“Passionné
par des mots
qui
prétendent de faire
plus
humain notre monde,
j'ai
essayé d'habiter,
isolé,
livre, fou,
dans
l'espace d'un poème”
Dillatari - Ponç Pons
30/12/18
29/12/18
27/12/18
Meditacions en el desert - Gaziel
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Meditacions en el desert
Autor: Agustí Calvet Gaziel
Any: 1946-1953
L’Altra
Editorial
En poc temps de diferència
dos amics meus (i solvents lectors) que no es coneixen entre ells, em recomanen
llegir Gaziel. Si ja tenia Meditacions en
el desert a la llista de llibres pendents, ara clarament prioritzo el
dietari en forma d’articles de qui va ser el director de La Vanguardia del 1920 al 1936. El llibre se situa després de la Guerra
Civil, amb Gaziel retornat d’un exili que va triar perquè no es volia barrejar
ni amb un bàndol ni amb l’altre. Ell, que se sent demòcrata i liberal, enyora la
seva professió desapareguda sota el règim franquista. No pot escriure amb llibertat,
així que escriu per a ell mateix des d’aquest desert on es troba. Aquestes meditacions solitàries, que van del
1946 al 1953, són fruït de les editorials que no pot firmar ni publicar enlloc.
Les notes parlen sobretot de la situació a Catalunya i a Espanya, on també inclou
altres temes. No les agrupa per temàtiques, sinó que les presenta per ordre
cronològic.
Gaziel en els seus articles
nonats critica la burgesia espanyola que no va agafar les regnes de la segona
república ni va conduir la societat, tal i com va fer la burgesia de la resta d’Europa,
deixant la feble república només en mans del comunisme i l’anarquisme; i que
davant l’amenaça d’aquests, va actuar amb connivència amb els militars que van
provocar el cop d’estat i la subsegüent Guerra Civil. Però sobretot ataca allò en
què creia i que més l’ha decebut: les democràcies europees que havien de
deslliurar Espanya de la dictadura un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial
i la intel·lectualitat espanyola castrada que no s’atreveix a rebutjar el règim.
De les democràcies europees,
és especialment implacable amb una Anglaterra que sempre va a la seva. Començant
pel pacte de no intervenció amb França l’any 1936 quan decideix no ajudar al
bàndol republicà (tot i que el bàndol franquista obté l’ajuda de l’eix
totalitari Berlín-Roma), seguit de la por al comunisme emergent de la que serà
la gran potència russa, que fa que s’aliï amb els Estats Units mantenint el
dictador espanyol. Amb aquesta aliança, sacrifiquen als demòcrates espanyols (que
esperen en va una salvació que no arribarà) per consolidar un govern feixista,
una vergonya que entrarà a la UNESCO i firmarà concordats amb el Vaticà, però
que els podria ser d’utilitat en cas d’haver de guerrejar contra els russos en
un futur.
Entremig de les reflexions
polítiques, va intercalant altres temes molt interessants, com ara la
intel·ligència en front l’instint de l’home, la societat humana basada en les
desigualtats, la infelicitat, la font de la sexualitat i la seva repressió
antinatural, els móns contraris de la imaginació i la raó que porten a la
humanitat a la grandesa però també a la misèria, entre d’altres. A través de les
meditacions, el periodista analitza la
situació d’Espanya i la seva relació amb Catalunya sota una àmplia perspectiva
històrica que deixa poc marge als canvis (una perspectiva que potser caldria en
l’embrollada actualitat). Observa com l’Estat espanyol fa segles que copia amb
èxit la mateixa estratègia i com Europa se’n manté sempre al marge si no hi ha
un interès econòmic.
L’any 1953, Gaziel no suporta
més aquesta gran bufonada que és tot plegat. Se sent trist i desenganyat. Ell,
que defensava que per escriure cal creure en alguna cosa, arribat el moment en
què se sap abandonat pel món, deixarà d’escriure les seves meditacions. Gaziel va ser un intel·lectual honest i molt lúcid,
humanista i catalanista compromès. El llibre està ple de dolor i decepció. És un
llibre dur de llegir per a idealistes o somniadors, obliga a tocar de peus a
terra i a lluitar per aconseguir un món menys dolent (no s’atreveix a pretendre’l
millor), però sense caure en la ingenuïtat ni en la candidesa. És una lectura
molt, molt recomanable i diria que forçosa per a aquells que es vulguin dedicar
a la política.
26/12/18
“Gairebé es pot dir que totes les
coses que ens encisen, ens transporten i ens dominen són les que veiem amb els
ulls de la imaginació. I la majoria de les coses que ens contrarien i aplanen
són coses raonables. El món, contemplat a la llum de la pura raó, és una
insensatesa tan gran i tan òbvia, que ens obliga a encongir-nos i tancar-nos en
nosaltres mateixos”
Meditacions en el desert - Gaziel
25/12/18
24/12/18
“El grau de fortalesa de tota societat
humana depèn exactament, matemàticament, de la perfecció de l'encaix entre
explotadors i explotats. Cada vegada que es produeix una commoció
revolucionària, és senyal inequívoc, no que van a ser enderrocats els tirans, ni alliberats els esclaus, ni
posats en pràctica els principis de llibertat i justícia que el poble reclama,
sinó només (i ja és força!) que s'està fent un esforç extraordinari violent i
sagnant per canviar la composició dels dos termes que formen l'eterna relació
immutable: explotadors i explotats”
Meditacions en el desert - Gaziel
23/12/18
22/12/18
“Durant tres segles llargs, que foren
de progressiva decadència, els militars-conqueridors espanyols- paràsits per naturalesa-
deixaren en pau la madre patria,
perquè podien esplaiar-se i desfogar-se per ultramar, no solament a Amèrica,
sinó també a Àsia i Oceania. Mentre durà l'ancien
régime i la Xauxa colonial, amb Audiencias,
capitanías y virreinatos, era un fet militar, compartit únicament amb
l'Església i els seus conventos,
obispados y catedrales. I així les colònies s'anaven corcant, la monarquia
espanyola decandint, però Espanya vivia relativament tranquil·la, perquè el seu
estrany exèrcit se les campava per terres llunyanes i no calia sofrir-lo
directament: el país en sortia lliure pagant amb resignació la trencadissa que
els seus sants i guerrers anaven fent a l'altra banda de la mar”
Meditacions en el desert - Gaziel
21/12/18
20/12/18
“tan sols voler que Castella, l'ànima
més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat de la diversitat
hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i
administrar-se ella mateixa a dins de casa seva- són les coses més difícils i
trasbalsadores que es puguin somiar entre els Pirineus i Gibraltar. Pensar que
una empresa semblant fos factible ja era pensar valent; però l'extraordinari
era creure, com ho creia aquella burgesia inexperta en política, que la cosa
podia dur-se a terme sense trencadissa”
Meditacions en el desert - Gaziel
19/12/18
18/12/18
“la història és una autèntica i
espantosa tragèdia. La resultant atzarosa sempre imprevisible, no pas d'una
lluita noble i clarament descompartida entre el bé i el mal, sinó d'una vil i
immunda barreja, per damunt de la qual són desplegats, el mateix que mirallets
per caçar aloses, les banderes més enlluernadores i els lemes més purs, mentre
per dessota corren i se la campen, igual que escurçons i escorpins, el crim i
la traïció, l'egoisme i la mentida, la venalitat i el vici”
Meditacions en el desert - Gaziel
17/12/18
La vida de las mujeres - Alice Munro
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La vida de las mujeres
Títol original: Lives of
girls and women
Autora: Alice Munro
Traducció: Aurora Echevarría
Pérez
Any: 1971
Lumen
Em sorprèn gratament descobrir
La vida de las mujeres d’Alice Munro,
una escriptora que tenia pendent de fa massa temps, a casa de la meva mare. Sense
gairebé demanar permís, me l’apropio emparant-me en el rol de filla lectora.
Observo que la novel·la de Munro està
estructurada en set capítols i un epíleg. Els capítols narren, amb un cert
decalatge entre ells (doncs no ho fan de forma contínua), la vida de la Del,
una noieta que viu als afores d’un poble
canadenc aproximadament als anys cinquanta del segle passat. Els capítols podrien
semblar contes independents, però formen part de la història de la protagonista
explicada per ella en diferents moments de la seva vida, que van des de l’inici
de la pubertat fins a l’entrada a l’edat adulta.
La Del, filla d’un senzill criador
de guineus platejades i una inconformista mestressa de casa plena d’inquietuds intel·lectuals,
creix a la granja familiar fins que la mare, amb l’excusa dels estudis de la
noia, aprofita per marxar al poble amb els fills, deixant el marit a la granja,
per poder gaudir de la independència que el matrimoni i les tietes polítiques
li restaven. Des de ben aviat, la Del observa amb enveja que la feina dels
homes, fins i tot la generada pels seus hobbies, és respectada per tothom,
mentre que la feina de les dones sembla que hagi d’anar lligada sempre a un sentit
més pràctic, com si les dones no tinguessin dret (o no estigués ben vist) a
utilitzar el temps per al seu propi oci. La protagonista busca el seu lloc al
món. No té clar el model a seguir, és una noia molt racional, però no vol
renunciar a les experiències que li anirà aportant la vida. Per un costat, es
veu lluny del camí que seguiran la majoria de companyes de l’escola, encaminades
a ser esposes i mares de família amb feines que deixen poc espai per a la
realització personal; però tampoc es reconeix en les dones que prioritzen una
carrera professional a la possibilitat de la maternitat, per molt que la seva
mare intenti dirigir-la cap aquí.
Munro ens guia en el
recorregut que fa la Del cap a l’adultesa, des de l’avidesa per recopilar i
escoltar històries de familiars i coneguts, l’afrontament de la mort del seu
tiet amb la por que li produeix, la vergonya de tenir una mare massa culta,
l’amistat que acaba per viaranys divergents o a aquella que es pot confondre
amb l’amor, la necessitat de creure en un déu qualsevol sense tenir la fe
suficient, el descobriment del desig i la curiositat pel sexe, l’enamorament
físic i la inconsistència dolorosa de l’amor romàntic. Situacions que
desorientaran a la noia, però que també li permetran que trobi en
l’escriptura una solució compatible amb el tipus de vida que vol viure i en el
qual es pugui sentir còmoda. Com a lectors serem testimonis del naixement d’una
escriptora.
“Desconectado de la vida del amor, no coloreado
por él, el mundo recobra su propia importancia, natural y cruel. Esto es de
entrada un golpe y luego un extraño consuelo. Y yo ya sentía cómo mi antiguo
ser- mi antiguo ser aislado, irónico y taimado- empezaba a respirar de nuevo, a
extenderse y a asentarse, aunque alrededor de él mi cuerpo colgara roto y
desconcertado con el estúpido dolor de la pérdida”
La vida de las mujeres - Alice Munro
16/12/18
15/12/18
“Contaban las mismas anécdotas y hacían las mismas
bromas, ya secas y quebradizas por el uso; con el tiempo todas las palabras,
todas las expresiones de su cara, todos los revoloteos de sus manos llegaron a
parecer algo aprendido hacía mucho y perfectamente recordado, y cada una de sus
identidades era vista como algo construido con gran cuidado; cuanto mayores se
hacían, más frágil, admirable e inhumana parecía esta construcción”
La vida de las mujeres - Alice Munro
14/12/18
“¿Odiábamos a esas chicas, que siempre se mostraban servilmente
amables? No. Sí. Odiábamos su inmunidad, su educada falta de curiosidad, lo que
fuera que las hacía flotar, caritativas y satisfechas, sobre la superficie de
la vida de Jubilee, y las haría seguir flotando hacia las fraternidades
universitarias, los compromisos, los matrimonios con médicos u abogados en
poblaciones más prósperas y lejanas”
La vida de las mujeres - Alice Munro
13/12/18
“Se ofrecía a sí mismo sin fingir ser un chico
corriente; haciendo todo lo que haría un chico corriente pero sabiendo que los
resultados nunca serían aceptables, que la gente siempre se mofaría. No podía
hacer otra cosa; era lo que parecía. Yo, que tenía unos límites naturales mucho
más ambiguos y absorbía siempre que podía el color de lo que me rodeaba para
camuflarme, empecé a comprender que podía ser un descanso ser como Jerry”
La vida de las mujeres - Alice Munro
12/12/18
11/12/18
“Pero ¿por qué- no podía dejar de preguntarme,
aunque sabía que no iba a satisfacerme la respuesta- iba a aborrecer Dios algo
que Él había creado? Si iba a aborrecerlo, ¿Por qué lo había creado? Y si había
hecho todo tal como quería, entonces no se podía criticar nada por ser como
era, y eso venía a echar por tierra la idea del pecado, ¿no? Así pues, ¿por qué
Cristo tenía que morir por nuestros pecados?”
La vida de las mujeres - Alice Munro
10/12/18
“Tío Craig me miró con desaprobación; no le movía
la curiosidad. A menudo me tomaba por frívola y estúpida, pero no me importaba
demasiado; había en su juicio algo grande e impersonal que me hacía libre. Él
mismo no se sentía dolido ni menoscabado en ningún sentido por mi deficiencia,
aunque la señalara. Esa era la gran diferencia entre decepcionarlo a él y
decepcionar a alguien como a mi madre, o incluso a mis tías. El egocentrismo
masculino hacía que me sintiera relajada en su compañía”
La vida de las mujeres - Alice Munro
9/12/18
“La habitual actitud positiva de mi madre pareció
tambalearse; mi frío apetito de detalles la irritó. La seguí por la casa con el
ceño fruncido, repitiendo incansablemente mis preguntas. Quería saber. No había
protección como no fuera en el saber. Quería ver la muerte sujeta y aislada
detrás de una pared de hechos y circunstancias particulares, y no flotando
libremente alrededor, ignorada pero poderosa, lista para colarse en cualquier
parte”
La vida de las mujeres - Alice Munro
8/12/18
“Siempre que la gente te dice que tendrás que
afrontar algo algún día y te empuja con toda naturalidad hacia el dolor, la
obscenidad o la revelación indeseada que te acecha, en sus voces hay una nota
de traición, un frío y mal disimulado júbilo, algo ávido de tu dolor. Sí, en
los padres también; en los padres sobre todo”
La vida de les mujeres - Alice Munro
7/12/18
Tots els cavalls - Antònia Vicens
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Tots els cavalls
Autora: Antònia Vicens
Any: 2017
La Breu
Edicions
Mentre el grup de poesia
espera la meva infructuosa proposta d’escollir poeta de cara al mes vinent, la
mallorquina Antònia Vicens guanya el Premi Nacional de Poesia amb Tots els cavalls, així que ens decidim
per aquest brevíssim poemari d’una escriptora de llarga trajectòria, que es va
iniciar com a poetessa quan tenia 65 anys i ja no ha parat.
El poemari convida a una
lectura ràpida per la seva enganyosa extensió. En poca estona el tinc llegit, i
he de dir que l’entrada se’m fa difícil. Són poemes aparentment independents,
però semblen formar part d’una història d’accés restringit. Els poemes són nus
i destil·lats. Vicens no usa signes de puntuació, tret del punt final, i
entremig dels versos afegeix uns espais en blanc que primer em fan nosa, però
quan torno a llegir els poemes copso un ritme gràcies a aquests espais entre
versos que a la primera llegida no havia captat. No em desagrada aquest recurs.
La temàtica del llibre és
dolorosa i fosca. Sobretot parla de la culpa, la mort, la maldat i la por. La
poeta absorbeix el mal d’un món apocalíptic, que al llibre és simbolitzat amb
els cavalls. Uns cavalls que destrueixen i que estan arreu, uns cavalls que també representen la violència
dels homes contra les dones. Vicens pateix pel mal que genera la humanitat i ho
plasma de forma aspra i seca. No m’he sentit còmoda llegint-la, deixa poc lloc per
a l’esperança.
6/12/18
5/12/18
4/12/18
3/12/18
2/12/18
1/12/18
30/11/18
29/11/18
28/11/18
27/11/18
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Pobre gente
Títol original: Бедные люди
Autor: Fiódor M. Dostoievski
Traducció: Fernando Otero
Macías
i José Ignacio López
Fernández
Any: 1846
Després de l’assaig d’en
Zweig Tres maestros decideixo
llegir-me com a mínim un Dostoievski a
l’any i si pot ser, intentant seguir un ordre cronològic i no de forma
desordenada com he fet fins ara. Per això, trio la primera novel·la de l’autor
rus, Pobre gente, que va publicar a
fragments i amb la qual va aconseguir el vistiplau de la crítica i la fama al
seu país. Amb l’esperança que alguna editorial catalana en faci una versió
econòmicament més assequible doncs el mercat de segona mà de seguida enfila
preus (aquesta l’edició no té ni deu anys i ja és impossible trobar-ne un
exemplar nou), de moment la biblioteca em salvarà de la compra.
Pobre
gente és una novel·la epistolar,
entre Makar un funcionari que treballa copiant documents des de fa trenta anys i
que ben just pot pagar-se una habitació on viure, i la seva veïna Varvara, una
jove òrfena parenta llunyana seva, que intenta sobreviure fent de costurera.
Les cartes abasten una correspondència que se centra en sis mesos. La relació
entre ells dos no s’inicia amb les cartes, sinó que en elles es mostra una
comunicació establerta al passat, a la qual no hi tindrem accés. Tampoc comptarem
amb tota la informació (Dostoievski escriu com si hi hagués cartes perdudes) ni
disposarem de les converses presencials que ells han compartit sense nosaltres,
els lectors. Amb aquesta manera de fer, l’autor aconsegueix donar veracitat al
conjunt.
Makar i Varvara tenen una
relació afectuosa, de respecte i admiració, en la qual comparteixen penes i
pensaments mentre intercanvien llibres i diners per alleujar la trista situació
econòmica. Ell, davant la noia, s’atorga el paper de familiar protector, però
n’està clarament enamorat. No es permet el luxe de reconèixer-ho i menys
mostrar-ho obertament a la jove, així que es conforma amb aquesta relació veïnal,
escrivint-se sovint i veient-se quan ell considera que no aixeca sospites al
barri, tement sempre per l’honor de la noia. Ella troba un consol en l’amistat
d’ell, se sent acompanyada, té algú proper amb qui comptar, però no vol veure
en l’amic res més del que tenen. Ell és generós fins a la imprudència, somniador
poc agosarat i amb tendència a un romanticisme embafador (sobretot quan es
dirigeix a la noia tot sovint amb uns diminutius tan cursis que ridiculitzen al
personatge). Contraresta el caràcter de la noia, d’un pragmatisme inusual a la
seva edat (potser explicat per les pèrdues familiars de la seva adolescència), amb
els peus més ben assentats a la realitat de la pobresa en què viuen.
Pobre
gente podria semblar una novel·la
d’amor, però és bàsicament una novel·la social
inspirada en El capote de Gógol, on
Dostoievski exposa de forma crua i llastimosa la penúria i els problemes derivats
que acompanyen als protagonistes (alcoholisme, humiliació, casament de
conveniència, malaltia). En els moments en què Makar parla de la misèria, i
s’hi recrea, és quan el llibre de cop guanya punts i es percep la força que té l’autor
i que brillarà en novel·les posteriors.
26/11/18
“al principio, yo los leía para no dormirme;
después los leí con más atención, y luego con avidez. Ante mí se abrió de
pronto un mundo nuevo, totalmente ignoto y desconocido. Nuevos pensamientos y
nuevas impresiones se precipitaban, formando un caudaloso torrente, sobre mi
corazón. Y cuanta más emoción, más turbación, más esfuerzo me costaba asimilar
aquellas nuevas sensaciones, más dulce era la sacudida que me producían. Se
agolpaban en mi alma, sin dejarme siquiera respirar. Un caos indefinible
empezaba a trastornar todo mi ser”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
25/11/18
“a veces ocurre que vives sin saber que justo a tu
lado tienes un libro en el que se expone toda tu vida con pelos y señales. Y
aquello que antes no podías comprender, en cuanto empiezas a leer el libro,
poco a poco vas recordándolo todo, desentrañándolo y entendiéndolo”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
24/11/18
“A mí no me gusta, mátochka Várenka, cuando un
niño se queda absorto de esa manera; ¡no es nada agradable contemplarle! Había
una muñeca de trapo a su lado, tirada en el suelo, pero la niña no jugaba con
ella; tenía el dedito en la boca y no se movía del sitio. La patrona le dio un
caramelo; ella lo cogió, pero no se lo comió. ¡Ay, Várenka, qué triste!”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
23/11/18
“No
brillaba el sol. Las nubes cubrían el cielo como un velo brumoso; el ambiente
era lluvioso, gris, deprimente. Una fina llovizna golpeaba en los cristales,
lavándolos con hilos de agua helada y sucia; la luz era muy débil, todo estaba
oscuro. Los pálidos rayos de sol apenas penetraban en el cuarto y no conseguían
eclipsar la temblorosa luz de la lamparilla que ardía delante del icono. El
agonizante me miró con una tristeza infinita y sacudió la cabeza. Murió en un
minuto”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
22/11/18
“es que yo no estoy apesadumbrado por mí, no sufro
por mí; no me importa tener que andar sin capote y sin botas con un frío
helador, yo puedo soportar la miseria y aguantar lo que sea, a mí eso me da
igual; soy un hombre sencillo, insignificante. Pero ¿qué va a decir la gente?”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
21/11/18
20/11/18
“De vez en cuando aparecía por casa un viejecillo
desaliñado, mal vestido, menudo, canoso, desmañado y torpe; en una palabra, un
auténtico estrafalario. Daba la impresión, a primera vista, de sentirse
cohibido: se diría que no sabía dónde meterse. Su apocamiento se reflejaba en
sus continuos aspavientos; eran tales sus gestos y visajes que cualquiera
habría afirmado, sin temor a equivocarse, que aquel sujeto no estaba en sus
cabales”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
19/11/18
“¡estaba pletórico! Me puse a trabajar con
diligencia… Pero ¿en qué quedó luego todo? En cuanto miré a mi alrededor, todo
volvió a ser como antes, gris y sombrío. Ahí seguían las mismas manchas de
tinta, las mismas mesas y los mismos papeles, e incluso yo seguía siendo el
mismo; volvía a ser exactamente el mismo de antes. ¿Por qué razón, entonces, me
había elevado por los aires a lomos de Pegaso?”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski
18/11/18
17/11/18
La vida material - Marguerite Duras
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La vida material
Títol original: La vie
matérielle
Autora: Marguerite Duras
Traducció: David Ilig
Any: 1987
Club
Editor
La vida
material de Marguerite Duras és un
llibre no escrit, de fet és un llibre
parlat, perquè l’escriptora es troba en un estat en què l’alcoholisme li
impedeix literalment escriure. És l’any
1987, Duras passa de la setantena i conviu fa alguns anys amb l’amor difícil de
comprendre d’en Yann, un admirador homosexual trenta anys més jove que ho deixa
tot estar amb ella. Aquest llibre oral emana de les reflexions recollides per
un amic seu, en Jérôme Beaujour, on parlen (de tot i de res) sobre temes
variats, i van sorgint aquelles converses que es podrien considerar valuoses,
no tant per la temàtica, sinó perquè existeix algú amb qui compartir-les. L’escriptora
es despulla de forma honesta en aquestes memòries
dialogades i posteriorment revisades i adaptades.
Els temes que tracten, encara
que alguns comencin semblant banals, Duras fàcilment els capgira i els dona
profunditat. Disposa d’aquesta capacitat perquè parla amb un llenguatge directe,
cru i gens impostat. Parlen sobre les cases on viu, l’infern de l’alcoholisme,
el perill del desig, el desxiframent del pensament en l’acte d’escriure, la
imprudència comuna a tots els seus personatges femenins que es desgracien la
vida, la indefensió dels llibres davant els escriptors que treballen sense un guió
preestablert, la utopia de la creació de la llar familiar, el desordre de les
cases, l’atracció que genera la gent que escriu, la poca empatia davant la
misèria quotidiana, les activitats buides de sentit, la falsedat que acompanya
el llenguatge periodístic o el futur de la immigració a París. Entre les
converses va esmentant les seves novel·les que no conec, excepte L’amant, i potser si me les hagués
llegit situaria millor allò que explica. També descarrega alguna teoria curiosa
i més que discutible sobre l’evolució sexual de l’home i de la frigidesa de la
dona que, encara que no comparteixi, donaria per parlar-ne una estona.
Duras és intel·ligent, la
seva veu íntima es pot permetre ser sincera, no té res a perdre ni a amagar. S’exposa
objectivament des de fora, amb la distància d’una observadora asèptica que se
sap posseïdora d’un encant particular. Tot i tenir una vida complicada des de
sempre, no es fa la víctima, no explota fer llàstima. El llibre és dur de
llegir, sobretot quan parla de l’alcoholisme i els intents de desintoxicació
associats a les visions nocturnes que confon amb la realitat. Llegir Duras,
sens dubte, val la pena. Costa trobar pensadors interessants, ments obertes,
sense por i alhora autèntiques. Ella n’és una.
“Crec que l'amor sempre va aparellat
amb l'amor, no pots estimar tot sol, per la teva banda, no hi crec en això, no
crec en els amors desesperats viscuts en solitari. Ell m'estimava tant que jo
havia d'estimar-lo, em desitjava tant que jo havia de desitjar-lo. No és
possible estimar algú a qui no agrades gens, a qui avorreixes totalment, en
això no hi crec”
La vida material - Marguerite Duras
16/11/18
“Sempre és massa tard quan es diu a la
gent que beu massa. "Beus massa." Dir-ho és escandalós, en tots els
casos. Tu no saps que ets alcohòlic. El 100% de les vegades reps la notícia com
una injúria, respons: "Si em dius això és que me la tens jurada." Pel
que fa a mi, el mal ja era molt avançat quan m'ho van dir. Vivim en un món
paralitzat pels principis. Fins a cert punt, es deixa morir a la gent”
La vida material - Marguerite Duras
15/11/18
“a la distància amb què us miro a
vosaltres, igual que la distància amb què us mireu els uns als altres,
qualsevol existència sembla que no tingui cap mena de significat, cap raó de
ser de cap mena. Cada existència és un problema insoluble. Veïns de replà
endreçats verticalment dins dels edificis; et preguntes com pot ser i formes
part de la mateixa renglera”
La vida material - Marguerite Duras
13/11/18
“Una casa vol dir una casa pairal, per
tenir-hi les criatures i els homes, per retenir-los en un lloc fet per a ells,
per contenir-hi el seu vagareig, per distreure'ls d'aquesta dèria d'aventura,
de fugida, que els caracteritza des del començament dels temps. Quan abordes
aquest tema, el més difícil és arribar al material llis, sense asprors, que és
el pensament de la dona sobre aquest projecte demencial que representa una casa.
El de la recerca d'un lloc on reunir la canalla i els homes”
La vida material - Marguerite Duras
12/11/18
11/11/18
“Un home de força mitjana, d'alçada
ordinària, si li dius què ha de fer, ho fa. Rentar dos plats, ho fa; anar a
comprar, ho fa. Té aquesta tendència desastrosa a creure que és un heroi quan
compra patates. Però tant se val.
Em diuen que exagero. Em diuen tota
l'estona: Vostè exagera. ¿Creu que és la paraula justa? Idealització, diuen;
¿que jo idealitzo la dona? Podria ser. Vés a saber. ¿Qui ho diu? No li fa cap
mal, a la dona, que la idealitzin”
La vida material - Marguerite Duras
10/11/18
“potser la dona segrega la seva
desesperació al llarg de les maternitats, de les conjugalitats. Potser perd el
seu reialme en la desesperació de cada dia, en el transcurs de tota la seva
vida. Potser les seves aspiracions de joventut, la seva força, el seu amor se
li escolen justament per les ferides fetes i rebudes en la més pura legalitat.
Pot ser que sigui així. Que la dona pertanyi al martiri”
La vida material - Marguerite Duras
9/11/18
“L'alcohol fa ressonar la solitud i
acaba per fer que la prefereixis a qualsevol cosa. Beure no vol dir
necessàriament voler morir, no. Però no pots beure sense pensar que t'estàs
matant. Viure amb l'alcohol és viure amb la mort a l'abast. El que impedeix
matar-te quan caus en la follia alcohòlica és la idea que un cop mort ja no
podràs beure”
La vida material - Marguerite Duras
8/11/18
“no penso res en general, de res,
excepte de la injustícia social. El llibre només representa a tot el estirar el
que penso algunes vegades, alguns dies, d'algunes coses. Per tant, també
representa el que penso, malgrat tot. No arrossego la llosa del pensament
totalitari, és a dir definitiu. He evitat aquesta nafra”
La vida material - Marguerite Duras
7/11/18
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Vista amb un gra de sorra
Autora: Wislawa Szymborska
Traducció: Josep Maria de
Sagarra
Any: 1962-1993
Arribo a Wislawa Szymborska
per casualitat mentre cerco poemes per un acte del poble, i m’apareix La dona de Lot. Un dies després, al grup
de poesia me’n parlen prou com per despertar-me les ganes de conèixer-la
millor, així que corro a la biblioteca a buscar l’antologia de poemes en català
Vista amb un gra de sorra. Crec que pot
ser un bon començament per aproximar-me a aquesta important poeta polonesa, guanyadora
del Premi Nobel de Literatura l’any 1996. Szymborska es va guanyar la vida escrivint
ressenyes per a revistes i llibres sobre temes variats que s’acabaven escolant
en els seus poemes, i les combinava amb la publicació dels seus poemaris. Aquest
recull inclou alguns poemes compresos entre l’any 1962 i el 1993. És una
llàstima que no disposem d’una traducció al català de tota la seva obra
poètica.
La poesia de Szymborska és irònica, escèptica i crítica amb la humanitat. M’agrada perquè relativitza i no fa tragèdia dels temes que tracta. No és una poesia lírica, no li manca l’estètica, però la lliga sempre amb la intel·lectualitat, és una poesia amb missatge. En la seva temàtica alterna bé el fet quotidià amb el punt de vista filosòfic. Trobo que els seus poemes tenen una posada en escena original. La poeta experimenta, és atrevida i valenta en la forma i en el fons. De tot en pot fer poemes, alguns poden semblar aparentment trivials com l’homenatge al número pi o a una ceba, i d’altres poden arribar a incomodar al lector com el que es posa dins la pell d’un terrorista o el que dedica al nadó Hitler.
Szymborska no és de cap
manera una lectura per abans d’anar a dormir ja que desperta el pensament. La
poeta és exigent i vol un lector que s’hi impliqui. A vegades sembla que se’n
rigui de tots nosaltres, ella inclosa. Tampoc se’n pot fer una lectura ràpida,
s’hi ha d’anar entrant a poc a poc i rellegir-la. Sense pressa i sabent que potser
no ho entendrem tot. He de dir que m’ha estat realment difícil esbocinar la
seva poesia, com si fes un sacrilegi al seleccionar-ne fragments, perquè justament
la força dels seus poemes recau en la integritat dels seus versos.
Un plaer haver-la descobert.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)