 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Memòries de la Casa Morta
Títol original: Записки из
Мёртвого дома
Autor: Fiódor Dostoievski
Any: 1862
Traducció: Jaume Creus
A Memòries de la Casa Morta, Fiódor
Dostoievski converteix en narració la seva experiència a una presó de Sibèria,
on va complir una condemna de treballs forçats (commutada d’una condemna a
mort) presumptament per conspirar contra el tsar de Rússia. Les memòries no les
explica com a Dostoievski, sinó que utilitza un personatge fictici, en
Aleksandr Petróvitx Goriàntxikov, un colon siberià que ha passat deu anys a
presidi per haver matat la seva dona i que coincideix amb ell en una petita
vila.
Les memòries
no estan escrites en forma de diari. Dostoievski dona més pes als records del
primer any, que són els més vívids, i els ordena per capítols temàtics per no
fer-se repetitiu. L’estada a la presó, que anomena casa morta, la viu com una mort en vida. Mentre resten allí, els
condemnats senten que han perdut la connexió amb el món anterior. Membres
amputats de la societat, viuen de records.
Comença
explicant la impressió abominable que li fa el penal quan arriba i veu un grup
d’homes engrillonats que es dirigeixen a treballar mentre ell es recupera de la
duresa del viatge. Durant el trajecte, el protagonista ja ha participat en
vivències que l’han marcat, com per exemple quan descobreix que hi ha desgraciats
(alguns voluntaris, altres intimidats o enganyats) que es canvien la identitat amb d’altres presos, complint penes molt més
llargues i dures a canvi de diners. Ell, que és de classe noble, observa que no
serà mai vist com un del grup i des del primer moment es pregunta com ha de
comportar-se. La sensació d’aïllament causada pel seu origen, que el separa de
la resta, serà un dels turments morals que el rosegaran, així com la
impossibilitat d’estar sol en cap moment durant tot el temps que passarà a la
presó. El protagonista, que es jutja de forma implacable, qüestiona l’eficàcia
del sistema penal perquè no observa penediment real en molts dels seus companys,
que encara han après més maleses.
Dostoievski explica
com passen el temps a presidi: treballs forçats, baralles, robatoris, insults,
jocs de cartes, borratxeres, contraban, intents de fuga... mentre eviten la
bestialitat del major i els seus temibles càstigs corporals a cops de baqueta. Mostra
la brutícia dels banys públics i la roba infecta de l’hospital. Relata amb
cruesa la desesperació prèvia dels presos a l’execució del càstig i com cometen
noves faltes o s’autolesionen per tal d’ajornar el moment fatídic. Blasma amb
dolor la indignitat de deixar morir homes greument malalts amb els grillons
posats. Però també recorda la compassió sincera dels metges, la necessitat d’esperança
per no embogir, les bones persones que va descobrir tard per haver-les mesurat erròniament
amb el patró de la vilesa, la il·lusió del Nadal i les representacions teatrals
que els ajuden a no oblidar que continuen sent homes, amb desitjos i anhels. I sobretot,
que darrere aquesta monotonia a vessar de dies idèntics, els espera, talment
com una forma de resurrecció, la llibertat.