“¿quiénes somos realmente? No importa mucho, pues puede que lo esencial no consiste en ser fieles a quienes fuimos sino leales con quienes queremos ser”

Una filosofía del miedo – Bernat Castany Prado

 “Si el miedo naciese de la razón, la vida sería imposible, porque siempre habría buenas razones para tener miedo de cualquier cosa”

Una filosofía del miedo – Bernat Castany Prado

 “La atención enloquecida no mira, solo vigila, controla, se asegura, echa un vistazo, y siempre con la única intención de quedarse tranquila. Solo conoce dos zonas: la de seguridad y la de peligro, y su único interés reside en asegurarse de que se halla en la primera, y de que no pisa la segunda. El mundo en toda su complejidad y esplendor le resulta ajeno”

Una filosofía del miedo – Bernat Castany Prado

 “Nada más vulnerable al miedo que los sentidos, esa especie de público entregado que está dispuesto a creerlo todo”

Una filosofía del miedo – Bernat Castany Prado

Il giardino dei Finzi-Contini - Georgio Bassani

© Bocins Literaris

Títol: Il giardino dei Finzi-Contini

Autor: Giorgio Bassani

Any: 1962

Giangiacomo Feltrinelli Editore Milano

 “Stanza dopo stanza, corridoio dopo corridoio, avremmo camminato uno a fianco dell'altro senza aver più il coraggio né di guardarci né di scambiare una parola. Temevamo entrambi la stessa cosa, lo sentivo: il commiato, il punto sempre più vicino e sempre meno immaginabile del commiato, del bacio d'addio”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “Come era bello di notte il Barchetto del Duca- pensavo-, con quanta dolcezza la luna lo iluminava! Fra quelle ombre di latte, in quel mare d'argento, io non cercavo niente”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “La libertà è senz'altro una gran bella cosa, ma se uno a un certo punto non trova dei limiti (così dicendo mi strizzò l'occhio), dovè si va a finire?”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “Nella vita, se uno vuol capire, capire sul serio come stanno le cose di questo mondo, deve morire almeno una volta. E allora, dato che le legge è questa, meglio morire da giovani, quando uno ha ancora tanto tempo davanti a sé per tirarsi su e risuscitare... Capire da vecchi è brutto, molto più brutto. Come si fa? Non c'è più tempo per ricominciare da zero”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “Tutto perduto, niente perduto. Come era vero!”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “ci scambiavamo perfino qualche frase: "Che ora è?", "Come va il lavoro?", e simili. Qualche anno più tardi, durante la primavera del '43, in carcere, le frasi che avrei scambiato con un ignoto vicino di cella, gridandole in alto verso lo spiraglio della bocca di lupo, sarebbero state de questo tipo: dette così, sopratutto per il bisogno di sentire la propia voce, di sentirsi vivi”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “Chissà come nasce e perché una vocazione alla solitudine”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “Lo intuiva benissimo: per me, non meno che per lei, più del presente contava il passato, più del possesso il ricordarsene. Di fronte alla memoria, ogni possesso non può apparire che delusivo, banale, insufficiente… Come mi capiva! La mia ansia che il presente diventasse "subito" passato perché potessi amarlo e vagheggiarlo a mio agio era anche sua, tale e quale. Era il "nostro" vizio, questo: d'andare avanti con le teste sempre voltate all'indietro”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “a furia di far collezioni, di cose, di piante, di tutto, si finisce a poco a poco col voler farle anche con le persone”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

 “Le sembrava assurdo, a lei, che esistesse al mondo un tipo come me, il quale non nutrisse per gli alberi, "i grandi, i quieti, i forti, i pensierosi", gli stessi suoi sentimenti di appassionata ammirazione. Come facevo a non capire, mio Dio, a non sentire?”

Il giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani

El mite de Sísif - Albert Camus

© Bocins Literaris

Títol: El mite de Sísif

Títol original: Le mythe de Sisyphe

Autor: Albert Camus

Any: 1942

Traducció: Joan Fuster i Josep Palàcios

Edicions 62

 “Sísif, proletari dels déus, impotent i revoltat, coneix tot l'abast de la seva miserable condició: en això pensa durant el seu descens. La clarividència que havia de construir el seu turment consuma al mateix temps la seva victòria. No hi ha destí que no es venci amb el menyspreu”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “Viure és fer viure l'absurd. Fer-lo viure és, abans que res, contemplar-lo. Al contrari d'Eurídice, l'absurd no mor sinó quan li girem l'esquena. Per tant, una de les úniques posicions filosòfiques coherents és la revolta”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “o no som lliures i Déu totpoderós és responsable del mal, o som lliures i responsables però Déu no és totpoderós”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “A l'home quotidià no li agrada arrribar tard. Ben al contrari, tot li urgeix. Però, al mateix temps, res no li interessa sinó ell mateix, sobretot en allò que podria ser. D'aquí la seva afecció al teatre, a l'espectacle, on li són proposats tants destins dels quals rep la poesia sense sofrir-ne l'amarguesa”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “No sé si aquest món té un sentit que el transcendeix. Però sí que sé que no conec aquest sentit i que, de moment, m'és impossible de conèixer-lo. ¿Què significa per a mi un significat fora de la meva condició? No puc comprendre més que en termes humans”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “els sentiments profunds sempre signifiquen més del que tenen consciència de dir”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “A partir del moment que és reconeguda, l'absurditat esdevé una passió, la més punyent de totes. Però tota la qüestió consisteix a saber si podem viure amb les nostres passions, si podem acceptar la seva llei profunda, que és consumir el cor al mateix temps que l'exalten”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “Entre la certitud que tinc de la meva existència i el contingut que intento donar a aquesta seguretat, hi ha un abisme que mai no podrà omplir-se. Sempre seré un estrany per a mi mateix”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “Adquirim el costum de viure abans d'adquirir el de pensar”

El mite de Sísif – Albert Camus

 “Un món que podem explicar, encara que sigui amb males raons, és un món familiar. Per contra, en un univers de sobte desproveït d'il·lusions i de llum, l'home s'hi sent estranger. Es tracta d'un exili sense remei, perquè no hi ha records d'una pàtria perduda ni esperança d'una terra promesa. Aquest divorci entre l'home i la seva vida, entre l'actor i la seva decoració, és pròpiament el sentiment de l'absurditat”

El mite de Sísif – Albert Camus

Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

© Bocins Literaris

Títol: Canto jo i la muntanya balla

Autora: Irene Solà

Any: 2019

Editorial Anagrama

 “I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s'encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s'han d'arrencar, com cebes. Les que s'han de dir fluix i les que s'han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s'han de dir mirant els arbres, i les que s'han de dir mirant l'herba i les que s'han de dir mirant les nostres mans, l'una damunt de l'altra, i després mirant-me a mi. Jo l'escoltaré”

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

 “Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s'aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també”

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

 “Només les bèsties covardes maten el que no es mengen”

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

 “Perquè hi ha coses que no vols aprendre, que no hauries d'aprendre, i les aprens per sempre. I ja no es pot fer res, ni es pot voler res, ni sentir res, de tanta por. Ni es pot tornar a ser com s'era abans, perquè abans no s'havia après la por”

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

 “la gent se'n cansa de pressa, d'esperar que estiguis bé”

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

“A alguns homes se'ls encalla i se'ls asseca la llengua dins de la boca, i no saben obrir-la ni per dir coses boniques als seus fills, o coses boniques als seus nets, i així es perden les històries de les famílies”

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà