La ventana- Mario Soldati

© Bocins Literaris

Títol: La ventana

Títol original: La finestra

Autor: Mario Soldati

Traducció: Amelia Pérez de Villar

Any: 1950

La Fuga Ediciones

Un petit retall de diari em va atraure, potser per nom de l’editorial i les no més de trenta paraules que el descrivien, a llegir-me La ventana de Mario Soldati.

Un italià jubilat es retroba a Londres amb la seva estimada amiga Twinkle, de la qual va estar enamorat sense ésser correspost i la qual no li és indiferent encara, vint anys després de no veure’s i una guerra pel mig. Tot i així, han mantingut una amistat epistolar real, íntima i amb un gran afecte. Ell, realista, vol passar uns mesos amb la seva companyia, tranquil·la i serena, però no deixa de somiar, com ha fet tota la seva vida, en què encara és possible estimar-se i compartir junts la vellesa.

El que no s’espera el protagonista, és que Twinkle, que coneix tan bé i amb qui creu no tenir secrets, té una història desconeguda per a ell. Aquesta es desencadena en una galeria d’art quan ella veu un quadre,  concretament el quadre d’una finestra, però que no és una finestra qualsevol. Twinkle reconeix la finestra del seu pis i la vista que s’hi observa en mirar a l’exterior. Només un pintor pot haver pintat aquella finestra: l’home de la seva vida, un pintor que ella estimava amb bogeria i que un bon dia va saltar per aquella finestra i va desaparèixer. Han passat molts anys i Twinkle no l’ha oblidat, el seu record l’acompanya cada dia.

El protagonista, tot i saber que aquest assumpte l’allunya de l’esperança que ella l’accepti com a company, ajudarà a la seva Twinkle a esbrinar el misteri de la desaparició del pintor.

No és ben bé una novel·la de misteri, tampoc ben bé una novel·la d’amor, i és totes dues coses alhora. El tres personatges principals viuen l’amor de formes diferents (possessiva i apassionada, serena i racional, lliure i màgica). Quina d’elles és amor? Tot és amor? Les obligacions i convencions allunyen l’amor? I a quina de les formes de l’amor allunya? No m’atreveixo a valorar si hi ha una forma d’estimar més real que les altres perquè no hi ha una única manera vàlida d’estimar.

 Mentre la llegeixo tinc la impressió que he llegit aquesta història o alguna de semblant en algun lloc i sé del cert que no. Té el misteri dels somnis, la sensació de déjàvu¸ de record viscut. Això n’incrementa la vaguetat i la fa més atraient encara. És un relat per llegir d’una tirada. Amb emocions in crescendo, quan es resol el misteri, em deixa el gust penetrant d’un vi que escalfa al passar per la gola. Sí, un bon vi negre pot acompanyar aquest relat que s’ha de llegir en solitari i en silenci.