove i curiosa malgrat passar dels noranta; conservant la capacitat d’emocionar-se amb les coses senzilles i abastables per a tothom: la lluna que ens vetlla, la brisa nocturna, la fragància de les flors, els núvols que ens fan badar o el soroll de la pluja.

“No tenir por de morir.

Saber que

el miracle és          viure!”

Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló 

“Saber que ha arribat

el moment

de retenir

aquest gest,

altrament efímer,

perquè perduri

en el record

i així retrobis

en els mots que deixes escrits

veritats que t'eren esquives”

Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló