Llibertat - Jonathan Franzen

© Bocins Literaris

Títol: Llibertat

Títol original: Freedom

Autor: Jonathan Franzen

Any: 2010

Traducció: Josefina Caball

Edicions 62

He trigat tant a llegir-me Llibertat de Jonathan Franzen, un llibre recomanat que feia anys que corria per casa, perquè em feien mandra les seves vuit-centes pàgines. Però la veritat és que un cop començat, l’estil fresc i la ironia (amb un punt de mala llet) que l’autor utilitza per retratar una família del nou mil·lenni, la converteixen en una lectura ràpida i entretinguda.

La Patty i en Walter Berglund, simpàtics i atents, representen el patró de la classe mitjana americana. Ella, una ex jugadora de basquet amateur i mestressa de casa per vocació; ell, un advocat ecologista demòcrata, són pares de la universitària Jessica i l’adolescent Joey. El matrimoni és un referent al barri, l’enveja d’uns veïns que fomenten unes relacions hipòcrites del tot normalitzades en un entorn aparentment amigable. La Patty és una mare, esposa, veïna tan bona que no sembla real: sempre les paraules adequades, els consells justos, els favors desinteressats a tothom, mai es queixa, mai no crítica (sí, fa molta ràbia tanta perfecció). Però per sota d’aquesta capa immaculada, Franzen aviat començarà a mostrar-nos zones brutes que donaran al personatge una evolució molt interessant.

El detonant que capgira la felicitat postissa dels Berglund és l’embolic d’en Joey (que tot just entra a l’adolescència i que fins aleshores havia tingut una relació excel·lent amb la seva mare) amb la Connie, una veïna de tretze anys, filla d’una mare soltera. De cop, el món idíl·lic familiar de la Patty s’enfonsa quan el fill predilecte abandona la llar per anar a viure a la casa de davant, amb la noia, la mare i el seu xicot republicà. La Patty busca consol en la beguda mentre que en Walter es refugia en la feina, que donarà un tomb inesperat.

Per indicacions de la terapeuta, la Patty comença una narració autobiogràfica de la seva vida, en la qual retrocedeix força enrere. Així ens assabentem del sentiment d’abandó que la va acompanyar durant la infància en una família on es trobava fora de lloc, la salvació de l’esport, l’amistat íntima amb una pertorbada i addicta a les drogues que s’obsessiona amb ella, l’atracció brutal que sent pel Richard, músic que porta una vida insana i amic d’en Walter, el bon noi amb qui s’acabarà casant sense estar-ne enamorada, però que la fa sentir millor persona. Vol estimar-lo per ser millor. Però, serà suficient?

En quin moment comença l’engany de la Patty? Ara, quan el Richard torna a infiltrar-se en les seves vides? O va començar molt abans? Qui és el més perjudicat? En Walter, que ha viscut una vida còmoda, però potser falsa; en Richard, que ha renunciat a un amor recíproc per l’amistat del Walter; o la Patty, que s’ha traït a ella mateixa? Conforme la Patty avança, amb les seves imperfeccions i febleses, se’m fa més creïble i humana, i em comença a caure bé. L’autoconeixement és total i la sinceritat extrema. Contrasta amb la rigidesa d’en Walter, qui es creu moralment superior únicament perquè no es coneix tan bé.

Franzen crea una bona novel·la sobre les dificultats de l’amor amb la parella i la complexa relació de pares i fills, la limitació de l’amor exclusiu, la convivència que va edificant malgrat les petites destruccions, l’orgull que ens allunya de la gent estimada... És l’amor compatible amb la llibertat individual?