31/12/17

“¿quina causa hi ha per llevar completament l'amistat de la nostra vida a fi de no patir, per culpa d' ella, algunes molèsties? ¿Quina diferència hi hauria, una vegada eliminada la capacitat emocional de l'ànima, ja no dic entre una bèstia i l'home, sinó entre l'home i un tronc o una pedra o qualsevol cosa d'aquest gènere?”
L'amistat - Ciceró

30/12/17

“I fins i tot si tens la possibilitat de procurar-li a un altre tot el que vulguis, cal tenir present, no obstant això, què és el que ell pot assumir”
L'amistat - Ciceró

29/12/17

“Si en l'amistat no veus el pit de l'amic al descobert- és així com es diu- i tu no mostres el teu, no tindràs res de cert, res de segur, ni tan sols el fet d'estimar o de ser estimat, ja que ignores fins a quin punt això és veritat”
L'amistat - Ciceró

28/12/17

“parem atenció a l'hora de fer amics, en el sentit de no començar mai a estimar algú que alguna vegada podríem odiar”
L'amistat - Ciceró

27/12/17

“Ara bé, si, d'una banda, la hipocresia és nociva en totes les circumstàncies (car elimina la capacitat de jutjar sobre el que és veritat i l'adultera), d'altra banda repugna sobretot a l'amistat, ja que destrueix la veritat, sense la qual el nom de l'amistat no pot mantenir el seu valor. Perquè, atès que la força de l'amistat consisteix en el fet que una sola ànima sorgeixi, per dir-ho així, a partir de moltes, ¿com es pot aconseguir això si no hi ha ni tan sols en cadascú una sola ànima i sempre la mateixa, sinó una de variada, mudable i múltiple?”
L'amistat - Ciceró

26/12/17

“l'amistat avantatja al parentiu: en el fet que del parentiu es pot eliminar la benevolència; de l'amistat, no es pot, ja que quan se suprimeix la benevolència, s'elimina el concepte d'amistat, mentre que el de parentiu persisteix”
L'amistat - Ciceró

25/12/17

“atès que les coses humanes són fràgils i caduques, s'ha de buscar sempre algú a qui estimar i que ens estimi, car, si s'eliminen de la vida l'afecte i la benevolència, se n'elimina tota la joia”
L'amistat - Ciceró

24/12/17

“l'amistat neix més aviat de la naturalesa que de la necessitat: més de la inclinació de l'ànima acompanyada d'un cert sentiment d'estima que del càlcul dels beneficis”
L'amistat - Ciceró

23/12/17


“¿Què hi ha de més dolç que tenir algú amb qui gosis parlar de tot com si fos amb tu mateix?”
L'amistat - Ciceró

22/12/17

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski


© Bocins Literaris
Títol: El eterno marido
Títol original: Ве́чный муж
Autor: Fiódor M. Dostoievski
Traducció: Juan López-Morillas
Any: 1870
Alianza Editorial


Tot i que El eterno marido de Fiódor M. Dostoeivski no té la força de Crim i càstig, si penso que aquesta novel·la va ser escrita en tan sols tres mesos, és una obra molt ben aconseguida amb uns personatges potents com ens té acostumats aquest rus imprescindible.

La història està narrada sota el punt de vista de Velchaninov, un home vanitós i donat als excessos, proper a la quarantena, que viu a Petersburg i al qual se li comencen a despertar remordiments de no haver obrat del tot bé a la vida simultàniament a l’aparició d’un senyor que sembla seguir-lo. L’home  resulta ser Trusotski, un antic conegut que fa nou anys que no veia després que Velchaninov mig fugís de casa de Trusotski on havia viscut durant tot un any mentre es feia amant de la seva dona avalat per la ignorància de l’innocent marit.

Trusotski li explica que la seva dona ha mort fa tres mesos i que ha descobert que li havia estat infidel amb altres homes després de llegir unes cartes compromeses que la difunta guardava. Aquesta troballa li ha capgirat la vida tranquil·la i ha deixat que l’alcohol el governi a partir d’aleshores per suportar-la. En cap moment li diu directament a Velchaninov que sap que ell també havia estat un dels amants de la seva dona, però li va llançant indirectes subtils. Juga amb no dir-li tot el que ha descobert. Velchaninov no suporta aquesta forma de fer i voldria que el seu adversari li aboqués la veritat directament a la cara. Com que dubta de si realment ho sap, ell tampoc diu res i es va posant cada cop més nerviós. Dostoieski fa que amb aquesta exposició de fets entelats, el lector a la primera lectura també dubti del què sap en Trusotski, però si rellegim els diàlegs ens adonem que totes les seves paraules són dites cautament però a propòsit per despertar el recel a l’altre.

Trusotski, malgrat que es voldria venjar de Velchaninov, li preval l’admiració que sentia (i que encara sent) per ell, i fa que tot intent de rescabalar-se quedi ridícul. A més, disposa una carta amagada: Liza, la filla que ell creia pròpia, però ara sap que és filla de l’altre. Una filla abans estimada, ara convertida en la prova diària de la traïció que ha patit. Una nena a la qual Velchaninov quan descobreix que és filla seva, com si el món se li il·luminés de cop i volta, voldrà aferrar-se prometent-se una nova vida de redempció. Però el que li molesta realment a Trusotski, i aquí gaudim d’alguns fragments on Dostoeivski combina la tragèdia amb la comèdia, no és realment que la seva dona li hagi estat infidel i a més  descobrir que la seva filla estimada és filla d’un altre home, sinó haver-se’n assabentat. A Trusotski ja li estava bé ser un marit confiat. Voldria haver seguit així. Li incomoda que se li hagi desordenat la seva vida. Li molesta saber la veritat. De fet, Trusotski voldria perdonar, es mor de ganes de perdonar, però és tan pocatraça en l’intent, que a Velchaninov se li manifesta un sentiment barreja de compassió i menyspreu que fa que l’altre se senti amb més ganes de venjança i s’evidenciï encara més la seva incapacitat per dur-la a terme.

Dostoievski en aquest llibre toca la infidelitat molt per sobre. El que li interessa a l’autor és la confrontació entre els dos homes mitjançant la creació del personatge de l’etern marit, un personatge que ha nascut per ser marit, que no pot estar sol, que vol una vida plàcida encara que falsa. I el contraposa amb el personatge de Velchaninov, el típic seductor que no pot evitar captivar les dones dels altres, siguin amics seus o no. L’autor ens mostra mitjançant els protagonistes tendenciosos de la seva novel·la com és de difícil (per no dir impossible) escapar-se d’un mateix i de la condició que cada un de nosaltres ens hem assignat.

“Hoy en día incluso a la gente honrada le cuestan caros los abrazos y las lágrimas de perdón”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

21/12/17

“Y si quiere, puedo probarle ahora mismo que usted no sólo no me estima, sino que me odia con toda el alma y está usted mintiendo, aunque no lo sabe; usted se empeñó en llevarme allí, no con el ridículo propósito de poner a prueba a su novia futura (¡vaya idea!); usted me vio ayer y se sintió vengativo; me llevó allá para mostrármela y decir: <<¡Mira qué estupenda es! Será mía; ¡ahora a ver cómo te las arreglas tú!>> Usted me lanzó un reto, quizá sin darse cuenta de ello; ésa fue la cosa, porque eso fue lo que estaba usted sintiendo... Pero sin odio es imposible lanzar un reto como ése; ¡por consiguiente, usted me odia!”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

20/12/17

“a veces está uno de tal humor que quisiera meterse bajo tierra; sí, de veras. Y en otro momento diríase que uno podría abrazar a cualquiera de los que han sido testigos y partícipes de su pasado, y sólo para poder llorar, sola y exclusivamente para poder llorar...”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

19/12/17

“¡Me recibieron, sí, me recibieron para que pudiese contemplarle el rostro! En la puerta les dije que había sido íntimo amigo suyo; por eso me dejaron entrar. ¿Qué cabe pensar, pregunto yo, de su modo de tratarme ahora, mi amigo íntimo de seis años? Quizá haya venido yo a Petersburgo sólo por él.

-¿Pero por qué está usted enfadado con él ahora?- preguntó Velchaninov riendo-. ¡Porque no se habrá muerto de propósito!”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

18/12/17

“no cabía duda de que la muchacha era orgullosa. Considerando que había hablado demasiado, se encerró de pronto en sí misma y calló; es más, miró con odio a Velchaninov por haberla hecho hablar tanto. Hacia el final del trayecto su agitación histérica casi había desaparecido, pero la muchacha se sumió en un mutismo meditabundo y tenía el aspecto adusto y sombrío, resueltamente obstinado, de una criatura selvática”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

17/12/17

“en su conciencia, llamaba <<superiores>> a todas las <<ideas>> de las que (con gran sorpresa suya) no podía mofarse en su fuero interno- hasta entonces no había habido tales <<ideas>>-, pero, por de contado, sólo en su fuero interno. ¡Oh, cuando estaba acompañado, el caso era muy otro! Sabía perfectamente que, de presentarse la ocasión, a despecho de todos los designios misteriosos y reverentes de su conciencia, se despojaría al día siguiente y en voz alta de todas esas <<ideas superiores>> y sería el primero en mofarse de ellas, por supuesto sin admitir nada”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

16/12/17

“Bebe uno la copa de su propia pena y se embriaga con ella”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

15/12/17

“Sus ojos, grandes y azules, habían tenido diez años antes un imperioso vigor; eran tan claros, tan joviales, tan despreocupados que no podían menos de subyugar a quienes a él se acercaban. Ahora, al borde de la cuarentena, esa claridad y buen humor se habían esfumado casi por completo. Esos ojos, rodeados ya de ligeras arrugas, delataban, por el contrario, el cinismo de un hombre gastado y no del todo moral, al par que malicia, ácida ironía y otro matiz que antes no había existido: un matiz de tristeza y dolor, una especie de tristeza abstraída, imprecisa pero aguda”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

14/12/17

“- Si no me equivoco, ¿tengo el placer de hablar con Aleksei Ivanovich?- dijo con voz casi zalamera, incongruentemente ridícula en tal situación.

-¿Y no es usted Pavel Pavlovich Trusotski?- respondió a su vez Velchaninov, perplejo.

-Nos conocimos hace nueve años en T***, y, si me permite recordárselo, la nuestra fue muy buena amistad.

-Sí... por supuesto, pero ahora son las tres de la madrugada y durante los últimos diez minutos ha tratado usted de ver si mi puerta estaba o no cerrada con llave”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

13/12/17

“¿Y de qué vale recordar el pasado cuando no soy en absoluto capaz de escaparme de mí mismo?”
El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski

12/12/17

Walden o la vida als boscos - Henry David Thoreau


© Bocins Literaris
Títol: Walden o la vida als boscos
Títol original: Walden or the life in the woods
Autor: Henry David Thoreau
Traducció: Anna Turró i Armengol
Any: 1854
Símbol Editors


Walden o la vida als boscos  de Henry David Thoreau és un assaig basat en l’experiència del filòsof després de viure al bosc durant poc més de dos anys a una cabana construïda per ell a tocar del llac Walden (i només a una milla de Concord, la seva ciutat) a les terres de Ralph Waldo Emerson, conegut transcendentalista nord-americà i mentor seu.

Thoreau escriu sobre ell perquè és sobre qui més sap i té molt present que la seva vida només serveix per a ell, en cap cas no vol donar consells. Es refugia al bosc amb la idea d’abandonar les coses supèrflues i per aventurar-se a la vida. Per a ell la simplicitat i la senzillesa són dos valors imprescindibles, i potser únics, per gaudir de la vida. Qüestiona el progrés si no té la motivació de fer-nos millors o bé ajudar-nos. Es posiciona en contra la moda, el luxe i les coses innecessàries. És crític amb el sistema de vida, segons ell erroni, que l’home occidental ha adoptat i pretén viure lliure, sense compromisos i sense possessions. Ens diu que al bosc, a diferència de les grans ciutats, no ens podem sentir sols, que la natura sempre ens rep mentre que nosaltres, humans desagraïts, només en cerquem el guany.

A prop de Walden, el filòsof es dedica a observar la vida de la natura, sobretot la vida animal però també ens desespera, més que entretenir-nos, amb les descripcions de tres pàgines sobre el color del llac, la formació de glaç, les bombolles del gel o els seus balanços d’ingressos i despeses. Bàsicament ens explica el seu dia a dia i els pensaments que ha generat durant aquesta temporada fora de la ciutat. Aprofita la millor hora del dia, el matí desvetllador de pensaments, per a la lectura dels clàssics. Ens parla de la importància de triar bé els llibres que llegim i ens indueix a voler aprendre i estudiar durant tota la vida. Ens pregunta sobre la falsa hospitalitat, més pendents de presumir i mostrar les nostres cases, que no d’acollir de forma sincera a aquells que hostatgem. La casa ha de ser sinònim de companyia i conversa i ens recomana allunyar-nos de les amistats massa fàcils i també de la hipocresia i la falsa bondat.

Thoreau aparentment autosuficient gràcies a la pesca, la caça i al cultiu de fileres interminables de mongetes, el cert és que sovint complementa la seva dieta magra, amb visites freqüents a casa dels seus parents a Concord, i un cop saciat l’estómac i empatxat de companyia humana, torna al seu refugi boscà per gaudir de tardes de pluja dins la cabana o passejos a la deriva amb la barca pel seu llac estimat. Mentre viu al bosc, Thoreau viu el present de forma plena.

Conclou sàviament dient que hem d’acceptar i viure la pròpia vida sense esquivar-la ni menysprear-la, que ens hauríem d’explorar millor a nosaltres mateixos abans que dedicar-nos a voltar pel món, que no deixem de perseguir els nostres somnis i que resguardem els pensaments més que no les propietats.

Els primers capítols m’agraden força i el llegeixo amb ganes, però conforme avança, se’m fa llarg i em costa no deixar-lo. Reconec que no tinc un bon moment lector per causes externes al pobre Thoreau i potser li faig pagar a ell, però trobo que abusa de les metàfores. Em carreguen. Cap a la meitat de l’assaig, com un punt d’inflexió, Thoreau es comença a contradir perquè després d’haver fet un cant a la salvatgia, se li desperta amb força la seva part puritana i es manifesta contra els plaers sensuals, defensant la castedat i el control de les passions mitjançant la dedicació al treball com a eina per aconseguir la puresa. Però clar, que ho recomani ell que s’agafa dos anys sabàtics, no li dona un marge de credibilitat gaire ampli. Alguns capítols, sobretot els finals, se’m fan prescindibles. Em sap greu sobretot perquè tenia expectatives altes; de fet, m’hagués comprat tota la seva obra després d’haver llegit Caminar. Al acabar Walden he tingut una mica la sensació d’engany, malgrat això, no puc descartar que en part hagi estat culpa meva així que no refuso tornar a Thoreau més endavant. Agafar distància per tornar-ho a intentar, i és que el seu assaig Desobediència civil és massa temptador per no anotar-lo a la llista de lectures futures.

“pot molt ben ser que aquell que dedica més temps i diners en els necessitats sigui aquell que, pel seu estil de vida, contribueixi més en la producció de misèria que intenta alleujar en va. És el pietós traficant d'esclaus que dedica el que ha recaptat d'un de cada deu esclaus per comprar un diumenge de llibertat per a la resta”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

11/12/17

“és més senzill navegar mil milles a través del fred, la tempesta i els caníbals, en un vaixell del govern amb cinc-cents homes i nois per ajudar-nos, que explorar en solitari el mar privat, l'Atlàntic i el Pacífic del nostre ésser”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

10/12/17

“ser un convidat vol dir ser presentat amb la llibertat de la casa i no pas cautelosament exclòs de set vuitenes parts, tancat en una cel·la concreta on et diguin que et sentis com a casa, en un confinament solitari. Actualment l'amfitrió no t’admet a la seva llar, sinó que demana al paleta que us en faci una en algun racó del passadís, i l'hospitalitat és l'art de mantenir-nos a la major distància possible”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

9/12/17

“Som una raça de titelles que amb prou feines alcem el vol en els nostres viatges intel·lectuals més enllà del diari”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

8/12/17

“M'estimaria més seure sobre una carbassa i tenir-la per a mi sol que no pas estar en un indret atapeït de gent però damunt un coixí de vellut. M'estimaria més moure'm per la terra en un carró de bous i tenir el camí lliure, que anar al cel amb un vagó modern d'un tren d'excursions i respirar malària tot el camí”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

7/12/17

“Qui hauria progressat més al cap d'un mes: el noi que s'ha fabricat una navalla que ell mateix hagués extret i fos buscant informació de tot el que li fos necessari per dur-ho a terme, o bé el noi que ha assistit a totes les classes de metal·lúrgia de l'institut i hagi rebut una navalla Rodgers com a regal del seu pare? Quin és més probable que es talli amb l'instrument”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

6/12/17

“A llarg termini els homes només encerten allà on apunten. Per això, encara que a curt termini hagin de fallar, seria millor que apuntessin a un lloc alt”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

5/12/17

“Per a mi, cap home no ha perdut categoria per portar un pedaç a la roba, però estic segur que hi ha més preocupació, normalment, per portar roba a la moda, o almenys roba neta i sense pedaços, que per tenir una bona consciència”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

4/12/17

“La riquesa supèrflua només pot comprar coses supèrflues. No calen diners per comprar el que necessita l'ànima”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

3/12/17

“l'home treballa per error. La millor part de l'home aviat es llaura a la terra per adob. Per un destí aparent, que normalment s'anomena necessitat, se'ls dóna feina, com es diu en un llibre antic, amuntegant tresors que les arnes i els corcs fan malbé i els lladres entren i roben. És una vida de ximples, com descobriran quan arribin al final, si és que no ho fan abans”
Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau

2/12/17

Un hivern fascinant - Joan Margarit


© Bocins Literaris
Títol: Un hivern fascinant
Autor: Joan Margarit
Any: 2017
Proa


Trobava a faltar la veu sàvia d’un dels meus poetes favorits, en Joan Margarit. Ara ha tornat amb el seu últim poemari, Un hivern fascinant, on, des de l’hivern de la seva vida recorda els paisatges que no tornaran a ser com eren, la gent estimada que ha perdut, els sentiments que han anat canviant amb els anys, les paraules que ja no tenen el sentit que tenien. Tot allò perdut però reviscut a través del record. És l’enyor conscient i assumit.

Mitjançant els seus poemes ens acull. La seva no és una acollida gratuïta que diu allò que un vol sentir, sinó que interpel·la amb la veritat. És una poesia exigent amb el lector, no per dificultosa, sinó perquè els seus poemes és com si et miressin directament als ulls i tu, a canvi, hi has de respondre amb sinceritat. M’ha agradat especialment Goyescas perquè m’ha fet investigar la vida (i la mort) del compositor Granados, L’albatros que m’ha fet rellegir fragments de Baudelaire, la cruesa àrida de Càstig del record i la desesperada resignació de Cavalcades.

Margarit és crític amb els avenços d’aquest segle que enlloc de millorar la soledat existencial, l’evidencien encara més. I ens torna a oferir una de les poques eines que disposem per suportar la soledat: la poesia. Però només ens salvarà aquella poesia que estigui sostinguda per dos pilars que són inseparables: la veritat i la bellesa; que quan s’uneixen, i tan sols aleshores, ens acosten a l’amor.

“i encara escric poemes.
Des d'aquí és d'on t'estimo, perquè mira:
me n'aniré estimant. No tinc res més”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

1/12/17


“la força de l'amor,
tan poderosa com la gravetat,
silenciosa i maternal com ella:
pot fer que sigui càlida la lluna
-una roca gelada-
si recordem algú quan la mirem”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

30/11/17

“Cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut.
¿Podríem no sentir-nos insegurs,
si els nostres sentiments
són territoris de frontera
perduts, recuperats, tornats a perdre?
Perquè estimar no és enamorar-se.
És tornar a construir, una vegada, una altra”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

29/11/17


“Els blaus del cel i el mar sembla que siguin
les restes sumptuoses d'una mitologia.
Submergir-se en una aigua neta i gèlida
fa pensar en la sobtada violència
que té sovint la vida”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

28/11/17

“L'interès per la vida s'acaba molt abans
del que els joves suposen.
 
Tot es refreda, i necessitem
el cansament d'haver estimat.
Per així desitjar el que es va acostant.
Tan diferent”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

27/11/17


“El sexe és un cavall sense genet,
tothom ha de saltar a la seva gropa.
Sentint aquells renills tan violents,
vàrem sortir a muntar-lo, tu i jo per separat.
A cavalcar la pròpia desesperació.
Ens espantava que el destí vingués
i no el reconeguéssim.
Buscàvem el mateix que allò de què fugíem.
Galopant, allunyant-nos l'un de l'altre,
hem arribat a un lloc que no esperàvem:
la tranquil·la penombra d'una quadra
on els cascs no colpegen ja la porta.
Ell també s'ha fet vell”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

26/11/17

“És la fugacitat, una paraula
que implica alhora la delicadesa,
la desolació i la indiferència.
Però no és més que un punt de l'univers
disposant-se a sortir silenciós
a la velocitat de la llum: just això
és la fugacitat.
Dir-ne esperança tranquil·litza”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

25/11/17


“Mai l'oblit no podrà fer-me innocent.
La ignorància sempre em fa culpable”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

24/11/17

“Els joves passen
amb texans estripats, ensenyant els genolls.
Els hi porten també homes i dones grans.
És la moda i s'exposa en els aparadors.
Pertanyo a un altre temps
on aquesta elegància esquinçada
hauria estat infame. Igual que escopir a un pobre.
Som en un nou camí. Vers una altra misèria”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

23/11/17


“Les roselles van desapareixent,
eliminades com les males herbes.
Molt aviat ja no s'escamparan
les roges pinzellades del vent als camps de blat.
Qui podrà entendre un dia
els quadres de Van Gogh?”
Un hivern fascinant. Joan Margarit

22/11/17

Entre la solitud i el somni - Carson McCullers


© Bocins Literaris
Títol: Entre la solitud i el somni
Títol original: Essays and other writings
Autora: Carson McCullers
Traducció: Alba Dedeu
Any: 1940-1966
L’Altra Editorial


Entre la solitud i el somni de la Carson McCullers és un recull de 19 escrits curts publicats del 1940 al 1966 a diverses revistes. L’he catalogat com assaig perquè el títol original així ho fa, però també es podria encabir en el format de memòries.

Els temes que hi tracta són diversos. S’inicia amb el descobriment del Nadal barrejat amb la gelosia- crueltat que sent cap a la seva germana petita. També escriu sobre  el paper dels americans a la segona guerra mundial. Carson com a pacifista i defensora de la llibertat i la democràcia, sent una tristesa immensa al veure que els valors humanistes es trenquen i es posa a la pell dels joves que s’allisten a la guerra conscients del sacrifici personal i no amb la idea enganyosa de glòria, i a la pell de les esposes en temps de guerra. Els temps convulsos creen una necessitat d’expressar i protegir l’amor que està en perill a causa de la separació física i de la guerra. La solitud és ben present als seus escrits i la considera el mal americà malgrat serveixi com a recerca de la pròpia identitat.

McCullers fou una lectora precoç. Ens descobreix els llibres i autors que li van obrir el món. Començant per L’illa del tresor i Poe, més endavant troba de forma explosiva la literatura russa, amb Dostoievski, Txèkhov, Tolstoi, Gógol i Turguèniev, i més tard l’absorció tranquil·la de la literatura francesa amb Baudelaire i Proust. Entre els seus autors de capçalera també hi afegeix Goethe, Rilke, Kafka, D. H. Lawrence, Whitman, Faulkner, Hemingway, Mansfield, Mann, Joyce... al compartir autors i que em parli de llibres, em dona la impressió que ens coneixem. Relaciona la literatura russa realista amb la seva literatura del sud i hi troba trets sociològicament comuns; segons ella, la força de les dues recau en el fet que han estat capaces de detallar amb la mateixa gravetat i encert, fets transcendentals barrejant-los amb fets quotidians i insignificants.

L’assaig més llarg és l’esbós del seu futur llibre El cor és un caçador solitari, que tracta la revolta de l’ésser humà contra l’aïllament interior i l’anhel d’expressar-se en alguna cosa més gran que en ell mateix. Comparteix amb nosaltres notes sobre l’estructura del que serà el llibre, comentaris generals, la definició dels personatges i les seves relacions, la ubicació, la tècnica utilitzada, la distribució. McCullers vol elaborar una novel·la rodona i completa. La seva escriptura s’entreté en detalls aparentment sense importància. Acostuma a crear personatges que estan aïllats i que no saben rebre o retornar l’amor. Els crea un impediment físic (potser perquè ella es va quedar paralítica del costat esquerre amb només 31 anys) per expressar l’impediment real, que sol ser espiritual.

L’esbós i la resta de notes sobre escriptura són com anar a una classe magistral o fer un curs d’escriptura exprés. Per a la gent que provem d’escriure, segurament el llibre és prou valuós només per aquest capítol. Ens ensenya que no cal saber-ho tot per escriure, que la intuïció i la imaginació complementen el treball de l’autor. Opina que la prosa sempre hauria d’estar fusionada amb la poesia i que aquests somiadors conscients que són els escriptors bàsicament escriuen per la gran necessitat de comunicar-se.


“De vegades penso que la grandesa de la literatura russa es deu al fet que els escriptors russos, potser més que els de cap altre lloc, han estat capaços d'acceptar les condicions de l'existència humana”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

21/11/17


“la funció paral·lela d'una obra d'art és que sigui comunicable. ¿Quin valor té, una creació que no es pot compartir? La visió que refulgeix en l'ull d'un boig no té cap valor per a nosaltres. Per això, quan l'artista es troba que rebutgen la seva creació, li agafa por que la seva ment s'hagi replegat en un estat solitari i incomunicable”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

20/11/17


“em va assenyalar amb el seu llarg dit índex i va dir: <<T'admiro, Carson, per la teva ignorància>>. Jo vaig dir: <<Per què?>>. Ell em va preguntar: <<Quan va ser, la Batalla de Hastings, i per què va passar? Quan va ser, la Batalla de Waterloo, i a què es devia?>>. Jo li vaig dir: <<John, em sembla que no m'importa gaire>>. Ell va respondre: <<És això el que vull dir. Tu no t'omples inútilment el cervell amb els fets de la vida>>”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

19/11/17


“sempre busquem alguna cosa. Vaguem, ens fem preguntes. Però la resposta rau en cada cor individual: la resposta de la nostra identitat i de la manera com podem dominar la solitud i sentir que, per fi, formen part d'alguna cosa”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

18/11/17


“Vull que sàpigues que l'amor que sento per tu ha donat a la meva vida, a la meva capacitat per a tota mena d'experiències, una intensitat i un vigor que altrament no tindrien. Vull que sàpigues que gràcies a tu, l'amor que sento pels altres, la meva fe en el triomf últim de l'esperit humà, ha crescut i s'ha refermat. I vull que sàpigues que lluitaré amb totes les meves forces per conservar aquest amor, de la mateixa manera que tu compliràs la part que et toca en aquesta lluita, en algun indret llunyà. Sabem per què lluitem”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

17/11/17


“És durant el temps de la més gran de les calamitats, la guerra, que els éssers humans s'adonen de fins a quin punt la felicitat personal és fugissera i fins a quin punt és precari el control que tenim del timó de les nostres vides personals; perquè la guerra i l'atzar són inseparables”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

16/11/17


“Diuen que sabem contra què lluitem, però que no diem clarament a favor de què lluitem. Volen que ens parem a forma eslògans. És com si li demanessis a un home mig escanyat i a punt d'ofegar-se per què es resisteix. L'home no es diu a si mateix que lluita perquè mentre li tenallin la tràquea no pot agafar aire. No es recorda a si mateix que l'aire conté oxigen, i que és mitjançant el procés de l'oxidació que el cos obté l'energia per funcionar. No es queda quiet dient-se que té tres minuts de gràcia per trobar les raons que l'empenyen a enfrontar-se al seu opressor i a respirar. Un home que es troba en un perill semblant es limita a lluitar. Lluita per alliberar-se, per l'aire, per la vida, i resisteix amb cada gram de força que té al cos. No deixa de lluitar fins que no se li ha esvaït l'últim rastre de consciència, o fins que se li permet tornar a respirar”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

15/11/17


“Jo portava una gran pancarta que deia CONTRA LA GUERRA I EL FEIXISME. Tot era o blanc o negre. La guerra era dolenta, el feixisme era dolent; eren la mateixa cosa. Llavors no teníem ni idea que algun dia hauríem de triar entre una cosa o l'altra”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

14/11/17


“Aquesta avidesa de conèixer món era per a en Lester una autèntica passió. Quan parlava de les ciutats europees, els seus ulls grisos s'obrien d'allò més, i s'hi veia una mena de bogeria silenciosa. De vegades, mentre sèiem allà, un cotxe parava al costat del dispensador, i el tracte que en Lester donés al client depenia de diverses coses. Si coneixia el conductor, si era algú d'allà a la vora, en Lester no s'hi esforçava gaire. Però si la matrícula del cotxe era d'algun lloc distant, com Nova York o Califòrnia, li netejava el parabrisa afectuosament, i la veu se li tornava suau i embarbussada”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers

13/11/17


“Per primera vegada era conscient que la mare m'estava enredant, i rumiava.
-¿És de debò, Jesús? Jo sé que Santa Claus i Jesús són parents propers.
La mare va deixar de fer mitja.
-Santa Claus és cosa de joguines i botigues, i Jesús és de l'església.
En sentir esmentar l'església em van venir al cap l'avorriment, els vitralls, la música d'orgue, la impaciència. Si l'església era Jesús, odiava tant l'església com Jesús. Només m'estimava Santa Claus, i Santa Claus no existia”
Entre la solitud i el somni. Carson McCullers



12/11/17

Caminar - Henry David Thoreau


© Bocins Literaris
Títol: Caminar
Títol original: Walking
Autor: Henry David Thoreau
Traducció: Marina Espasa
Any: 1854
Angle Editorial


Caminar és un breu assaig del filòsof i escriptor nord-americà Henry David Thoreau que propugna un retorn a la salvatgia, lluny de l’home i les grans ciutats. Caminar pels boscos com a remei a l’excés de civilització, si pot ser en solitari per potenciar la reflexió i la creació, però des d’una individualitat sana, no misantropa. Ens encoratja a aprendre a caminar lliurement, deixant enrere les nostres passes (fins i tot la nostra gent, si cal) i aventurar-nos a fer nous camins, a tenir el cap i el cos concentrat al bosc per poder gaudir de la natura.

Thoreau no pot concebre una vida sense poder lliurar-se als boscos a diari i es compadeix d’aquelles persones que habiten la ciutat o treballen en feines en espais tancats. És un patriota que estima la seva terra i la magnifica, elaborant teories civilitzadores discutibles, però no cau en l’enaltiment; al contrari, és crític amb la falsa idea de llibertat en un país que manté l’esclavatge. Thoreau, a banda de ser un dels primers ecologistes moderns, s’implicà fortament en el moviment abolicionista del seu temps.

Defensa un futur en el món salvatge, on la cultura s’alimenti de la natura, la vegetació no sigui domesticada en jardins, on els animals es reapropiïn dels seus drets originals, on els homes siguin valorats per les seves accions i no pels seus noms, on la humanitat no estigui encegada pel coneixement que ens allunya de la saviesa senzilla i on puguem contemplar cada dia i sense presses el regal de les postes de sol.

Com ens recomana Thoreau, elevem-nos: atrevim-nos a pujar dalt dels arbres, i contemplem el món des de dalt estant. Que el món no ens distregui de nosaltres.


“Cada posta de sol que contemplo em fa venir ganes d'anar cap a un Oest tan llunyà i tan preciós com aquell cap a on apunta el sol en pondre's. Sembla que ell també emigri cap a l'oest cada dia i que ens tempti a seguir-lo”
Caminar. Henry David Thoreau