Memòries de la Casa Morta - Fiódor Dostoievski

© Bocins Literaris

Títol: Memòries de la Casa Morta

Títol original: Записки из Мёртвого дома

Autor: Fiódor Dostoievski

Any: 1862

Traducció: Jaume Creus

Adesiara Editorial

A Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski converteix en narració la seva experiència a una presó de Sibèria, on va complir una condemna de treballs forçats (commutada d’una condemna a mort) presumptament per conspirar contra el tsar de Rússia. Les memòries no les explica com a Dostoievski, sinó que utilitza un personatge fictici, en Aleksandr Petróvitx Goriàntxikov, un colon siberià que ha passat deu anys a presidi per haver matat la seva dona i que coincideix amb ell en una petita vila.

Les memòries no estan escrites en forma de diari. Dostoievski dona més pes als records del primer any, que són els més vívids, i els ordena per capítols temàtics per no fer-se repetitiu. L’estada a la presó, que anomena casa morta, la viu com una mort en vida. Mentre resten allí, els condemnats senten que han perdut la connexió amb el món anterior. Membres amputats de la societat, viuen de records.

Comença explicant la impressió abominable que li fa el penal quan arriba i veu un grup d’homes engrillonats que es dirigeixen a treballar mentre ell es recupera de la duresa del viatge. Durant el trajecte, el protagonista ja ha participat en vivències que l’han marcat, com per exemple quan descobreix que hi ha desgraciats (alguns voluntaris, altres intimidats o enganyats) que es canvien la identitat amb d’altres presos, complint penes molt més llargues i dures a canvi de diners. Ell, que és de classe noble, observa que no serà mai vist com un del grup i des del primer moment es pregunta com ha de comportar-se. La sensació d’aïllament causada pel seu origen, que el separa de la resta, serà un dels turments morals que el rosegaran, així com la impossibilitat d’estar sol en cap moment durant tot el temps que passarà a la presó. El protagonista, que es jutja de forma implacable, qüestiona l’eficàcia del sistema penal perquè no observa penediment real en molts dels seus companys, que encara han après més maleses.

Dostoievski explica com passen el temps a presidi: treballs forçats, baralles, robatoris, insults, jocs de cartes, borratxeres, contraban, intents de fuga... mentre eviten la bestialitat del major i els seus temibles càstigs corporals a cops de baqueta. Mostra la brutícia dels banys públics i la roba infecta de l’hospital. Relata amb cruesa la desesperació prèvia dels presos a l’execució del càstig i com cometen noves faltes o s’autolesionen per tal d’ajornar el moment fatídic. Blasma amb dolor la indignitat de deixar morir homes greument malalts amb els grillons posats. Però també recorda la compassió sincera dels metges, la necessitat d’esperança per no embogir, les bones persones que va descobrir tard per haver-les mesurat erròniament amb el patró de la vilesa, la il·lusió del Nadal i les representacions teatrals que els ajuden a no oblidar que continuen sent homes, amb desitjos i anhels. I sobretot, que darrere aquesta monotonia a vessar de dies idèntics, els espera, talment com una forma de resurrecció, la llibertat.