 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Esperando a Godot
Títol original: En attendent Godot
Autor: Samuel Beckett
Any: 1952
Traducció: Ana María Boix
Esperando
a Godot de Samuel
Beckett planteja el problema de l’existència de forma extrema en una obra de
teatre de dos actes, plena de sentències filosòfiques repartides enmig de
diàlegs aparentment absurds. Estragon i Vladimir (o Gogó i Didi) es troben cada
capvespre en un lloc desolat on no hi ha res, tret d’un arbre i una pedra gran
on seure per tal d’esperar Godot abans no caigui la nit. Els dies, marcats pel
tedi existencial, se’ls fan tots iguals. No saben des de quan l’esperen ni fins
quan l’esperaran. Potser des d’ahir o potser tota l’eternitat.
Qui és Godot?
Què representa? Què és allò que s’espera i mai no arriba? La felicitat? Déu? (en
anglès, God, i d’aquí Godot?) Beckett
va negar diverses vegades que es volgués referir a Déu, però el nom sembra
sospites. Els protagonistes no coneixen Godot, però un nen que treballa per ell
els porta el missatge, dia sí dia també, que l’endemà vindrà. Didi encarna la
paciència, la tenacitat, la raó, la memòria; Gogó, l’acció, el dubte, el
convenciment, l’oblit. A part d’ells dos, apareixen a escena, en Pozzo i el seu
esclau en Lucky, els quals podrien simbolitzar el poder i la submissió de la
humanitat respectivament. ¿Beckett volia retratar també un món que obeeix
ordres sense qüestionar-les, un món que accepta i no es rebel·la?
Pozzo i Lucky
són personatges que evolucionen, en canvi Gogó i Didi no. ¿És perquè el pes de
l’eternitat se sent més sobre un mateix que sobre els altres? El tedi i
l’avorriment és un afer del jo? Gogó i
Didi volen abandonar, però sempre es queden ja que no poden fer res més.
Esperar mentre viuen, esperar perquè viuen. Marxar és no tenir
esperança i l’ésser humà, resilient i adaptable, ha d’esperar Godot, sigui el que sigui.
Casualment
ara representen l’obra a la sala Beckett. Si el text és notable, la
interpretació és brillant. Si encara hi sou a temps, no us la perdeu.