30/11/18

“Trets em fereixen el front   rajolins de sang
em tapen la vista
alguns curiosos m'aconsellen que vagi
al servei d'urgències   no sé
com els he d'explicar
que   no som
jo
qui s'està
dessagnant”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

29/11/18

“El cel pot cabre   dins un bassal
l'infern   pot ser
un llit   amb els llençols
de seda”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

28/11/18

“Mir passar la vida   a vegades jo també hi surt però no sempre
em reconec   mal
que   algú digui el meu nom”
Tots els cavalls - Antònia Vicens

27/11/18

Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

© Bocins Literaris
Títol: Pobre gente
Títol original: Бедные люди
Autor: Fiódor M. Dostoievski
Traducció: Fernando Otero Macías
i José Ignacio López Fernández
Any: 1846
Alba Editorial

Després de l’assaig d’en Zweig Tres maestros decideixo llegir-me  com a mínim un Dostoievski a l’any i si pot ser, intentant seguir un ordre cronològic i no de forma desordenada com he fet fins ara. Per això, trio la primera novel·la de l’autor rus, Pobre gente, que va publicar a fragments i amb la qual va aconseguir el vistiplau de la crítica i la fama al seu país. Amb l’esperança que alguna editorial catalana en faci una versió econòmicament més assequible doncs el mercat de segona mà de seguida enfila preus (aquesta l’edició no té ni deu anys i ja és impossible trobar-ne un exemplar nou), de moment la biblioteca em salvarà de la compra.

Pobre gente és una novel·la epistolar, entre Makar un funcionari que treballa copiant documents des de fa trenta anys i que ben just pot pagar-se una habitació on viure, i la seva veïna Varvara, una jove òrfena parenta llunyana seva, que intenta sobreviure fent de costurera. Les cartes abasten una correspondència que se centra en sis mesos. La relació entre ells dos no s’inicia amb les cartes, sinó que en elles es mostra una comunicació establerta al passat, a la qual no hi tindrem accés. Tampoc comptarem amb tota la informació (Dostoievski escriu com si hi hagués cartes perdudes) ni disposarem de les converses presencials que ells han compartit sense nosaltres, els lectors. Amb aquesta manera de fer, l’autor aconsegueix donar veracitat al conjunt.

Makar i Varvara tenen una relació afectuosa, de respecte i admiració, en la qual comparteixen penes i pensaments mentre intercanvien llibres i diners per alleujar la trista situació econòmica. Ell, davant la noia, s’atorga el paper de familiar protector, però n’està clarament enamorat. No es permet el luxe de reconèixer-ho i menys mostrar-ho obertament a la jove, així que es conforma amb aquesta relació veïnal, escrivint-se sovint i veient-se quan ell considera que no aixeca sospites al barri, tement sempre per l’honor de la noia. Ella troba un consol en l’amistat d’ell, se sent acompanyada, té algú proper amb qui comptar, però no vol veure en l’amic res més del que tenen. Ell és generós fins a la imprudència, somniador poc agosarat i amb tendència a un romanticisme embafador (sobretot quan es dirigeix a la noia tot sovint amb uns diminutius tan cursis que ridiculitzen al personatge). Contraresta el caràcter de la noia, d’un pragmatisme inusual a la seva edat (potser explicat per les pèrdues familiars de la seva adolescència), amb els peus més ben assentats a la realitat de la pobresa en què viuen.

Pobre gente podria semblar una novel·la d’amor, però és bàsicament una  novel·la social inspirada en El capote de Gógol, on Dostoievski exposa de forma crua i llastimosa la penúria i els problemes derivats que acompanyen als protagonistes (alcoholisme, humiliació, casament de conveniència, malaltia). En els moments en què Makar parla de la misèria, i s’hi recrea, és quan el llibre de cop guanya punts i es percep la força que té l’autor i que brillarà en novel·les posteriors.

“he empezado a sentir de verdad, en el fondo del alma, mis propias ideas y, aunque sé que con ello no se logra nada, en cierto modo me hago justicia a mí mismo”
Pobre gente - Fiódor Dostoievski

26/11/18

“al principio, yo los leía para no dormirme; después los leí con más atención, y luego con avidez. Ante mí se abrió de pronto un mundo nuevo, totalmente ignoto y desconocido. Nuevos pensamientos y nuevas impresiones se precipitaban, formando un caudaloso torrente, sobre mi corazón. Y cuanta más emoción, más turbación, más esfuerzo me costaba asimilar aquellas nuevas sensaciones, más dulce era la sacudida que me producían. Se agolpaban en mi alma, sin dejarme siquiera respirar. Un caos indefinible empezaba a trastornar todo mi ser”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

25/11/18

“a veces ocurre que vives sin saber que justo a tu lado tienes un libro en el que se expone toda tu vida con pelos y señales. Y aquello que antes no podías comprender, en cuanto empiezas a leer el libro, poco a poco vas recordándolo todo, desentrañándolo y entendiéndolo”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

24/11/18

“A mí no me gusta, mátochka Várenka, cuando un niño se queda absorto de esa manera; ¡no es nada agradable contemplarle! Había una muñeca de trapo a su lado, tirada en el suelo, pero la niña no jugaba con ella; tenía el dedito en la boca y no se movía del sitio. La patrona le dio un caramelo; ella lo cogió, pero no se lo comió. ¡Ay, Várenka, qué triste!”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

23/11/18

“No brillaba el sol. Las nubes cubrían el cielo como un velo brumoso; el ambiente era lluvioso, gris, deprimente. Una fina llovizna golpeaba en los cristales, lavándolos con hilos de agua helada y sucia; la luz era muy débil, todo estaba oscuro. Los pálidos rayos de sol apenas penetraban en el cuarto y no conseguían eclipsar la temblorosa luz de la lamparilla que ardía delante del icono. El agonizante me miró con una tristeza infinita y sacudió la cabeza. Murió en un minuto”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

22/11/18

“es que yo no estoy apesadumbrado por mí, no sufro por mí; no me importa tener que andar sin capote y sin botas con un frío helador, yo puedo soportar la miseria y aguantar lo que sea, a mí eso me da igual; soy un hombre sencillo, insignificante. Pero ¿qué va a decir la gente?”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

21/11/18

“Si se toma usted tan a pecho los problemas de otras personas, si siente usted una compasión tan intensa, no es de extrañar que sea una persona desdichada”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

20/11/18

“De vez en cuando aparecía por casa un viejecillo desaliñado, mal vestido, menudo, canoso, desmañado y torpe; en una palabra, un auténtico estrafalario. Daba la impresión, a primera vista, de sentirse cohibido: se diría que no sabía dónde meterse. Su apocamiento se reflejaba en sus continuos aspavientos; eran tales sus gestos y visajes que cualquiera habría afirmado, sin temor a equivocarse, que aquel sujeto no estaba en sus cabales”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

19/11/18

“¡estaba pletórico! Me puse a trabajar con diligencia… Pero ¿en qué quedó luego todo? En cuanto miré a mi alrededor, todo volvió a ser como antes, gris y sombrío. Ahí seguían las mismas manchas de tinta, las mismas mesas y los mismos papeles, e incluso yo seguía siendo el mismo; volvía a ser exactamente el mismo de antes. ¿Por qué razón, entonces, me había elevado por los aires a lomos de Pegaso?”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

18/11/18

“a los ricos no les gusta que los pobres se lamenten de su desgracia en voz alta: <<No hacen más que molestar- dicen-; son unos pesados>>. La pobreza siempre es molesta… ¡Se ve que sus gemidos hambrientos no les dejan dormir!”
Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

17/11/18

La vida material - Marguerite Duras

© Bocins Literaris
Títol: La vida material
Títol original: La vie matérielle
Autora: Marguerite Duras
Traducció: David Ilig
Any: 1987
Club Editor


La vida material de Marguerite Duras és un llibre no escrit, de fet és un llibre parlat, perquè l’escriptora es troba en un estat en què l’alcoholisme li impedeix  literalment escriure. És l’any 1987, Duras passa de la setantena i conviu fa alguns anys amb l’amor difícil de comprendre d’en Yann, un admirador homosexual trenta anys més jove que ho deixa tot estar amb ella. Aquest llibre oral emana de les reflexions recollides per un amic seu, en Jérôme Beaujour, on parlen (de tot i de res) sobre temes variats, i van sorgint aquelles converses que es podrien considerar valuoses, no tant per la temàtica, sinó perquè existeix algú amb qui compartir-les. L’escriptora es despulla de forma honesta en aquestes memòries dialogades i posteriorment revisades i adaptades.

Els temes que tracten, encara que alguns comencin semblant banals, Duras fàcilment els capgira i els dona profunditat. Disposa d’aquesta capacitat perquè parla amb un llenguatge directe, cru i gens impostat. Parlen sobre les cases on viu, l’infern de l’alcoholisme, el perill del desig, el desxiframent del pensament en l’acte d’escriure, la imprudència comuna a tots els seus personatges femenins que es desgracien la vida, la indefensió dels llibres davant els escriptors que treballen sense un guió preestablert, la utopia de la creació de la llar familiar, el desordre de les cases, l’atracció que genera la gent que escriu, la poca empatia davant la misèria quotidiana, les activitats buides de sentit, la falsedat que acompanya el llenguatge periodístic o el futur de la immigració a París. Entre les converses va esmentant les seves novel·les que no conec, excepte L’amant, i potser si me les hagués llegit situaria millor allò que explica. També descarrega alguna teoria curiosa i més que discutible sobre l’evolució sexual de l’home i de la frigidesa de la dona que, encara que no comparteixi, donaria per parlar-ne una estona.

Duras és intel·ligent, la seva veu íntima es pot permetre ser sincera, no té res a perdre ni a amagar. S’exposa objectivament des de fora, amb la distància d’una observadora asèptica que se sap posseïdora d’un encant particular. Tot i tenir una vida complicada des de sempre, no es fa la víctima, no explota fer llàstima. El llibre és dur de llegir, sobretot quan parla de l’alcoholisme i els intents de desintoxicació associats a les visions nocturnes que confon amb la realitat. Llegir Duras, sens dubte, val la pena. Costa trobar pensadors interessants, ments obertes, sense por i alhora autèntiques. Ella n’és una.
“Crec que l'amor sempre va aparellat amb l'amor, no pots estimar tot sol, per la teva banda, no hi crec en això, no crec en els amors desesperats viscuts en solitari. Ell m'estimava tant que jo havia d'estimar-lo, em desitjava tant que jo havia de desitjar-lo. No és possible estimar algú a qui no agrades gens, a qui avorreixes totalment, en això no hi crec”
La vida material - Marguerite Duras 

16/11/18

“Sempre és massa tard quan es diu a la gent que beu massa. "Beus massa." Dir-ho és escandalós, en tots els casos. Tu no saps que ets alcohòlic. El 100% de les vegades reps la notícia com una injúria, respons: "Si em dius això és que me la tens jurada." Pel que fa a mi, el mal ja era molt avançat quan m'ho van dir. Vivim en un món paralitzat pels principis. Fins a cert punt, es deixa morir a la gent”
La vida material - Marguerite Duras

15/11/18

“a la distància amb què us miro a vosaltres, igual que la distància amb què us mireu els uns als altres, qualsevol existència sembla que no tingui cap mena de significat, cap raó de ser de cap mena. Cada existència és un problema insoluble. Veïns de replà endreçats verticalment dins dels edificis; et preguntes com pot ser i formes part de la mateixa renglera”
La vida material - Marguerite Duras

14/11/18

“El que omple realment el temps és perdre'l”
La vida material - Marguerite Duras

13/11/18

“Una casa vol dir una casa pairal, per tenir-hi les criatures i els homes, per retenir-los en un lloc fet per a ells, per contenir-hi el seu vagareig, per distreure'ls d'aquesta dèria d'aventura, de fugida, que els caracteritza des del començament dels temps. Quan abordes aquest tema, el més difícil és arribar al material llis, sense asprors, que és el pensament de la dona sobre aquest projecte demencial que representa una casa. El de la recerca d'un lloc on reunir la canalla i els homes”
La vida material - Marguerite Duras

12/11/18

“S'ha d'estimar molt els homes. Molt, molt. Estimar-los molt per estimar-los. Si no, és impossible, no es poden suportar”
La vida material - Marguerite Duras

11/11/18

“Un home de força mitjana, d'alçada ordinària, si li dius què ha de fer, ho fa. Rentar dos plats, ho fa; anar a comprar, ho fa. Té aquesta tendència desastrosa a creure que és un heroi quan compra patates. Però tant se val.
Em diuen que exagero. Em diuen tota l'estona: Vostè exagera. ¿Creu que és la paraula justa? Idealització, diuen; ¿que jo idealitzo la dona? Podria ser. Vés a saber. ¿Qui ho diu? No li fa cap mal, a la dona, que la idealitzin”
La vida material - Marguerite Duras

10/11/18

“potser la dona segrega la seva desesperació al llarg de les maternitats, de les conjugalitats. Potser perd el seu reialme en la desesperació de cada dia, en el transcurs de tota la seva vida. Potser les seves aspiracions de joventut, la seva força, el seu amor se li escolen justament per les ferides fetes i rebudes en la més pura legalitat. Pot ser que sigui així. Que la dona pertanyi al martiri”
La vida material - Marguerite Duras

9/11/18

“L'alcohol fa ressonar la solitud i acaba per fer que la prefereixis a qualsevol cosa. Beure no vol dir necessàriament voler morir, no. Però no pots beure sense pensar que t'estàs matant. Viure amb l'alcohol és viure amb la mort a l'abast. El que impedeix matar-te quan caus en la follia alcohòlica és la idea que un cop mort ja no podràs beure”
La vida material - Marguerite Duras

8/11/18

“no penso res en general, de res, excepte de la injustícia social. El llibre només representa a tot el estirar el que penso algunes vegades, alguns dies, d'algunes coses. Per tant, també representa el que penso, malgrat tot. No arrossego la llosa del pensament totalitari, és a dir definitiu. He evitat aquesta nafra”
La vida material - Marguerite Duras

7/11/18

Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska


© Bocins Literaris
Títol: Vista amb un gra de sorra
Autora: Wislawa Szymborska
Traducció: Josep Maria de Sagarra
Any: 1962-1993
Columna

Arribo a Wislawa Szymborska per casualitat mentre cerco poemes per un acte del poble, i m’apareix La dona de Lot. Un dies després, al grup de poesia me’n parlen prou com per despertar-me les ganes de conèixer-la millor, així que corro a la biblioteca a buscar l’antologia de poemes en català Vista amb un gra de sorra. Crec que pot ser un bon començament per aproximar-me a aquesta important poeta polonesa, guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 1996. Szymborska es va guanyar la vida escrivint ressenyes per a revistes i llibres sobre temes variats que s’acabaven escolant en els seus poemes, i les combinava amb la publicació dels seus poemaris. Aquest recull inclou alguns poemes compresos entre l’any 1962 i el 1993. És una llàstima que no disposem d’una traducció al català de tota la seva obra poètica.

La poesia de Szymborska és irònica, escèptica i crítica amb la humanitat. M’agrada perquè relativitza i no fa tragèdia dels temes que tracta. No és una poesia lírica, no li manca l’estètica, però la lliga sempre amb la intel·lectualitat, és una poesia amb missatge. En la seva temàtica alterna bé el fet quotidià amb el punt de vista filosòfic. Trobo que els seus poemes tenen una posada en escena original. La poeta experimenta, és atrevida i valenta en la forma i en el fons. De tot en pot fer poemes, alguns poden semblar aparentment trivials com l’homenatge al número pi o a una ceba, i d’altres poden arribar a incomodar al lector com el que es posa dins la pell d’un terrorista o el que dedica al nadó Hitler.

Szymborska no és de cap manera una lectura per abans d’anar a dormir ja que desperta el pensament. La poeta és exigent i vol un lector que s’hi impliqui. A vegades sembla que se’n rigui de tots nosaltres, ella inclosa. Tampoc se’n pot fer una lectura ràpida, s’hi ha d’anar entrant a poc a poc i rellegir-la. Sense pressa i sabent que potser no ho entendrem tot. He de dir que m’ha estat realment difícil esbocinar la seva poesia, com si fes un sacrilegi al seleccionar-ne fragments, perquè justament la força dels seus poemes recau en la integritat dels seus versos.

Un plaer haver-la descobert.

“Guaiteu que n'és encara d'hàbil
i que bé que s'aguanta
en aquest segle nostre l'odi.
Amb quina lleugeresa supera els alts obstacles.
Que poc que li costa saltar i caure bé.

No és com els altres sentiments.
Més vell i més jove que ells a la vegada,
ell mateix engendra els motius
que el desperten a la vida.
Si s'adorm, no és mai d'un son etern”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

6/11/18

“Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d'això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

5/11/18

“Per als qui reflexionen no hi ha res de sagrat.
La insolència d'anomenar les coses pel seu nom,
les llibertines anàlisis, les impúdiques síntesis,
l'encalç brutal i sense fre, d'un fet despullat,
el luxuriós magrejament de temes escabrosos,
el refrec de les opinions: heus aquí el que els agrada”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

4/11/18

“Ningú de la família no va morir d'amor.
Alguna cosa hi va haver, però res de l'alçada d'un mite.
Romeus tuberculosos? Julietes amb diftèria?
D'altres, en canvi, van conèixer les xacres de la vellesa.
Cap víctima per manca de resposta
a una carta arrosada de llàgrimes!
Sempre, al final, apareixien uns veïns
portant roses i binocles”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

3/11/18

“Que la gent que no coneix l'amor afortunat
afirmi que no existeix l'amor afortunat.

Amb aquest convenciment, viure i morir els serà més passador”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

2/11/18

“Per a la nostra tranquil·litat, d'una mort més planera
no moren, sinó que expiren les bèsties,
perdent- així ho volem creure- menys sentiment i menys món,
abandonant- així ens ho sembla- una escena menys tràgica.
Les seves dòcils animetes no ens espanten de nit,
respecten la distància,
coneixen el valor de l'obediència”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska

1/11/18

“<<no ho sé, deuen ser parents>>
<<el mossèn és clavat a Belmondo>>
<<no havia estat mai en aquest tros de cementiri>>
<<el vaig somiar deu fer una setmana: vaig tenir com un ensurt>>
<<fa goig aquella mossa>>
<<a tothom ens ha d'arribar>>
<<doneu el condol a la viuda, ara faig tard>>
<<malgrat tot, en llatí sonava més solemne>>
<<qui dia passa, any empeny>>”
Vista amb un gra de sorra - Wislawa Szymborska