“Hay tiempo para envejecer.
El aire está lleno de nuestros gritos. (Escucha.)
Pero la costumbre ensordece”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
9/12/19
“VLADIMIR: Cuando uno piensa, oye.
ESTRAGON: Cierto.
VLADIMIR: Y eso impide reflexionar.
ESTRAGON: Claro.
VLADIMIR: Impide pensar.
ESTRAGON: De todos modos se piensa.
VLADIMIR: ¡Qué va!, resulta imposible.
ESTRAGON: Eso es, contradigámonos.
VLADIMIR: Imposible.
ESTRAGON: ¿Tú crees?
VLADIMIR: Ya no nos arriesgamos a pensar.
ESTRAGON: Entonces, ¿de qué nos lamentamos?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
8/12/19
7/12/19
“Las lágrimas del mundo son inmutables.
Cuando alguien empieza a llorar, alguien deja de hacerlo en otra parte. Lo
mismo sucede con la risa. (Ríe.) No
hablemos mal de nuestra época, no es peor que las pasadas. (Silencio.) Pero tampoco hablemos bien. (Silencio.) No hablemos. (Silencio.)”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
6/12/19
5/12/19
“ESTRAGON: ¿Aquí?
VLADIMIR: ¡Seguro! ¿No reconoces el lugar?
ESTRAGON (furioso,
de pronto): ¡Reconoces! ¿Qué hay que reconocer? ¡He arrastrado mi perra
vida por el fango y quieres que distinga sus matices! (Mira a su alrededor.) ¡Mira esta basura! ¡Nunca he salido de ella!”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
4/12/19
“VLADIMIR: Te echaba de menos y, al mismo tiempo, estaba
contento. Es curioso, ¿no?
ESTRAGON (molesto):
¿Contento?
VLADIMIR (tras
reflexionar): Quizá no sea la palabra exacta.
ESTRAGON: ¿Y ahora?
VLADIMIR (tras pensarlo): Ahora… (dichoso) aquí estás de nuevo… (indiferente),
aquí estamos de nuevo... (triste), aquí
estoy de nuevo”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
3/12/19
“ESTRAGON: Hemos llegado demasiado temprano.
VLADIMIR: Siempre al anochecer.
ESTRAGON: Pero la noche no cae.
VLADIMIR: Caerá de pronto, como ayer.
ESTRAGON: Y después será de noche.
VLADIMIR: Y podremos marcharnos.
ESTRAGON: Y después será otra vez de día. (Pausa.) ¿Qué hacer, qué hacer?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
2/12/19
Llibertat - Jonathan Franzen
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Llibertat
Títol original: Freedom
Autor: Jonathan Franzen
Any: 2010
Traducció: Josefina Caball
He trigat
tant a llegir-me Llibertat de
Jonathan Franzen, un llibre recomanat que feia anys que corria per casa, perquè em feien mandra les seves vuit-centes pàgines.
Però la veritat és que un cop començat, l’estil fresc i la ironia (amb un punt
de mala llet) que l’autor utilitza per retratar una família del nou mil·lenni, la
converteixen en una lectura ràpida i entretinguda.
La Patty i en
Walter Berglund, simpàtics i atents, representen el patró de la classe mitjana
americana. Ella, una ex jugadora de basquet amateur i mestressa de casa per
vocació; ell, un advocat ecologista demòcrata, són pares de la universitària
Jessica i l’adolescent Joey. El matrimoni és un referent al barri, l’enveja d’uns
veïns que fomenten unes relacions hipòcrites del tot normalitzades en un entorn
aparentment amigable. La Patty és una mare, esposa, veïna tan bona que no sembla real: sempre les paraules adequades, els
consells justos, els favors desinteressats a tothom, mai es queixa, mai no
crítica (sí, fa molta ràbia tanta perfecció). Però per sota d’aquesta capa
immaculada, Franzen aviat començarà a mostrar-nos zones brutes que donaran al
personatge una evolució molt interessant.
El detonant
que capgira la felicitat postissa dels Berglund és l’embolic d’en Joey (que tot
just entra a l’adolescència i que fins aleshores havia tingut una relació
excel·lent amb la seva mare) amb la Connie, una veïna de tretze anys, filla
d’una mare soltera. De cop, el món idíl·lic familiar de la Patty s’enfonsa quan
el fill predilecte abandona la llar per anar a viure a la casa de davant, amb
la noia, la mare i el seu xicot republicà. La Patty busca consol en la beguda
mentre que en Walter es refugia en la feina, que donarà un tomb inesperat.
Per
indicacions de la terapeuta, la Patty comença una narració autobiogràfica de la
seva vida, en la qual retrocedeix força enrere. Així ens assabentem del
sentiment d’abandó que la va acompanyar durant la infància en una família on es
trobava fora de lloc, la salvació de l’esport, l’amistat íntima amb una pertorbada
i addicta a les drogues que s’obsessiona amb ella, l’atracció brutal que sent
pel Richard, músic que porta una vida insana i amic d’en Walter, el bon noi amb
qui s’acabarà casant sense estar-ne enamorada, però que la fa sentir millor persona.
Vol estimar-lo per ser millor. Però, serà suficient?
En quin
moment comença l’engany de la Patty? Ara, quan el Richard torna a infiltrar-se
en les seves vides? O va començar molt abans? Qui és el més perjudicat? En
Walter, que ha viscut una vida còmoda, però potser falsa; en Richard, que ha
renunciat a un amor recíproc per l’amistat del Walter; o la Patty, que s’ha
traït a ella mateixa? Conforme la Patty avança, amb les seves imperfeccions i
febleses, se’m fa més creïble i humana, i em comença a caure bé.
L’autoconeixement és total i la sinceritat extrema. Contrasta amb la rigidesa
d’en Walter, qui es creu moralment superior únicament perquè no es coneix tan
bé.
Franzen crea
una bona novel·la sobre les dificultats de l’amor amb la parella i la complexa
relació de pares i fills, la limitació de l’amor exclusiu, la convivència que va
edificant malgrat les petites destruccions, l’orgull que ens allunya de la gent
estimada... És l’amor compatible amb la llibertat individual?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)