“La nostra vida no és el que el pare i la mare s'esforcen per reflectir en aquesta fotografia. Falten uns anys, però arribarà a ser-ho, perquè aquesta és la sortida a què aspiren i cap a la qual es dirigeixen amb totes les seves forces, encara que no calibren les contradiccions que això suposarà per a ells. Quan accedeixin definitivament a aquest nivell de classe mitjana alta que somien en aquesta fotografia hauran pagat un preu personal que ara la seva por i el seu desig no els permeten imaginar”

Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

“La tranquil·litat interior té molt a veure amb l'amor que s'ha rebut i amb el que s'ha estat capaç de donar en cada una de les particulars circumstàncies en les quals s'ha anat desenvolupant la vida”

Per tenir casa cal guanyar la guerra - Joan Margarit

Solenoide - Mircea Cartarescu

© Bocins Literaris

Títol: Solenoide

Títol original: Solenoid

Autor: Mircea Cărtărescu

Traducció: Marian Ochoa de Eribe

Any: 2015

Impedimenta

Fa molt temps que l’amiga llibretera de A peu de pàgina em recomanava amb insistència llegir Mircea Cartarescu. El fet que la majoria dels seus llibres fossin relats no m’acabava de convèncer. Ara bé, aquesta novel·la de 800 pàgines que intueixo llarga i difícil (d’entrada no sé què és un solenoide), m’atrau. Me la prenc com un repte.

El protagonista de Solenoide és un jove mestre d’escola dels afores de Bucarest situada enmig del règim comunista de Ceausescu. La narració en primera persona ens acosta a un personatge atemorit pels seus alumnes que avorreix la seva feina, en la qual no s’hi implica gens. Conscient de la seva mediocritat, es conforma amb una vida solitària i sense motivacions, explicada de forma exhaustiva, i que preveu uniforme fins que es jubili. El protagonista es relaciona el mínim possible amb la resta de professors (a excepció d’Irina, la tímida professora de física amb la qual manté una relació esporàdica i sexual) i els descriu de forma descarnada, amb un alt nivell de realisme. Viu en un barri suburbial en una casa estrambòtica amb forma de vaixell construïda per l’inventor del solenoide (que és una bobina cilíndrica que produeix un camp magnètic). En la descripció de l’ambient de Bucarest, de l’escola i la seva vida hi regna la desolació de forma brutal.

A través d’un manuscrit, ens explica la seva infància traumàtica, la seva adolescència malaltissa, el seu inici i fracàs humiliant com a poeta i com ha esdevingut el professor frustrat que és ara. I aquí, entra en joc de forma magistral el mateix autor, Cartarescu, que ens manipula expressament durant tot el llibre fent-nos preguntar tot sovint, quina part de la novel·la és autobiogràfica i quina és inventada. Perquè la vida de Cartarescu transcorre paral·lela a la vida del protagonista fins el moment en el qual es va propiciar l’escissió. Als 21 anys Cartarescu es feu conegut arran de la lectura d’un poema que va iniciar la seva carrera d’èxit. L’autor, molt crític amb el sistema literari i amb els autors (ell també s’hi inclou) que es veuen abocats a escriure allò que el públic espera i no allò que volen, idea un personatge mirall i crea un altre camí possible del que hauria pogut ser la seva vida.

El narrador, incrèdul i avergonyit de les crítiques al seu poema que creu insuperable, renuncia a l’ofici d’escriure ficcions on refugiar-se i decideix escriure, només per a ell, un manuscrit absolut i ambiciós que tingui la força de la veritat. El protagonista, que té una riquesa interior inesgotable, se sent un escollit i un estranger en el món. En el text plasma les seves anomalies, diferenciant la seva vida real i avorrida de professor de l’altra vida constituïda pels records, extravagàncies i somnis. Escriu per entendre’s i per desxifrar la vida.

Mica en mica i amb la ment oberta, perquè si no, no cal fer l’esforç d’entrar-hi, Cartarescu ens transporta a un món oníric i fantàstic combinat amb elegància amb el món real i tangible. La descripció de Bucarest és un pols entre l’amor i l’odi. Malgrat la decadència i la grisor, la ciutat pren un protagonisme majúscul que ens crida a anar-hi. Els seus records infantils ens traslladen, com si hi fóssim, a l’operació misteriosa a què el van sotmetre de petit, al pànic als metges i a la vivència de dos anys al sanatori de nens tuberculosos; fent d’aquests paratges, juntament amb les narracions de l’escola, una delícia lectora. També comparteix amb nosaltres, abruptament i sense demanar-nos permís, imatges desagradables i angunioses que sospitem factibles. Entusiasta dels insectes, les matemàtiques, la física i el món dels somnis, l’autor ens regala altres móns simultanis al nostre, fruït d’una imaginació desbordant:  des de levitacions amoroses, tatuatges de l’ànima, paràsits gegants, estàtues que prenen vida, habitacions infinites, déus ideats com nines russes, ponts de connexió entre la vida i els somnis, sacrificis sectaris, mobiliari que es nodreix del dolor, plans de fugida a altres dimensions... Reconec que hi hagut moments que davant l’explosió de rareses, he dubtat en deixar-lo, però sortosament no ho fet.

La seva veu poètica amara tot el relat i recrea una atmosfera inquietant molt ben aconseguida que em recorda la mateixa por indefinida que em provocava, de petita, La dimensió desconeguda. Els trams que fan més pujada són potser aquells on s’infiltra la seva part més filosòfica i metafísica, en els quals el protagonista es troba desorientat i es planteja si hi ha salvació possible per a la humanitat. Una pregunta que el neguiteja i que trobarà resposta en un desenllaç apoteòsic i alhora tan senzill que omple de bellesa el missatge que ens transmet.

L’univers de Cartarescu és complex i abismal. No sé si ha estat Solenoide o l’autor, però m’ha fascinat tant la seva lectura que em llegiré tot el que ha escrit i escrigui a partir d’ara. Amb dosificació prescrita d’un màxim de dos capítols per dia per garantir l’estabilitat mental, he quedat captivada gairebé des dels inicis, sabent que en faria relectura quan encara no portava ni cent pàgines llegides. Acabat el llibre, en un col·loqui posterior tinc la sort de conèixer l’Aniol Rafel, l’editor de Periscopi i la traductora catalana, l’Antònia Escandell, que parlen de l’autor i la seva obra amb tanta il·lusió que ara, tot seguit, me’l tornaria a llegir en català. Però com diria Kafka, a qui Cartarescu esmenta i admira, aquesta és una literatura que esgarrapa i cal refer-se i reposar per tornar-hi.

“Nos reencontraremos, tras la aventura de la vida, mis millones de yos posibles, probables, casuales y necesarios, una vez alcanzado el final de sus historias. Nos contaremos nuestros triunfos y nuestros fracasos, las aventuras y el aburrimiento, la gloria y la vergüenza. Ninguno prevalecerá por encima de los demás, pues cada uno de nosotros tendrá a su alrededor un mundo en absoluto menos concreto que eso que llamamos <<realidad>>. Todos los mundos infinitos generados por las elecciones y los accidentes de mi vida son igualmente concretos y verdaderos”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“Somos como hombres dibujados en una hoja, en el interior de un cuadrado. No podemos traspasar las líneas negras que nos rodean y nos agotamos rebuscando, decenas, cientos de veces todos los días, en cada esquinita del cuadrado para ver si damos con una fisura. Hasta que uno de nosotros comprende de repente- porque ha sido predestinado para comprender- que es imposible escapar del plano de la hoja. Que la salida, amplia y sencilla, es perpendicular a la hoja en la hasta entonces inconcebible tercera dimensión”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“Tal vez el latido de nuestro corazón no sea sino el metrónomo que mide el tiempo que nos conceden para encontrar la respuesta. Tal vez estemos perdidos si llegamos al último latido y no hemos comprendido nada del inmenso puzle en el que consiste nuestra vida”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“Siempre he pensado que no se puede hablar sobre cosas que dicen algo verdadero sobre uno mismo. Al menos, no cara a cara con otra persona. Por eso escribo en lugar de hablar. Cuando estás cara a cara con alguien, mirándole a los ojos, como si tu cara estuviera de hecho hundida en la suya y tus ojos estuvieran encerrados, como en unas cajas esféricas, dentro de sus ojos, solo entonces sientes el muro infranqueable que existe entre vuestras mentes”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“Los niños cultivarían en casa, en el alféizar, la planta que había brotado, clorótica, de la semilla arrugada. El agua cada vez más turbia se iría llenando poco a poco de filamentos, unos tallos y unas hojas enfermizos se alargarían hacia la ventana, ávidos de luz, hasta que, un buen día, toda esa comedia de una vida, nacida sin oportunidades desde el principio, tocaría a su fin. Las madres tirarían por el váter esa agua apestosa con toda su parodia de ser vivo y con la gasa ennegrecida y putrefacta. Por el momento, sin embargo, el laboratorio estaba inundado de luz y los frascos centelleaban”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“¿Me toca gramática o literatura? Soy el profesor más estúpido que ha existido nunca. <<¿Dónde estamos?>>, les pregunto. Una niña de la fila situada junto a la ventana me responde: <<Hemos sacado las ideas principales de "La Brosteni" hasta la tercera parte>>>. Me encuentro, pues, en el sexto curso, probablemente en 6ºB. Bien, al menos ya sé algo. A partir de aquí ya puedo arreglármelas solo. Miro a los alumnos casi agradecido. Empiezo a hablar como un autómata, con la cabeza en otra parte. Ellos escriben lo que les dicto, también como autómatas, también con la cabeza en otra parte”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“un nimbo de rayos se había posado sobre el tejado del edificio antiguo. Brotaban desde allí tristes y, en cierto modo, negros, pues no iluminaban nada, sino que más bien acentuaban la soledad inhumana del lugar. Tenía el corazón en un puño: entraría en esta escuela inerte como una morgue, avanzaría, con mi cuaderno de notas bajo el brazo, por los pasillos pintados de verde oscuro, subiría al primer piso y atravesaría el umbral de la puerta de una clase desconocida en la que treinta niños extraños, más extraños que si pertenecieran a una especie diferente a la mía, me estarían esperando”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“Así siento que es mi vida, así siento que ha sido siempre: el mundo unánime, tierno y tangible por una cara de la moneda, y el mundo secreto, íntimo, fantasmagórico, el mundo de ensueño de mi mente por la otra. Ninguna de mis vidas está completa ni es verdadera sin la otra”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“este mundo, donde todo conspira para que cada uno pueda construirse una ilusión perfecta y una desesperación a su medida”

Solenoide - Mircea Cartarescu

“Bucarest no tiene historia, tan solo la remeda. El legendario arquitecto de la ciudad se preguntó cómo podría una aglomeración urbana reflejar mejor, de la forma más verdadera y más profunda, el destino terrible de la humanidad, la tragedia grandiosa y desesperanzada de nuestra estirpe. El constructor de Bucarest la proyectó íntegramente tal y como se muestra hoy en día, con cada edificio, cada descampado, cada interior, cada reflejo del ocaso en sus ventanas circulares, en medio de frontispicios arruinados por la intemperie. Su idea genial fue construir una ciudad ya en ruinas, la única en la que deberían vivir los hombres”

Solenoide - Mircea Cartarescu

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

© Bocins Literaris

Títol: Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski)

Títol original: Drei Meister

Autor: Stefan Zweig

Traducció: Joan Fontcuberta Gel

Any: 1921

Acantilado

Tres maestros (Balzac, Dickens i Dostoievski) de Stefan Zweig són tres assajos reunits en un sol volum. Zweig escull aquests escriptors respecte a altres contemporanis perquè els considera els grans novel·listes del segle XIX, entenent com a novel·lista (a diferència d’un autor de novel·les), a aquell geni que és capaç de construir el seu propi cosmos i les seves pròpies lleis. Per a l’assagista, els tres mestres ho van aconseguir totalment, cada un d’ells en tres esferes diferenciades: Balzac, en la societat; Dickens, en la família; i Dostoievski, en el jo i el tot. Aquest triple assaig, ens avisa Zweig, no és una introducció a les obres dels novel·listes, sinó que pressuposa al lector un coneixement d’aquestes. Si tenim en compte el nombre de pàgines dedicades a cada un d’ells, veiem clarament que Zweig té una especial predilecció pel mestre rus.

Començant per Balzac, Zweig ens presenta un home marcat per l’inici de l’imperi napoleònic. L’escriptor neix quan el conquistador emergeix al poder i aquest li serveix de guia per al seu caràcter ambiciós. La seva pretensió és comprimir totes les tipologies humanes i fer-ne formes pures que recull en la seva Comèdia humana. Simplificar el món, però guanyant intensitat. Com ell, els seus personatges són ambiciosos, lluiten en societat, es modelen en mans del destí, s’aferren fortament a una única il·lusió a la vida. Són monomaníacs que es lliuren a una passió desbordant que sotmet a la resta, fent-les secundàries i per a les quals els protagonistes són del tot ineptes. La seva obra no té un pla predefinit i se l’ha de mesurar per la seva immensitat repartida en els més de 80 volums. Balzac, que fa l’efecte de disposar de tots els coneixements de la vida degut a la seva gran habilitat com a observador, és capaç (segons Zweig) de perdre’s en les seves novel·les que semblen més aviat provinents de la màgia que no d’un esforç de treball.

Zweig, admira Dickens i ho fa palès en l’assaig, però també odia la moralitat anglesa, en la qual s’emmirallava el novel·lista, i per això és potser l’autor menys representat del tres. Zweig el descriu com un escriptor prudent, símbol de la burgesia i l’Anglaterra victoriana que l’adorava, que creix en una època en la qual les heroïcitats ja han passat. Geni visual, descriptiu, precís i minuciós; reprodueix el que veu, però li manca brutalitat. Els seus personatges són planers i moderats, desitgen la comoditat per sobre de tot i no volen canvis ni revolucions. Dickens descriu la vida, no fixant-se en la realitat, sinó filtrada, com si l’hagués d’explicar als nens. El mèrit de l’anglès, per a Zweig, és haver descobert la poesia en la prosaica quotidianitat, creant una mirada clara, neta i amb un humor que guanya la mentida de la seva literatura. Tot i que les seves novel·les no disposen de la força dels altres mestres, Dickens és extensiu i incrementa l’alegria d’aquells que el llegeixen.

Finalment, arribem al món místic i primitiu del desmesurat Dostoievski, autor que ni ens ajuda ni ens dona la mà per acostar-nos-hi. Només l’experiència ens hi pot dur, assegura Zweig. Llegir-lo és haver de conviure amb la por i la grandesa; no poder descansar mai. Dostoievski excedeix els límits, busca la intensitat i la dualitat. Li encanta el contrast i analitzar completament els sentiments. Els seus personatges, vertiginosos i gens harmònics, són éssers volcànics que es llencen a tots els abismes per després poder ser redimits. Dostoievski, amb gran perícia, ens transmet com són, no per les descripcions que en fa, sinó pels discursos que pronuncien, fent-ne personatges massa veritables. Zweig el defineix com un hiperrealista cercador de l’infinit amb una agudesa visual extraordinària. Un savi coneixedor de l’ànima humana, lluitador i vencedor del patiment que el persegueix durant tota la seva vida i que ell transforma en bellesa.

Després de llegir l’assaig i un xic influïda per Zweig, sento curiositat per un Balzac que encara no conec i que em fa respecte a causa de l’extensió de la seva obra, mandra d’un Dickens el qual no sé si faig tard per aproximar-m’hi, i la certesa, malgrat el neguit que incorpora, de prosseguir amb Dostoievski.

“¿qué quiere la gente? Vivir contenta, ser feliz, rica y poderosa. ¿Qué personaje de Dostoievski quiere esto? Ninguno. Ni uno solo. No quieren detenerse en ninguna parte: ni siquiera en la felicidad”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoeivski) - Stefan Zweig

“Dostoievski no sólo es prisionero del contraste, sino también su apóstol. Su pasión, tanto en el arte como en la vida, es unir los dos extremos, la realidad más cruel, desnuda, fría y sucia con los sueños más nobles y sublimes. Quiere que en todo lo terrenal sintamos lo divino; en lo realista, lo fantástico; en lo sublime, lo vulgar; en el espíritu puro, la amarga sal de la Tierra, y todo siempre a la vez”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoeivski) - Stefan Zweig

“Tan bien sabía Dostoievski metamorfosear sus tribulaciones, transformar sus humillaciones, que sólo el más cruel de los destinos podía estar a su altura. Pues precisamente de los peligros extremos de su existencia logra sacar la mayor seguridad interior; los tormentos son ganancias para él; los vicios, progresos; los obstáculos, impulsos. Siberia, la kátorga, la epilepsia, la pobreza, la pasión por el juego, todas estas crisis se vuelven fecundas para su arte gracias a una demoníaca fuerza transmutadora”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

“Dostoievski forma su mundo con pasión, y sólo con pasión, con arrebato, se puede gozar de ella. Jamás aparece en sus libros aquel sentimiento de placidez, de ritmo suave y arrullador, el lector nunca se siente seguro y ajeno frente a los acontecimientos, contemplando, por decirlo así, como un espectador desde la orilla el oleaje y el tumulto de un mar embravecido. Siempre se siente inmerso en él, envuelto en la tragedia”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

“Dickens amontona peligro sobre peligro, pero nadie los teme. En Dostoievski a veces se abren de repente abismos, el lector jadea falto de aliento cuando siente en su propio pecho cómo se resquebraja esa oscuridad y se abre ese abismo sin nombre; nota que el suelo desaparece bajo sus pies, siente un repentino vértigo, un vértigo abrasador, pero dulce, quisiera arrojarse abajo, pero a la vez tiembla ante este pensamiento en que el placer y el dolor su funden a una temperatura tan alta que es imposible separarlos”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

“La tradición inglesa es la más fuerte, la más victoriosa del mundo, pero también resulta la más peligrosa para el arte. La más dañina, porque es alevosa: no es un desierto helado, no es inhóspita ni hostil, sino que atrae con el fuego cálido y confortable de un hogar, pero lo cerca con fronteras morales, lo constriñe y regula, y no armoniza con el impulso artístico libre. Es una morada humilde, de atmosfera enmohecida, protegida de las peligrosas tormentas de la vida, una casa alegre, agradable y acogedora, un auténtico home, con todo el fuego de chimenea de la placidez burguesa, pero también una prisión para aquel cuya patria es el mundo, cuyo placer más profundo es el andar errante, con el feliz espíritu aventurero del nómada, hacia la inmensidad”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

“El héroe de Balzac quiere someter el mundo, el de Dostoievski vencerlo. Ambos tienden a ir más allá de lo cotidiano, se dirigen como una flecha hacia lo infinito. Los personajes de Dickens, por el contrario, son comedidos. Dios mío, ¿qué quieren? Cien  libras al año, una buena esposa, una docena de hijos, una mesa bien puesta para acoger a los amigos, un cottage cerca de Londres con vistas a los árboles desde las ventanas, un jardincito y un puñado de felicidad. Su ideal es provinciano, pequeñoburgués”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski)

“el propio Balzac fue uno de los grandes monomaníacos, como los que inmortalizó en su obra. Desengañado, rechazado en todos sus sueños por un mundo despiadado al que no gustaban los principiantes ni los pobres, se refugió en su silencio y se creó para sí mismo un símbolo del mundo. Un mundo que era suyo, que él gobernaba y que sucumbía con él. La realidad pasaba de largo ante sus ojos y él no intentaba asirla”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

“Los hombres flojos no interesan a Balzac, sólo aquellos que son completamente algo, que se aferran a una ilusión de la vida con todos los nervios, todos los músculos y todos los pensamientos; sea la que sea: el amor, el arte, la codicia, la entrega, la intrepidez, la pereza, la política o la amistad. A cualquier símbolo que les venga en gusto, pero totalmente”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

“Para el verdadero escritor cualquier otra pasión que no sea crear, soñar, es un extravío”

Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski) - Stefan Zweig

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

© Bocins Literaris

Títol: El trastorn de Portnoy

Títol original: Portnoy’s Complaint

Autor: Philip Roth

Traducció: Joan Fontcuberta i Gel

Any: 1967

Edicions 62

Arran de la mort de Philip Roth, autor del qual encara no he llegit res, decideixo acostar-me a la seva obra. Com que no la conec, escullo El trastorn de Portnoy perquè és la novel·la que el va portar a la fama. A la biblioteca, em decideixo per una traducció d’en Joan Fontcuberta i intueixo que he fet bona tria.

El llibre és el monòleg ininterromput d’Alexander Portnoy, un jueu (com Roth) de 33 anys, dirigida al seu psicoanalista. El protagonista neix a Nova Jersey (com Roth) i és fill d’un venedor d’assegurances (com Roth) i d’una mestressa de casa abnegada i sense fissures des del punt de vista ètic que actua com si fos la portaveu de Déu. Portnoy, observador i molt intel·ligent, explica la seva infantesa on se sent atrapat en aquesta família, amb un pare excessivament treballador incapaç de prosperar laboralment castigat per l’empresa a causa de la seva religió; una mare controladora i protectora en desmesura que no el deixa viure crivellant-lo a preguntes; i una germana gran que gairebé ignora. També narra l’ofec a causa de l’ambient del gueto jueu dominat per la religió amb les seves tradicions, que troba estúpides i que no signifiquen res per a ell i en les quals l’obliguen a prendre-hi part. Es burla de les seves prohibicions, no suporta la hipocresia familiar en saltar-se les normes quan els convé i la forma de justificar-se després.

Portnoy creix amb la càrrega d’haver de ser algú, d’estudiar i evolucionar per aconseguir allò que el seu pare no ha aconseguit amb mèrits propis. Sent la llosa de la saga familiar i de la societat jueva. En un model de moral tan estricta, que no deixa lloc a l’aventura ni a l’error, el protagonista desenvoluparà un mecanisme per fugir de la protecció. I serà en la sexualitat on el jove satisfarà la necessitat imperiosa d’escapar-se. Les escenes de les desventures adolescents del sexe en solitari que practica amb desfici fan riure, ja que el jove Portnoy viu sotmès a un setge maternal exageradíssim i asèptic. Més endavant, buscarà la mateixa escapatòria en els cossos de les noies gentils (no jueves). Abusa del sexe per trobar-se a ell mateix. Però tot i els seus excessos, no és feliç. Les relacions sexuals no li són del tot satisfactòries perquè no les viu de forma natural, sinó sempre sota els remordiments i la vergonya que li han imposat. Portnoy n’està tip i es rebel·la. Li agrada transgredir les normes i alhora se sent limitat, anul·lat i temorós per una educació que té ben impregnada i no sap com deslliurar-se’n. Viu amb un constant sentiment de culpabilitat, la consciència no el deixa en pau. Vol viure vides diferents i  perilloses, tement el mal però anant-lo a buscar, per després penedir-se’n.

A l’edat adulta, aconsegueix desenvolupar-se professionalment amb èxit professional, però no en l’àmbit personal. És molt autoexigent i no mostra gens d’empatia. El protagonista fa una crítica absoluta, sense compassió, a tothom: a ell, a les seves companyes, a la família, a la comunitat jueva i a la societat americana. Tot i que alguna escena sigui ben còmica, perquè Roth és un mestre explicant-nos-la, aviat deixem de riure perquè Portnoy és un home que pateix i que fa mal. No pot viure com vol perquè no s’accepta com és. La família i la religió han condicionat tant la seva moral que no pot desprendre-se’n ni tampoc sentir-se lliure, perseguit per un model ideal familiar (casat i amb fills), el qual no té intenció de dur a terme perquè no vol repetir un patró asfixiant com el que ha viscut.

Roth narra amb un llenguatge directe (gairebé obscè),  amb ràbia (gairebé odi). És d’una sinceritat feridora, si penso que pot estar inspirada en la seva vida, i em pregunto si és l’exemple d’una escriptura terapèutica. A la moralitzant societat americana, i a més a més jueva, no els va agradar gens l’atreviment de l’autor i el seu llibre va ser vilipendiat.

“Que vingui algú, qualsevol, que em declari culpable i em condemni: he fet la cosa més terrible que us podeu imaginar: he pres allò que no havia de prendre! He preferit el plaer propi al deure envers els meus! Si us plau, captureu-me, tanqueu-me a la presó abans que, Déu no ho vulgui, en pugui sortir impune... i torni a fer alguna cosa que m'agrada de debò!”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“Però prou, per què comparar-la amb una altra? Per què no deixar-la ser com és? Quina idea! Estimar-la com és! Amb tota la seva imperfecció… una cosa que, ben mirat, potser és simplement humana!”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“No ets enemic del sistema. No ets ni un repte per al sistema, com sembla que et consideres. Ets tan sols un dels seus policies, un empleat pagat, un còmplice. Perdona, però haig de dir la veritat: et penses que serveixes a la justícia, però no ets res més que un lacai de la burgesia. Teniu un sistema inherentment explotador i injust, inherentment cruel i inhumà, sense esment dels valors humans, i la teva feina és fer-lo semblar legítim i moral procedint com si la justícia, els drets humans i la dignitat humana poguessin existir realment en aquesta societat, quan és evident que això és impossible”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“I no hi fa res (això ho entenc des de bon començament, per la manera com raona aquest Déu que governa les coses) que la norma que infringeixes sigui grossa o petita; és el fet d'infringir-la allò que el treu de polleguera; és el simple fet de la rebel·lia i tan sols això, allò que no pot tolerar de cap manera i que no pot oblidar tampoc”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“Que no ho entens? És amb la sinagoga que es guanya la vida, i s'ha acabat el bròquil. Venir a l'hospital per parlar brillantment de la vida (síl·laba a síl·laba) a gent que es debat en pijama amb la mort, és el seu ofici, de la mateixa manera que l'ofici del pare és vendre assegurances de vida! Ho fan per guanyar-se la vida i, si algú t'ha d'inspirar respecte, que sigui el pare, redéu, i inclina't davant seu com t'inclines davant d'aquell carallot gras i ridícul, perquè el pare sí que s'hi mata i no se li acut de pensar que és un ajudant especial de Déu per torna”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“D'on has tret la idea que la cosa més bona que podria ser a la vida era obedient? Un petit gentleman? Com si fos l'única aspiració per a una criatura feta de luxúria i desig!”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“No podia ni comptar de beure un got de llet amb el meu entrepà de llonganissa sense ofendre greument Déu Totpoderós. Imagineu-vos després els meus remordiments de consciència amb tanta masturbació! El sentiment de culpabilitat, les pors… el terror niava als meus ossos! Què hi havia al seu món que no fos farcit de perill, amarat de gèrmens, carregat de risc? Ah, on eren l'entusiasme, el coratge i la gosadia? Qui va inculcar a aquells pares meus un sentit de la vida tan temorós?”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“la vida és més que res limitacions i restriccions, centenars de milers de petites normes dictaminades per ningú altre que Ningú Altre, normes que o obeeixes sense piular, per més idiotes que puguin semblar (i així, obedient, romandre en la Seva gràcia), o les transgredeixes, més que res segurament en nom del sentit comú ofès”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth