31/12/19

“I am the solitude that asks and promises nothing;
that is how I shall set you free”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

30/12/19

“La llàstima de fer-se vell
no és que el Desig ja no respongui
(¿qui lamenta perdre les coses
que ja no es necessiten?): és
el fet d'haver-ho d'explicar”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

29/12/19

“Virtue is always
more expensive than Vice, but
cheaper than Madness”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

28/12/19

“no hi ha un Nosaltres, només un Tu i un Jo, dues regions
com d'éssers protestants que mai no s'encavallen:
així una cambra és excessivament petita

si els ocupants no poden oblidar, quan volen,
que no estan sols, i és massa gran
si els dona alguna excusa per cridar
quan discuteixen”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

27/12/19

“how evasive is your humour, how accidental
your kindest kiss, how permanent is death”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

26/12/19

“Small tyrants, threatened by big,
sincerely believe
they love Liberty”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

25/12/19

“per bé que mai no difereixen gaire
Amor i Veritat, quan semblen diferents,
la veritat ha de ser el subaltern”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

24/12/19

“ours is a sitting culture
in a generation which prefers comfort
(or is forced to prefer it)
to command”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden

23/12/19

“each in the cell of himself is almost convinced
of his freedom”
Vint-i-set poemes - W.H. Auden

22/12/19

Dos amics - Ivan Turguénev


© Bocins Literaris
Títol: Dos amics
Títol original: Два приятеля
Autor: Ivan Turguénev
Any: 1854
Traducció: Jaume Creus
Viena Edicions


Fa dies que segueixo amb atenció l’acurada sèrie Petits plaers de Viena Edicions que ha vist la llum enguany. Una bona idea de l’editorial: brindar al lector relats curts poc coneguts (i diria que no editats en català) d’autors de renom. Una manera d’aportar literatura d’escriptors solvents a lectors que disposen de poc temps o fer un tastet de la seva obra i perdre la por a llegir altres llibres més extensos. Per començar i ara que ve el fred, acoto la tria entre els russos. Cediria de grat davant Txèvhov, el mestre dels relats, però com que he llegit menys Turguénev, trio Dos amics.

Viazovnín, un jove de bona família, deixa la ciutat, on viu per sobre de les seves possibilitats, i torna forçat a la monòtona vida de camp per intentar contenir les despeses econòmiques i continuar vivint de rendes. Allí coneix Krupitsin, un veí uns anys més gran que ell. Malgrat que els seus caràcters i inquietuds difereixen força, de seguida es fan amics. Viazovnín és un home cultivat, en canvi a Krupitsin li agrada la vida senzilla i en gaudeix. Turguénev ens transporta amb traça al dia a dia dels nobles russos: àpats generosos, sobretaules eternes, lectures, migdiades... hores i hores de temps compartit pels dos amics. Temps que per a Viazovnín es converteix en avorriment. Per suplir-lo, Krupitsin li suggereix  que hauria de buscar-se una esposa i s’ofereix a ajudar-lo en la cerca. I així, talment com un conte clàssic i relatat amb un punt d’humor, els dos amics es disposen a trobar una companya per Viazovnín. Una viuda instruïda i donada als plaers, una noia egocèntrica i xerraire o una jove casolana de somriure i ulls bonics, quina d’elles serà l’escollida?  

“No és que la seva dona li fos cap molèstia, ans al contrari, de vegades fins i tot arribava a oblidar-se'n completament i es passava matins sencers sense adreçar-li ni una sola paraula, encara que sempre se la mirava amb satisfacció i tendresa; cada cop que ella li passava a frec amb els seus passos lleugers, li agafava la mà d'una revolada i l'hi besava, cosa que feia néixer als llavis de la Vérotxka aquell somriure que tant li agradava. Però ¿algú es pot acontentar només amb un somriure?”
Dos amics - Ivan Turguénev

21/12/19

“Després de menjar, en Kalimon Ivànitx se sumí en una profunda meditació o, dit més exactament, en una lleugera somnolència; acostumava a fer una becaina a aquella hora; per això, encara que, en veure que els convidats volien marxar, hagués repetit diverses vegades: <<Però ¿per què, senyors, per què? ¿No els ve de gust fer una partideta?...>>, es va sentir secretament satisfet quan els va veure amb la gorra a la mà”
Dos amics - Ivan Turguénev

20/12/19

“- Ah, maman, però com vols que…
- Émérance, quand je vous dis…- pronuncià en veu baixa, però amb tota fermesa, la Pelagueia Ivànovna.
Tenia el costum, comú a moltes mares, de donar ordres o fer retrets a les filles en francès davant d'altres persones, encara que aquestes persones el poguessin entendre perfectament. I encara resultava més curiós pel fet que ella mateixa no el coneixia pas gaire i el pronunciava malament”
Dos amics - Ivan Turguénev

19/12/19

“- Molt bé, però ¿m'estima a mi?
- Això no us ho puc dir del cert, però m'estranyaria que no fos així.
-¿Per què soc una persona educada, voleu dir?
- En part sí, però també perquè teniu una certa fortuna. També és possible que li agradi el vostre físic. Però el que compta sobretot és la fortuna”
Dos amics - Ivan Turguénev

18/12/19

“era un home que rondava ja els cinquanta, alt i fort, canut; el seu rostre, de trets rústecs i senzills, amb una expressió d'indiferència, bonhomia i peresa, no tenia res d'especial. La seva dona, menuda i prima, amb la cara consumida i un postís de cabells rogencs que quedaven recollits sota un barretet alt, semblava viure en un estat d'agitació permanent; en ella es podien apreciar encara rastres d'una afectació llagotera pròpia d'altres temps”
Dos amics - Ivan Turguénev

17/12/19

“- I tant que no! ¿De què li serveix aquesta tan exaltada llibertat? Un home lliure, com tothom sap, o bé s'avorreix o bé fa ximpleries.
- Això vol dir que vostè s'avorreix- observà la Sofia Kiríl·lovna, amb una rialleta irònica als llavis -, perquè, sabent que és una persona raonable, no puc suposar que es dedica a fer ximpleries, com vostè mateix diu”
Dos amics - Ivan Turguénev

16/12/19

“La conversa continuà tal com havia començat fins a l'hora de dinar, passant tota l'estona d'un tema a un altre, cosa que no succeeix quan una conversa és realment interessant”
Dos amics - Ivan Turguénev

15/12/19

“- Escoltin bé el que els diré, encara que no s'ho creguin- prosseguí la viuda, tirant el cap enrere per deixar anar una prima columna de fum en direcció al sostre -, aquí hi ha gent que troba que les dones no haurien de fumar. I ja no diguem muntar a cavall, Déu nos en guard! No dubtarien a llançar-nos pedres. Sí- continuà al cap d'una breu pausa -, tot el que s'aparta de la norma, tot el que infringeix les lleis d'un cert decòrum del tot convencional s'enfronta, en aquests verals, a la condemna més severa.
- I són justament les dones les que més s'indignen- féu observar en Piotr Vassílitx”
Dos amics - Ivan Turguénev

14/12/19

“Els convidats s'assegueren, els amfitrions els van fer les preguntes habituals, pronunciades amb aquella expressió ensucrada i afectada que adopten fins i tot les persones més distingides en els primers moments de la conversa amb gent acabada de conèixer, i els convidats respongueren de la mateixa manera. Tot plegat produïa una impressió força penosa”
Dos amics - Ivan Turguénev

13/12/19

“¿quin és el motiu pel qual els xicots joves no es casen? Jo he arribat a aquesta conclusió: els fa pànic perdre la seva llibertat, sentir-se la vida lligada. Pensen: <<A què treu cap afanyar-se? Encara hi ha temps. Qui sap si no es presentarà una ocasió encara millor>>. I la cosa sol acabar d'una d'aquestes dues maneres: o bé un al final es troba fet un conco, o bé es casa amb la primera que troba. Tot plegat, culpa de l'amor propi i de l'orgull”
Dos amics - Ivan Turguénev

12/12/19

Esperando a Godot - Samuel Beckett


© Bocins Literaris
Títol: Esperando a Godot
Títol original: En attendent Godot
Autor: Samuel Beckett
Any: 1952
Traducció: Ana María Boix
Tusquets Editores


Esperando a Godot de Samuel Beckett planteja el problema de l’existència de forma extrema en una obra de teatre de dos actes, plena de sentències filosòfiques repartides enmig de diàlegs aparentment absurds. Estragon i Vladimir (o Gogó i Didi) es troben cada capvespre en un lloc desolat on no hi ha res, tret d’un arbre i una pedra gran on seure per tal d’esperar Godot abans no caigui la nit. Els dies, marcats pel tedi existencial, se’ls fan tots iguals. No saben des de quan l’esperen ni fins quan l’esperaran. Potser des d’ahir o potser tota l’eternitat.

Qui és Godot? Què representa? Què és allò que s’espera i mai no arriba? La felicitat? Déu? (en anglès, God, i d’aquí Godot?) Beckett va negar diverses vegades que es volgués referir a Déu, però el nom sembra sospites. Els protagonistes no coneixen Godot, però un nen que treballa per ell els porta el missatge, dia sí dia també, que l’endemà vindrà. Didi encarna la paciència, la tenacitat, la raó, la memòria; Gogó, l’acció, el dubte, el convenciment, l’oblit. A part d’ells dos, apareixen a escena, en Pozzo i el seu esclau en Lucky, els quals podrien simbolitzar el poder i la submissió de la humanitat respectivament. ¿Beckett volia retratar també un món que obeeix ordres sense qüestionar-les, un món que accepta i no es rebel·la?

Pozzo i Lucky són personatges que evolucionen, en canvi Gogó i Didi no. ¿És perquè el pes de l’eternitat se sent més sobre un mateix que sobre els altres? El tedi i l’avorriment és un afer del jo? Gogó i Didi volen abandonar, però sempre es queden ja que no poden fer res més. Esperar mentre viuen, esperar perquè viuen. Marxar és no tenir esperança i l’ésser humà, resilient i adaptable, ha d’esperar Godot, sigui el que sigui.

Casualment ara representen l’obra a la sala Beckett. Si el text és notable, la interpretació és brillant. Si encara hi sou a temps, no us la perdeu.

“ESTRAGON: Me pregunto si no hubiese sido mejor que cada cual hubiera emprendido, solo, su camino. (Pausa.) No estábamos hechos para vivir juntos.
VLADIMIR (sin enfadarse): Vete a saber.
ESTRAGON: Nunca se sabe.
VLADIMIR: Todavía podemos separarnos, si crees que es lo mejor.
ESTRAGON: Ahora ya no vale la pena”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

11/12/19

“VLADIMIR: ¿Y si nos arrepintiésemos?
ESTRAGON: ¿De qué?
VLADIMIR: Pues… (Piensa.) No sería necesario entrar en detalles.
ESTRAGON: ¿De haber nacido?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

10/12/19

“Hay tiempo para envejecer. El aire está lleno de nuestros gritos. (Escucha.) Pero la costumbre ensordece”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

9/12/19

“VLADIMIR: Cuando uno piensa, oye.
ESTRAGON: Cierto.
VLADIMIR: Y eso impide reflexionar.
ESTRAGON: Claro.
VLADIMIR: Impide pensar.
ESTRAGON: De todos modos se piensa.
VLADIMIR: ¡Qué va!, resulta imposible.
ESTRAGON: Eso es, contradigámonos.
VLADIMIR: Imposible.
ESTRAGON: ¿Tú crees?
VLADIMIR: Ya no nos arriesgamos a pensar.
ESTRAGON: Entonces, ¿de qué nos lamentamos?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

8/12/19

“VLADIMIR: ¿Qué dicen?
ESTRAGON: Hablan de su vida.
VLADIMIR: No les basta haber vivido.
ESTRAGON: Necesitan hablar de ella”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

7/12/19

“Las lágrimas del mundo son inmutables. Cuando alguien empieza a llorar, alguien deja de hacerlo en otra parte. Lo mismo sucede con la risa. (Ríe.) No hablemos mal de nuestra época, no es peor que las pasadas. (Silencio.) Pero tampoco hablemos bien. (Silencio.) No hablemos. (Silencio.)”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

6/12/19

“ESTRAGON: ¿Ya no tenemos derechos?
(Risa de Vladimir, quien se reprime como antes. Mismos gestos, salvo la sonrisa.)
VLADIMIR: Me harías reír, si me estuviera permitido.
ESTRAGON: ¿Los hemos perdido?
VLADIMIR (con claridad): Los hemos vendido”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

5/12/19

“ESTRAGON: ¿Aquí?
VLADIMIR: ¡Seguro! ¿No reconoces el lugar?
ESTRAGON (furioso, de pronto): ¡Reconoces! ¿Qué hay que reconocer? ¡He arrastrado mi perra vida por el fango y quieres que distinga sus matices! (Mira a su alrededor.) ¡Mira esta basura! ¡Nunca he salido de ella!”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

4/12/19

“VLADIMIR: Te echaba de menos y, al mismo tiempo, estaba contento. Es curioso, ¿no?
ESTRAGON (molesto): ¿Contento?
VLADIMIR (tras reflexionar): Quizá no sea la palabra exacta.
ESTRAGON: ¿Y ahora?
VLADIMIR (tras pensarlo): Ahora… (dichoso) aquí estás de nuevo… (indiferente), aquí estamos de nuevo... (triste), aquí estoy de nuevo”
Esperando a Godot - Samuel Beckett


3/12/19

“ESTRAGON: Hemos llegado demasiado temprano.
VLADIMIR: Siempre al anochecer.
ESTRAGON: Pero la noche no cae.
VLADIMIR: Caerá de pronto, como ayer.
ESTRAGON: Y después será de noche.
VLADIMIR: Y podremos marcharnos.
ESTRAGON: Y después será otra vez de día. (Pausa.) ¿Qué hacer, qué hacer?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett

2/12/19

Llibertat - Jonathan Franzen


© Bocins Literaris
Títol: Llibertat
Títol original: Freedom
Autor: Jonathan Franzen
Any: 2010
Traducció: Josefina Caball
Edicions 62


He trigat tant a llegir-me Llibertat de Jonathan Franzen, un llibre recomanat que feia anys que corria per casa, perquè em feien mandra les seves vuit-centes pàgines. Però la veritat és que un cop començat, l’estil fresc i la ironia (amb un punt de mala llet) que l’autor utilitza per retratar una família del nou mil·lenni, la converteixen en una lectura ràpida i entretinguda.

La Patty i en Walter Berglund, simpàtics i atents, representen el patró de la classe mitjana americana. Ella, una ex jugadora de basquet amateur i mestressa de casa per vocació; ell, un advocat ecologista demòcrata, són pares de la universitària Jessica i l’adolescent Joey. El matrimoni és un referent al barri, l’enveja d’uns veïns que fomenten unes relacions hipòcrites del tot normalitzades en un entorn aparentment amigable. La Patty és una mare, esposa, veïna tan bona que no sembla real: sempre les paraules adequades, els consells justos, els favors desinteressats a tothom, mai es queixa, mai no crítica (sí, fa molta ràbia tanta perfecció). Però per sota d’aquesta capa immaculada, Franzen aviat començarà a mostrar-nos zones brutes que donaran al personatge una evolució molt interessant.

El detonant que capgira la felicitat postissa dels Berglund és l’embolic d’en Joey (que tot just entra a l’adolescència i que fins aleshores havia tingut una relació excel·lent amb la seva mare) amb la Connie, una veïna de tretze anys, filla d’una mare soltera. De cop, el món idíl·lic familiar de la Patty s’enfonsa quan el fill predilecte abandona la llar per anar a viure a la casa de davant, amb la noia, la mare i el seu xicot republicà. La Patty busca consol en la beguda mentre que en Walter es refugia en la feina, que donarà un tomb inesperat.

Per indicacions de la terapeuta, la Patty comença una narració autobiogràfica de la seva vida, en la qual retrocedeix força enrere. Així ens assabentem del sentiment d’abandó que la va acompanyar durant la infància en una família on es trobava fora de lloc, la salvació de l’esport, l’amistat íntima amb una pertorbada i addicta a les drogues que s’obsessiona amb ella, l’atracció brutal que sent pel Richard, músic que porta una vida insana i amic d’en Walter, el bon noi amb qui s’acabarà casant sense estar-ne enamorada, però que la fa sentir millor persona. Vol estimar-lo per ser millor. Però, serà suficient?

En quin moment comença l’engany de la Patty? Ara, quan el Richard torna a infiltrar-se en les seves vides? O va començar molt abans? Qui és el més perjudicat? En Walter, que ha viscut una vida còmoda, però potser falsa; en Richard, que ha renunciat a un amor recíproc per l’amistat del Walter; o la Patty, que s’ha traït a ella mateixa? Conforme la Patty avança, amb les seves imperfeccions i febleses, se’m fa més creïble i humana, i em comença a caure bé. L’autoconeixement és total i la sinceritat extrema. Contrasta amb la rigidesa d’en Walter, qui es creu moralment superior únicament perquè no es coneix tan bé.

Franzen crea una bona novel·la sobre les dificultats de l’amor amb la parella i la complexa relació de pares i fills, la limitació de l’amor exclusiu, la convivència que va edificant malgrat les petites destruccions, l’orgull que ens allunya de la gent estimada... És l’amor compatible amb la llibertat individual?

“Finalment ho he descobert. Només sé cuidar-me de mi mateix.
- Ets un home lliure.
- Exactament”
Llibertat - Jonathan Franzen

1/12/19

“Les coses de veritat, les autèntiques, les coses honestes es moren. Intel·lectualment i culturalment, només anem rebotant com boles de billars fortuïtes, reaccionant als darrers estímuls aleatoris”
Llibertat - Jonathan Franzen

30/11/19

“Els primers sorolls d'algú que feineja de bon matí transmeten una mena de tristor perillosa; és com si la quietud patís quan algú la interromp. El primer minut d'un dia feiner et recorda tots els altres minuts que constitueixen un dia, i no és mai bo pensar en cada minut individualment. Fins que uns altres minuts no s'han afegit a aquell primer minut solitari i nu, el dia no s'integra completament en la seva essència diürna”
Llibertat - Jonathan Franzen

29/11/19

“La personalitat susceptible al somni d'una llibertat sense límits també és una personalitat propensa a la misantropia i a la ira, si el somni es torna agre”
Llibertat - Jonathan Franzen

28/11/19

“D'on sortia aquella autocompassió? Aquella autocompassió tan desmesurada? En pràcticament tots els aspectes, tenia una vida de luxe. Cada dia tenia tot el temps per buscar una manera decent i satisfactòria de viure, i en canvi, semblava que de tantes possibilitats i de tota la llibertat que tenia l'única cosa que en treia era més tristor, encara. L'autobiògrafa gairebé es veu obligada a arribar a la conclusió que s'autocompadia perquè tenia tanta llibertat”
Llibertat - Jonathan Franzen

27/11/19

“la necessitava serena a la nit per poder-li explicar totes les coses del seu fill que li semblaven defectuoses moralment, mentre que ella necessitava no estar serena per no haver de sentir-ho. No era alcoholisme, sinó defensa pròpia”
Llibertat - Jonathan Franzen

26/11/19

“Els pares estan programats per voler el millor per als seus fills, independentment del que rebin a canvi. Això és el que se suposa que és l'amor, oi? Però de fet, si hi penses bé, és una cosa ben estranya de creure, tenint en compte que tots sabem com són realment les persones. Egoistes i curtes de vista, narcisistes i necessitades. Per què la paternitat o la maternitat, per si mateixes, haurien de conferir a aquells que intenten exercir-la una superioritat com a persones?”
Llibertat - Jonathan Franzen

25/11/19

“Semblava una vella xerraire, no pas la força vital que ell encara s'imaginava quan es dignava a pensar en ella. Va haver de tancar fort els ulls per no tornar a plorar. En relació amb la mare, tot el que havia fet aquells tres últims anys havia estat calculat per evitar aquelles converses tan íntimes que havien tingut quan ell era més jove, per fer-la callar, per ensenyar-li a contenir-se, per aconseguir que deixés d'empipar-lo amb el seu cor ple a vessar i amb el seu jo incontrolat. I ara que l'entrenament s'havia acabat i ella, obedient, el tractava amb frivolitat, la trobava a faltar i voldria tornar enrere”
Llibertat - Jonathan Franzen

24/11/19

“- Per què ens hauríem de barallar? La gent es baralla quan no s'avé.
- No, la gent es baralla quan s'estimen però encara tenen cadascú la seva personalitat íntegra i toquen de peus a terra. És clar que no vull dir que sigui bo barallar-se excessivament.
- No, el punt just. Ja ho entenc.
- Si no us baralleu mai, t'has de preguntar per què, només dic això. T'has de preguntar on és l'engany”
Llibertat - Jonathan Franzen

23/11/19

“la suposada actitud de bona veïna de la Patty Berglund no tenia res a veure amb una consciència més àmplia, ni amb la solidaritat, ni amb cap rerefons polític, ni amb cap concepte fungible, ni amb el veritable sentit comunitari, sinó que tenia a veure amb les bajanades retrògrades de la bona mestressa de casa i, francament, segons el seu parer, si grataves sota aquella superfície tan afable de la Patty potser tindries la sorpresa de trobar-hi una cosa més aviat dura, egoista i reaganiana; era evident que les úniques coses que li importaven eren els seus fills i la seva casa, no pas els seus veïns, ni els pobres, ni el país, ni els seus pares, ni el seu propi marit”
Llibertat - Jonathan Franzen

22/11/19

Ombres - Francesc Garriga Barata


© Bocins Literaris
Títol: Ombres
Autor: Francesc Garriga Barata
Any: 2000
Edicions Proa

Quan vaig descobrir en Francesc Garriga Barata amb el poemari Tornar és lluny ja sabia que hi tornaria un dia o un altre. Agafo Ombres (que va ser escrit uns anys abans, quan el poeta encara no tenia el reconeixement merescut que més tard se li donaria) expressament. Vull anar una mica enrere en el temps per comparar els poemes d’aleshores amb els darrers. I no hi trobo cap diferència: per a mi, són iguals de bons. Que arbitrària l’arribada de la popularitat, i que poc relacionada amb el talent!

A Ombres el poeta es fa gran i amb la vellesa es vol desprendre de la màscara protectora. Com expressa a la divisa que enceta el poemari, se sent carn viva. Es despulla perquè no val la pena amagar-se. Ja no té edat per arrossegar mentides que li fan tremolar la veu. Els seus versos són íntims, ens parla d’ell mateix.  D’un desig que li arriba massa tard i que ara no sap ben bé què fer-ne i de les ombres (paraula que escampa gairebé una vintena de vegades pel llibre) que l’acompanyen. Poeta solitari, Garriga es fa preguntes, filosofa. Vol trobar els mots imprescindibles i ho aconsegueix amb uns versos lliures que ja no deixaran de ser-ho.

“Si ponderem l'espai i el temps
podrem de nou, en lluna nova,
cuinar a foc lent i amb flor de sal,
l'arrel eixuta dels desitjos
que assaonaven nit i somni”
Ombres - Francesc Garriga Barata

21/11/19

“L'amor s'esmuny pel clot ombriu
d'un temps que no és silenci ni paraula,
camí cap a la franja de l'oblit”
Ombres - Francesc Garriga Barata

20/11/19

“Però som lladres massa vells
per a escalar les tanques del record”
Ombres - Francesc Garriga Barata

19/11/19

“La gota de silenci que ens guardava la vida
caigué sobre nosaltres com un xàfec”
Ombres - Francesc Garriga Barata

18/11/19

“Només el temps.
Ni seny ni cor:
el temps.
L'allarguen les paraules.
L'escurça el goig”
Ombres - Francesc Garriga Barata

17/11/19

“¿Qui deia que podríem sobreviure
només amb l'ànima?”
Ombres - Francesc Garriga Barata

16/11/19

“A la recerca d'unes mans obertes
massa camins han mort enlloc.

Benaurada l'Arcàdia on fornicaven
els déus, els homes i les bèsties
sense necessitat de ser feliços”
Ombres - Francesc Garriga Barata

15/11/19

“Els pensaments que hem bandejat per dòcils
mosseguen els racons de la tristesa”
Ombres - Francesc Garriga Barata

14/11/19

“Peons en la foscor
llegim només les ombres,
penyora última de llum,
i amb ulls miops classifiquem les coses
al fons de la caverna”
Ombres - Francesc Garriga Barata

13/11/19

“Va cap a casa
d'esma,
no s'adona que el temps l'ha despullat
de la disfressa.
Comença a ser carn viva”
Ombres - Francesc Garriga Barata

12/11/19

El món d'ahir - Stefan Zweig


© Bocins Literaris
Títol: El món d’ahir
Títol original: Die Welt von Gestern
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Joan Fontcuberta
Any: 1941
Quaderns Crema

El món d’ahir és el valuós testimoni en forma de memòries d’Stefan Zweig, un dels escriptors més destacats d’Europa, que comprèn des de finals del segle XIX fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. Un període on van passar massa coses a una sola generació, la qual va haver de coexistir amb el desenvolupament científic i tecnològic mai vist fins aleshores, però també amb el retorn a la barbàrie. El 1941, Zweig, apàtrida, exiliat i sense lligams amb el món on havia viscut, escriu les seves memòries (de forma literal perquè s’ha de refiar només del record, ja que no conserva cap document) per a la posteritat.

Fill d’una família de jueus acomodada i cosmopolita de Viena, Zweig ens descriu la seva joventut, a les acaballes del segle XIX, en consonància amb l’esperit d’il·lusió i optimisme propis d’una època segura i estable. Ell, com molts altres joves de la burgesia, té arrelat un fort sentiment de llibertat interior. Crític amb l’escola, que troba rígida i avorrida, s’agrupa amb companys entusiastes amb qui comparteix inquietuds i afany de cultura fins a esdevenir tan o més experts que els seus professors. Viena, ciutat interessada en les arts per sobre de qualsevol altra cosa, els ho posa fàcil.

Els primers referents són els poetes Hofmannsthal i Rilke, talents precoços amb una forta dèria de producció artística. El seu pas interessat per la universitat de filosofia és una excusa per disposar més temps per fer el que li agrada: escriure.  Zweig es força a sortir de la seva zona de confort i marxa a viure a Berlín on freqüenta ambients amorals i es bolca a traduir (li serveix d’entrenament) l’obra sencera del poeta flamenc Émile Verhaeren, a qui admira i de qui es fa amic. El pas de l’endreçada i poc elegant Berlín a la lliure i oberta París, on coneix Rodin, li encomana el plaer de viure i el rigor del treball. La seva etapa de formació està lligada a un sentiment de provisionalitat, Zweig se sent ciutadà del món i combina la seva feina en una editorial, amb les traduccions i el col·leccionisme. Durant els anys pròspers, previs a la catàstrofe de la guerra, es dedica a viatjar per Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica i fa amistat amb Romain Rolland, que encarna la consciència moral europea. Però la llavor expansionista dels països i el discurs de l’odi ha anat arrelant, i durant l’estiu del 1914 esclata la Primera Guerra Mundial, una guerra que ningú va imaginar tan llarga. Zweig debat la postura dels intel·lectuals, que enlloc de defensar la pau van afegir-se a l’exaltació de la guerra. La seva lluita, ara que comença a ser un escriptor conegut, és poder expressar les conviccions pacifistes d’arreu (també les del bàndol considerat enemic, on ell conserva les seves amistats i s’hi comunica temeràriament) en una època de censura. Ell, amb altres homes de pau aïllats, utilitzen el mètode de l’atac recíproc per poder esbombar les idees que comparteixen, fent com si les critiquessin, per tal que arribin a més gent.

Zweig descriu l’Àustria mutilada després de la guerra, enmig d’una època anàrquica i marcada per la misèria, la pèrdua de la fe en les autoritats, la incredulitat dels joves, la depreciació dels diners, la manca d’ètica i moral... senyals que auguren una reacció terrible, posposada per la treva de relativa tranquil·litat del 1924 al 1933. Durant aquest període, l’autor, que ja gaudeix d’un èxit notori a nivell mundial, aprofita per viatjar a Itàlia, on veu néixer el feixisme de Mussolini; i a Rússia, on promou les seves idees fraternals i fa amistat amb Gorki. Però sota la calma aparent, la població alemanya, a causa de les penúries econòmiques de la postguerra, s’agita contra els que intenten reorganitzar el país i no sobre els qui van causar la guerra. Hitler comença a guanyar adeptes mentre Europa s’ho mira impassible. La posició de Zweig esdevé perillosa i s’exilia a Londres on agraeix el consol que li proporciona l’amistat de Freud. El nacionalsocialisme s’estén ràpid, entretant França i Anglaterra lliuren vergonyosament Txecoslovàquia a Hitler. L’estiu del 1939 fracassa l’última esperança basada amb la peace for our time i arrenca la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. A diferència de la guerra d’expansió de fronteres del 1914, la del 1939 és una guerra ideològica. L’autor, com a humanista que ha defensat la idea de la convivència dels pobles europeus, se sent sol i fracassat. Un any després d’escriure les memòries, Zweig decideix posar fi a la seva vida, junt amb la seva segona esposa.

El llibre és un document històric substancial per si sol, encara que no es conegui l’obra de Zweig. Només n’he de fer dos comentaris crítics. L’autor a l’inici es compromet a exposar-nos una narració sincera i imparcial. La imparcialitat li trontolla una mica en parlar d’Àustria (però sembla sincer), i potser a causa d’una visió esbiaixada per l’amor que li tenia, fa més benèvol i inclusiu l’imperi austrohongarès del que devia ser en realitat. També m’ha sobtat la poca rellevància que dona en el text, tant a la seva primera esposa com a la segona, dues persones amb qui va compartir vida i professió.

Un llibre molt recomanable per no oblidar una història que tossudament vol repetir-se.

“Perquè la missió més íntima a la qual havia dedicat tota la força de la meva convicció durant quaranta anys, la unió pacífica d'Europa, havia fracassat. Allò que temia més que la pròpia mort, la guerra de tots contra tots, s'havia desencadenat per segona vegada. I qui havia lluitat amb passió tota la vida per la solidaritat humana, per la unió dels esperits, se sentia en aquells moments, que demanaven com mai una comunió absoluta, inútil i sol com en cap altra època anterior a causa d'aquesta brusca segregació”
El món d'ahir - Stefan  Zweig